Barcelona, un canvi de 32 anys

Durant els 32 anys de govern municipal del PSC a Barcelona (1979-2011) que acaben demà s'han produït molts canvis significatius a la ciutat i en els seus habitants. En alguns casos són transformacions de caire universal. Així, el mòbil ha fet de les cabines unes andròmines antigues; com la xarxa informàtica ha deixat obsoletes les bústies de correus. Han desaparegut els videoclubs i les fonts d'aigua de boca; mentre els contenidors per a la brossa o els locutoris passaven a formar part de la nostra quotidianitat. El professor d'antropologia de la Universitat de Barcelona Manel Delgado pensa que un dels canvis de més abast ha estat "la desactivació de la ciutat popular, substituïda per una Barcelona que és una marca turística; cada cop més cara, exclusiva i excloent; construïda segons l'imaginari de la classe mitjana. Aquí es voldria que fins i tot els turistes fossin de classe mitjana i no fessin soroll".

"Barcelona té més amuntegament humà ara que als anys 50", diu José Luis Oyón

L'edat mitjana dels ciutadans ha pujat dels 37 als 43 anys des de 1981

La millora en transport ha anat més lligada a l'oci que a crear una xarxa eficient

Amb matisos, és el mateix que pensa el catedràtic d'urbanisme de la Universitat Politècnica de Catalunya, José Luis Oyón, autor d'un llibre cabdal per conèixer les transformacions de l'urbs: La quiebra de la ciudad popular. "Actualment Barcelona només és el centre històric d'una gran àrea de quatre milions i mig d'habitants. En l'última dècada hem passat de dos a 10 milions de turistes l'any. Hi ha hagut massa disseny i massa canvis de criteri. Hem vist projectes que s'han fet de nou una i una altra vegada; reformes constants per a les quals hem pagat diverses vegades pel mateix. Tanmateix, la ciutat popular continua; només que ara és a l'àrea metropolitana i no dins del nucli històric".

Segons les dades de l'Institut d'Estadística de l'Ajuntament de Barcelona, l'any 1981 els immigrants procedents de l'Estat espanyol representaven un 33,3% de la població, mentre que el 2010 només eren el 19,7%. En canvi, al 1981 només hi havia un 2,4% d'immigrants estrangers, mentre que l'any passat sumaven el 21,8%.

"La nova emigració és equiparable a la murciana dels anys 20-30 o a l'andalusa de la dècada dels 60-70 —diu el professor Oyón—. Però els nouvinguts estan pitjor que aquells, no estan sindicats ni tenen documents en regla, i els resulta molt difícil integrar-se, ja que el seu paper polític és menor del que van tenir en el passat".

"Tots els indicadors avisen d'una situació extremadament dolenta", creu l'estudiós. "Tenim un sector immobiliari molt car, sense cap oferta d'habitatge social i on només imperen les lleis del mercat". En aquest procés hi ha jugat un paper fonamental la pujada en el preu dels habitatges, una de les més sobtades de la història de la ciutat. Durant la dècada de 1980 aquest increment es va anar accelerant, fins a arribar al punt àlgid amb els Jocs Olímpics. Així, el 1992 el preu de venda d'habitatge nou ja era de 1.387 euros per metre quadrat, mentre que al 2010 s'havia encarit fins als 5.242 euros.

Es diu que Barcelona ha evitat la creació de guetos, com les banlieues parisenques. Però això sembla haver estat menys la resposta a una voluntat política que el resultat d'una manca de previsió. "Històricament, encara que en precari, la ciutat va preveure l'arribada de fluxos migratoris —defensa el professor Delgado—. El barraquisme dels anys 20 o les perifèries verticals de Porcioles eren una mala solució, però eren solucions. En les darreres dècades s'ha deixat de construir habitatge social i no hi ha hagut cap previsió pels milers de persones que sabíem que vindrien".

Per a l'autor de Sociedades movedizas. Pasos hacia una antropología de las calles, "els immigrants s'han ficat on han pogut; sovint en el barraquisme invisible dels pisos patera, amb 8 o 10 persones vivint juntes". Rebla el clau Oyón: "Hi ha més amuntegament humà ara que en la pitjor època dels anys 40 i principis dels 50".

A l'altre extrem, el 1981 la població que vivia sola era inapreciable; però al 2010 ja representaven un 12,3% del total, situació encara més habitual entre els majors de 65 anys. Aquest és un problema no gens menor, si tenim en compte que l'edat mitjana dels barcelonins ha pujat des de 1981 dels 37 als 43 anys. "Hem assistit a noves dinàmiques de gentrificació de molts barris, amb el Raval com a cas més clar, a fer grans negocis especulatius amb la gent gran i a noves formes de família", aclareix Delgado. Entre aquestes, destaquen les famílies monoparentals, el perfil de les quals seria el d'una dona separada, treballadora, que viu amb un o dos fills.

Un altre fenomen social aparegut en els darrers anys ha estat el moviment okupa, en part mimètic del d'altres països, i en part expressió d'un jovent que no es pot independitzar per manca de treball i pels preus desorbitats de l'habitatge. "Però sense oblidar el passat llibertari de la ciutat, on la barricada ha estat una tradició. Encara que sotmesa al màrqueting, aquesta ciutat se'ls escapa, continua viva i conflictiva. En els últims temps els joves han recuperat de forma massiva les places i hem vist a la universitat tornar al centre, ajudant a canviar el perfil humà de Ciutat Vella amb l'establiment de la Pompeu Fabra a la Rambla o de la facultat de Geografia i Història al carrer Montalegre", cita Delgado.

Pel que fa a la mobilitat, dos han estat els grans trets d'aquest període, segons els dos experts consultats. Per una banda, l'extensió de les xarxes de transport públic i l'aparició del tramvia; de l'altra, la bicicleta com a alternativa de transport, amb 122 quilòmetres de carril bici. Es calcula que a Barcelona es fan un 30% dels desplaçaments a peu, un altre 30% en transport públic i un 40% en transport privat. "El transport públic ha baixat en afluència —diu Oyón—. Les millores que ha experimentat en aquests anys tenen més a veure amb una adaptació a noves formes d'oci (com els horaris nocturns d'autobusos i metro), que amb la disposició d'una xarxa més eficient. Per exemple, la mobilitat obligada d'aquells que van a treballar ha empitjorat; el cas més evident serien les dificultats del servei de rodalies, o el que han tardat els barris perifèrics en estar ben comunicats".

És en l'apartat d'oci on s'han produït els canvis més sensibles. En línies generals, la vida nocturna s'ha empobrit però s'ha diversificat. El turisme ha foragitat molts barcelonins del centre cap a una sèrie de metàstasis de llocs de moda, com han estat, cronològica-ment, Gràcia, l'Eixample, el Born, Poblenou i ara el Poble- sec, aquest darrer integrat en el gran projecte de rehabilitació del Paral·lel.

En aquests anys s'han perdut molts locals de música en viu i quasi tots els cinemes, mentre s'enduria la legislació sobre sorolls i es limitava l'horari de tancament. Paral·lelament s'han produït canvis en els costums alimentaris, amb el descobriment de la gastronomia xinesa, libanesa i, darrerament, japonesa. Ara, en una segona onada, Barcelona veu com molts locals de menú casolà passen a ser portats per famílies xineses. "Ha desaparegut el vermut dels diumenges i la tapa", diu Oyón. "En part per la multiplicació de l'oferta; i en part perquè molta gent marxa els caps de setmana a la segona residència".

Pel que fa a la cultura, tots dos professors destaquen una forta institucionalització cultural, on sobresurten l'aparició de nous teatres (com el Nacional o el Mercat de les Flors) i d'una sèrie d'edificis singulars (el del CCCB, el del MACBA o la Filmoteca) que, afirma Delgado, són "obres de prestigi que generen rèdits d'imatge; formen part d'un nou capitalisme cultural, que sotmet el coneixement a les lleis de l'oferta i la demanda... Són les noves catedrals civils, darrera de les quals sol haver-hi una xarxa d'operacions immobiliàries que entenen la ciutat com un negoci".

"Es tracta d'un procés propi de la modernitat —diu Oyón—, del qual es poden acotar dues grans etapes. La primera anterior a l'Olimpíada, caracteritzada per la construcció i habilitació de centres cívics, on cada barri els reivindicava com a patrimoni i com a tret identitari. I una segona posterior a 1992 —la dels grans centres culturals—, on la millor iniciativa ha estat la xarxa de biblioteques". Aquesta darrera opinió també és compartida per Delgado, que qualifica les biblioteques com el principal èxit cultural i la millor herència dels gestors socialistes que aquest cap de setmana deixaran el càrrec.