Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
REPORTATGE

L'estiu 'ripolinat'

Passeig de les vacances senyorívoles a les populars que va fer Catalunya entre el 1929 i el 1935

Arriba l'estiu. Puntual. Però no sempre ha vingut: "Sembla provat que la Humanitat, de Jesucrist ençà, ha viscut molts anys ?a la ratlla de 1800? sense descobrir aquesta cosa que ara en diem l'estiueig. L'estiueig, per definició, és una certa manera de passar l'estiu especialment per la gent de les ciutats. Actualment, els fills dels nostres amics casats, per tendres que siguin, tenen una idea molt clara de l'estiueig, de les seves gràcies i dels seus inconvenients. No anaven pas així les coses a començaments de segle. I no perquè els nostres amics no tinguessin fills, sinó perquè aleshores l'estiueig, que ara és mundà, popular i democràtic, no era ben bé mundà, ni popular, ni democràtic i gairebé diem que no era ni estiueig".

És el 1929 i Catalunya comença a estiuejar. Escriu Josep Maria Planes, estrella del periodisme català, vestit amb eternes camises d'estiu i amb un clenxat ripolinat. Perquè a L'estiueig. Com fèiem vacances entre 1929 i 1935 (edició a cura del periodista Marc Soler i editat per Quaderns Crema) hi ha envasats aquells primers estiuejos de la societat catalana que Mirador, el setmanari més ripolinat del país, va mostrar en forma de reportatges amb alguns dels millors reporters. Són estius bigarrats, calidoscòpics, virolats, de Castelldefels a Cadaqués, passant per Olot o Menorca. Són estius ripolinats, paraula indefinible que esquitxa els reportatges. Ripolinat és novetat, és il·lusió, sentiment. Ai, és aquelles ganes d'estrenar vestit de bany, l'instant de mullar-se els peus al mar, de desembolicar el plàstic de l'estiu. És més, és molt més: és aquell formigueig d'estrenar una època.

EL TRANSPORT

L'estiu fa rrrrrrr

I de sobte una nova visió de la natura: rrrrrrr... L'automòbil. És un d'aquells 52.026 que circulen per Catalunya el 1929. Perquè a Caldetes "s'hi ha d'anar amb auto". Però no amb un "auto" qualsevol, "ha d'ésser una màquina magnífica, exuberant i ripolinada. No s'hi pot plànyer lluentor als metalls, dignitat a la carrosseria ni prestigi a la marca. Solament en aquestes condicions podreu fer una entrada discreta a aquella platja i quan baixareu, allà davant del [casino] Colon, la colònia us concedirà, tàcitament una muda bel·ligerància" (Planes, 8-8-29).

Autos que van d'estiueig pels gairebé 9.000 quilòmetres de carreteres que hi ha a Catalunya abans de la guerra civil (el 1909 només en tenia 4.000). El motor fascina. La velocitat és un gelat. Fins a Castelldefels hi arriba "un matrimoni anglès que viatjava ficat dins d'un sidecar atrotinat de color d'enciam, atapeït de termos, llaunes de foie gras, capsetes de brie i criatures rosses com un fil d'or". Són els cristòbal Colom que descobreixen una "platja d'una bellesa inoblidable", però el boca-orella fa que es converteixi en "una platja popularíssima". Ho comentes, i "el diumenge següent ja hi hagué tres automòbils sota els pins, l'altre sis camionetes Ford atapeïdes de gent, i...".

Ara tot és cua per banyar-se al paradís. Fins i tot aquests ciclistes que "arriben a ramats", "baixen les bicicletes fins a la platja, les enganxen a l'arena i als pocs segons al manillar s'hi ha entortolligat uns calçotets i damunt del sillín pengen uns pantalons vulgaríssims" (Manuel Amat, 7-8-30). Ho podeu veure des del tren. Mentre aixequeu els ulls i mireu "tota aquesta simfonia de colors" del litoral vestit d'estiu. Arribem a Barcelona. El tren de la Costa surt a les cinc. Sort que a la ciutat fem "la setmana anglesa". I surts de treballar a la una. Agafa-ho tot. No et deixis res. Carregats cap a l'estació de França que "és un pou sense fons, que ho engoleix tot".

Ja hi som: Montgat! Cap a les platges, "formiguers immensos. La sorra a penes es distingeix. És coberta de toldos, de roba o de canya; de tendes fetes de tela o de barnussos i de barraques estrafolàries i multicolors. Dins de l'aigua els banyistes dominicals s'entrebanquen, car no hi caben" (Jaume Passarell 4-8-32). És l'espectacle bigarrat. I a l'horitzó aquell avançar de formiga: una de les motonaus de la Transmediterrània. Barcelona-Maó. Ha sortit a les set en punt. Adéu, rutina. Hola, descans. No hi ha comiats sentimentals. Per què? Fàcil, quan encara lliscaria una llàgrima, l'altre, el que marxa, "qui sap si ja es trobarà sucant una flonja ensaïmada del país dins una xicra de xocolata".

Sí, el balanceig, els marejos, sempre hi ha un crit de "Torneu-me a terra!". Però quan a quarts de sis del matí la gent surt a coberta veuen El Castell de la Mola. El primer molí de vent. La processó de cases blanques. Ohhhhh! (Amat, 1-6-33).

FESTES I DISTRACCIONS

Cafè, iodes,

toros i estrelles

El professional de la colònia d'estiueig el primer que fa és anar a buscar el diari a correus. No fos cas que el món s'enfonsi abans del primer cafè express. Glopets de periquito. Després sempre arriba ella: la platja. Desitjada per uns i per altres. Si l'estiueig és popular, "la jovenalla encofurnada als pisos estrets de Barcelona somia tota la setmana a fer-se un posat de Joan Crawford o de Douglas Fairbanks júnior i anar a iodar-se a la platja de Montgat, tal com fan les autèntiques stars a Miami o Palm Beach" (Passarell, 4-8-32). Però si vols veure estrelles de la galàxia artística vés a Sitges. Guaita, de les escalinates de l'església baixa en Luigi Pirandello de bracet d'en Josep Maria de Sagarra. Fixa't, en "Josep Maria Junoy prenent l'aperitiu amb Chesterton sota una palmera".

Rusiñol va plantar la primera tovallola de poesia. Capital internacional de modernisme. Capital global de la "blancor immaculada". Sitges, "castigada per la literatura". (Planes, 29-8-1929). Perquè les coses no són com semblen. Mira Olot. L'important d'Olot no és Olot: són els voltants. El que més s'assembla al paisatge d'Olot són les pintures de l'escola olotina (Vayreda, Pascual...). Qui empaita a qui, l'art a la natura, o la natura a l'art? Perquè, on van aquesta munió d'autos, de gent? Què persegueixen? Els toros. La plaça plena. A la banda del sol, el poble. A l'ombra, "el bo i millor d'Olot, de la colònia d'Olot i dels voltants". Molt jovent, la majoria de Barcelona. I a la vora un senyor alemany que es treu el mocador, s'eixuga el front i diu "Por fin han matado el vaca!" (Planes, 22-8-1929).

Després de la catarsi. Després de "la calor espantosa del dia", arriben els "vespres magnífics". Al Casino de Caldetes hi ha "un gran escampall de noies boniques i de joves formosíssims"; "pentinats ripolinadíssims", com "el millor anunci de magazín". A fora toca una cobla de sardanes. Dins, a la sala de festes, sona un fox. La tercera via: "Passegeu una mica i la cançó de moda, Ich küsse Ihre Hand, Madame, surt de quinze gramòfons a la vegada". Passegeu i veureu "la lluna ?una lluna de quadro de revista? vetlla sobre el mar d'un blau irreprotxable" (Planes 8-8-1929).

Perquè des de aquí es veuen les estrelles. Mira-les, "els envelats de les places de Gràcia no tenen parets de cap mena. Són salons muntats en l'aire". La noia obre una boca de pam, "l'envelat li sembla un d'aquells palaus luxosos que ha vist en les operetes de la Ufa". Tants mesos somiant aquest moment. Ballar a la Plaça del Sol, de Rius i Taulet, del Diamant! Ballar amb el vestit de Festa Major. I entrar amb el promès a l'envelat. I ballar. I quan "li estreny el braç; a la boca de la noia apunta un somriure que de seguida es glaça". Ballar és veure les estrelles. Mentre a la riba de les places, " hi ha una estesa de taules coronades d'ampolles i de croissants de síndria". Mentre "els nàufrags de l'envelat" també somien veure les estrelles. (Andreu Avel·lí. Artís, 18-8-1933).

AMOR I FLIRTEIG

Guerra de sexes remullada

Està ple d'homes que volen fer una pregunta: "Es pot entrar amb vostè?". Aquest és l'interrogant que remulla, "que es fa de deu a dotze a totes les dones que un diumenge al matí van soles a banyar-se la platja de Sant Sebastià". Perquè una gota de piscina busca l'altra gota. El flirt és aigua.

I aquí són tots aquests homes amb vestit de bany: cercant companya gota. I desfilen com una passarel·la prêt-à-porter. Fixa't, hi ha dos tipus d'homes, "uns que van a veure i uns altres que van a ésser vistos". Els que van a lluir "acostumen a estar molt embrunits i a tenir a més d'una bona musculatura i un tipus ben plantat, algun amic escanyolit per fer-lo víctima de les seves bromes". És l'ham perfecte perquè les dones obrin els ulls. Elles allà guaitant, "molt ben formades de cintura per amunt". Perquè elles també fan desfilada de mirades. D'elles, és clar, també n'hi ha de dos tipus: les que van a banyar-se o a lluir-se. Però, "gairebé totes per lluir-se". Per això, des de la distància, poden desactivar la presa amb una frase: "Aquest tan descolorit és de l'any passat". La moda ho pot matar tot (Joan Soler, 24-7-1930). El crim. La tendència neix a la platja de Montgat. Els diuen "els Delfins" i et volen devorar. Actuen en colla per assegurar-se l'èxit de l'operació carnal. No tenen escrúpols. La cosa va així: fan "una solemnial i esglaiadora aparició sota les fustes del patí carregat amb les noies més interessants de la platja, per clavar-los una mossegadeta, com de cadell, a les cames". Són tendres salvatges "amb la mínima expressió de slip enganxada a la cintura". Es veu que n'hi ha que els agrada la mossegadeta. Hi ha gustos per a tot. (Amat, 31-7-1930).

MENJAR I BEURE

Verd i llagosta domèstica

És l'hora de dinar, o de berenar, o de sopar o de... Tot va a deshores. Però sempre hi ha gana. Fins i tot gana desmenjada. A les platges bigarrades, "la gent és desesperadament democràtica i sent una debilitat per les amanides abundants, amb molta ceba i tomàquet". És el dinar a la caseta de lona: destapar termos i fiambreres i unes olives sevillanes. Mentre masteguem "veieu una llenca de mar i la samfaina de vint-i-cinc mil barnussos evolucionant damunt del sorral" (Amat 31-7-30).

Si voleu atipar-vos per la vista aneu a la Barceloneta. No doneu l'abast i us tornareu guenyo de tant mirar: "Toia de llagostins com campànules color salmó amb fulles de julivert. Les llagostes jeuen cargolades, preses d'una mandra majestuosa. En les cassoles s'ofega la sardina en escabetx, brilla l'or i l'argent de les rodanxes de lluç fregit i hi ha uns popets a la llauna que tenen un color rosat, de criatura de tres mesos, que trenca el cor".

Els merenderos "són els temples de la resurrecció: del mar, al plat" (Artís. 30-7-31). L'art de tornar a la vida també s'estila a Vilanova. A Cal Pixerot, hi ha els millors popets amb allioli del planeta. Però aquí tenen de tot i a tothora. Pau, el mariner, que mena les estovalles "sempre té quatre llagostes engabiades dins del mar per allò dels compromisos inesperats". I, au, a fer la comèdia de sortir amb la barca "i als pocs minuts compareix amb una llagosta espernegant rabiosament. L'efecte és sorprenent quan no es coneix el truc i als amos de merceria de Barcelona els deixa amb un pam de boca" (Amat, 4-9-1930).

La boca oberta també la deixa un plat especial: Cadaqués. Tothom el fotografia amb la Kodak. No serà menys. Hi estiuegen Eduard Marquina, Juli Vallmitjana, Meifrèn, Samitier, Sagi... És el poble de Salvador Dalí. A Can Dalí, el pare veu amb molt bons ulls les activitats del fill: "Jo vaig dos anys endarrerit amb relació al noi. Ara em comencen d'agradar les coses que va pintar dos anys enrere". Els Dalí són una gent que toquen molt de peus a terra "en aquesta casa on he menjat la millor sopa d'escorpra de tota la meva vida. Està vist que, mentre el sobrerealisme no es fiqui a la cuina, sempre ens entendrem". (Planes, 5-9-29).

LA INDÚSTRIA

El turisme és un gran invent

Mossèn Tusel fa uns ais al cel: "Aquests automobilistes que van per la carretera a tres-cents quilòmetres per hora". Volen venir perquè Camprodon està "admirablement preparat per rebre els estiuejants". El 2 d'agost al vespre la gent "va copiosament embolicada amb uns considerables abrics de fantasia". Té de tot: fred i calor. I les botigues són esplèndides: "El comerç local es dedica amb un saludable entusiasme a l'explotació del foraster", perquè "d'una manera o una altra hem d'anomenar aquest singular fenomen que es caracteritza amb una automàtica pujada de preus dels articles, tan bon punt apareixen a la porta de l'establiment els pantalons blanquíssims o el suèter bigarrat d'un estiuejant". Algun comerciant darrere el taulell confidencial xiuxiueja que hi ha dos preus: "preu de pagès i preu de senyor" (Planes, 15-8-1929). El turisme és un gran invent. Una flor sí que fa estiu. A Tossa floreixen bitllets verds. Un alemany ha posat un establiment de beguda en ple bosc amb la seva sala per ballar, pista de tennis, taules de ping pong, "és el cafè dancing del Bon retir".

El miracle és fet. Se'n diu metamorfosi. Fa quatre dies a la platja de Sa Palma no s'hi banyava ningú. Ara? Ara és una platja "del més bigarrat cosmopolitisme, els catalans no hi són per res". Tot és ple d'alemanys. I després van arribar els anglesos i els francesos. La "invasió alemanya" és plena. S'arrelen, exploten negocis. Tossa és una paradoxa. És un assot. Per exemple, "si una família de Barcelona vol fer-se una casa a Sa Palma ha de comprar els terrenys a un propietari alemany i s'ha de comprometre a fer-se la casa per un arquitecte alemany". A Tossa els rètols esquitxen: "Es ven". Ara tothom ho vol vendre tot, diuen: "Vinguin diners, vinguin d'on vingui" (Josep Palau 19-9-1935). Molts diners. El que abans era una propina ara és "una cosa consubstancial a la vida de les illes". Les balears ja no dubten. Hi ha dos societats: la mallorquina i la dels turistes. Això "des turismo" és un benefici. Per això a Palma ningú entén per què el ministre de Governació, Manuel Rico Avello, ha aprovat un decret ple de normes reguladores per l'estada dels estrangers a les Balears. Però els joves mallorquins, amb sa calma, aprenen anglès i tot el dia "van amb l'English Method sota el braç". "Com ha canviat!" diuen els padrins. Cent mil habitants. A Mallorca, la calma, ha desaparegut. L'estiu ha arribat per quedar-se. (Carles Sentís 28-12-1933).

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 28 de julio de 2011