Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
REPORTAGE

'Polònia', pla quinquennal de riure

Toni Soler sembla que tingui el mal de San Vito perquè no para quiet: vol treure brillo a la Blackberry, ressegueix la taula amb els palmells; s'allisa la samarreta dins la dessuadora amb caputxa... Normal: a banda del rodatge aquests dies de la pel.lícula 14 d'abril. Macià contra Companys, ahir va fer cinc anys que es va emetre el primer Polònia; o sigui, més de 200 programes ja i les trucades, emissions especials i altri són un no parar. Perquè, per més que ara delegui força en una de les seves rara avis, el sotsdirector i cap de (nou) guionistes Jaume Buixó, ell no deixa de donar el nihil obstat a cadascun dels gags i al programa final que passen a la cadena autonòmica catalana el mateix dia d'emissió. "TV-3 fa un acte de confiança amb nosaltres i d'aquest fet me n'encarrego jo, aquí no hi ha cap comissari polític. Recordo el que em va dir el llavors director, Paco Escribano, quan parlàvem de fer el programa: 'Lupa i balança'. I així seguim. Mai cap problema? No pas gros: un dia la Mònica Terribas ens va dir que vigiléssim perquè vàrem fer una referència a les filles de Zapatero quan van sortir en aquella fotografia on anaven gòtiques. Vàrem fregar temes de vida privada i familiar, que és un dels nostres sostres autoimposats", diu ben tranquil Soler.

Toni Soler: "Pot pensar algú que si se suprimís 'Polònia' la gent aniria a votar més?"

"Amb el programa, hem pujat el llistó de la causticitat a Catalunya"

Potser el nerviosisme ve del que passa a sota del seu despatx de cadira blanca ara mateix: el seu Montilla dóna el carnet de PSC a dos nous militants que s'assemblen molt a Trias i Pujol; o bé perquè Albert Om s'ha ficat al llit del mateix Mikimoto.

("Depèn de tu aixecar aquest gag", diu mig en broma el director d'actors Norbert Martínez a David Olivares —també Tomàs Molina i Felip Puig—, que debuta davant un faristol com a president del Govern de Cantàbria. El regidor crida: 'Silenci, gravem!?' I ell respon: 'Sense assaig?' 'Assajar és de covards', replica un càmera, des de la foscor. I allà va, exigint la mateixa merda per la seva comunitat que la que té Catalunya. Tres repeticions. Bona la darrera. Ràpidament, la bandera de la comunitat se'n va a una capsa on hi posa això, Banderes, molt a prop del timó d'Artur Mas i d'una foto del conseller polonès Saura. Gag acabat, que s'afegirà als 3.000 que ja porten gravats en aquest quinquenni).

"Al setembre fem sempre un càsting de rentrée; el canvi de govern ens ha donat aire fresc", diu Buixó, que al programa d'avui fa debutar la consellera d'Ensenyament Irene Rigau. "El que costa és trobar el pal d'un personatge, el seu rol, una característica que ens sembla que té i que amplifiquem; en el cas de Núñez finalment va ser la gasiveria; en el del Felip Puig, que és un dur i d'aquí el bat de beisbol, i en el de la Rigau, pels ordinadors a les escoles, farem com si fos una mestra antiga: proposarem tres moments diferents sobre aquest concepte en el gag i n'acabarà sortint un", apunta Buixó.

Tant marca trobar un personatge i el seu rol que aquest és un argument exposat per Soler i el seu cap de guionistes per explicar per què toquen menys temes socioeconòmics. "El problema és identificar un tema amb algú; sí, ens falta trobar anònims potents que personalitzin situacions", admet Buixó, que pensa que això ho mitiguen amb gags com el veí-denúncia.

"Un programa ha de tenir una marca i el nostre és polític; tot i així ens hem obert ja al món mediàtic i al cultural, amb paròdies com la d'en Pere Gimferrer; crec que ja li estem demanant bastant a l'audiència", diu Soler. Però la plantilla de personatges (ja n'han imitat 180) és "un sudoku: procurem que els que apareixen als Telenotícies els tinguem i llavors intentem que un mateix actor no acapari els de tot un partit polític". També hi ha una raó delicada: "Fent humor i sàtira és fàcil ser injustos i l'únic factor que hi ha per compensar això és que el polític parodiat tingui el consol de saber que també ho serà el del partit contrincant". Insisteix el responsable de Polònia: "No, ni una trucada en cinc anys de cap partit: si ho han fet a TV-3, no ho sé ni m'ho han dit; jo no demando que els partits ho encaixin o no; tampoc vull saber si els agrada o no: vull el respecte per la meva feina per seguir-la poder fent".

("Abans havia de demanar a TV-3 un CD o un DVD amb imatges dels polítics; ara ja ho trec tot del Youtube", diu un dels fundadors, amb Manel Lucas i el mateix Soler, del nucli del programa radiofònic Minoria absoluta que donaria peu a una productora d'on ha sortit Polònia i Crackòvia; és un Queco Novell amb la panxeta de Mikimoto i que trepitja plató gairebé una hora i mitja després d'haver entrat a maquillatge (el programa acumula 11.000 hores de transformisme) mentre veu com l'Om (Pep Plaza) practica com es colarà a casa seva. Plaza s'ajusta la camisa i posa uns morritos que encanten a un dels dos càmeres. "Oi que sí que ho fa? M'hi he fixat", diu Plaza. "És un misteri: ja han passat cinc anys i la gent segueix rient amb nosaltres, fins quan?", es pregunta metafísic Novell abans de reincorporar-se a la gravació: en porten més de 4.000 hores).

No li preocupa gaire a Soler que el seu sigui l'únic programa d'humor polític. "Catalunya és un país de monopolis: tenim un gran club esportiu, el Barça, una bona pel.lícula, Pa negre, una sola cadena de televisió... No, la cosa no dóna per tenir dos programes de sàtira política; però si s'escolta la ràdio, pel petit que és el país hi ha prou coses d'humor". I la responsabilitat de donar una imatge de la política que creï desafecció entre la ciutadania? "Nosaltres venim després d'haver llegit els diaris i d'haver vist Àgora, som un complement dels Telenotícies: difícilment parodiem res que no hagi estat abans tema periodístic; però si a la gent li fa mandra llegir els diaris o consumir els informatius seriosos no és culpa nostra. Pot pensar algú que si se suprimís Polònia la gent miraria més segons quins programes o aniria més a votar?".

Tampoc se sent especialment culpable de fer un humor massa senzill que fins i tot ha acabat esquitxant altres espais de la tele catalana com els esportius o que estiguin faltats de subtext. "Això és una crítica absurda i delirant que se'ns ha fet ja massa vegades a nosaltres i a TV-3, que es titlla de cadena frívola quan és la més pública de totes les espanyoles; a la setmana deuen emetre unes 36 hores d'informació seriosa enfront els nostres 30 minuts de programa; la proporció no és ben modesta?; d'altra banda, sí, per casa corrien revistes com Por Favor, El Papus i Barrabás i sabia el que havia estat El Be Negre i quan feia el batxillerat tenia al cap que un dia voldria fer un Spitting image que llavors parodiava Tatcher i Reagan, però m'encanten Martes y Trece i m'atrau la pallassada. Lights? Queda clar al veure Polònia que la política sovint és teatre i el teatre, política; els esquetxos amb les meves aparicions fora de decorats ho escenifiquen".

El programa, sens dubte, ha fet aportacions en aquests cinc anys. "L'originalitat en l'objecte humorístic, crec: l'Alfons Arús es va inclinar per temes del cor i de frikisme; l'Andreu Buenafuente també va ser refractari al tema polític...", diu Soler. I potser aconseguir que figures de gran relleu o una d'intocable des de la Transició com el Rei siguin ara uns personatges parodiats més. "Sí, igual hem pujat el llistó de la causticitat a Catalunya". "Els gags sobre la Casa Reial poden ser més lights però hi són", concedeix Buixò, que abans de marxar a veure com ha quedat la Rigau debutant deixa caure noms de guionistes com Ricky Gervais (de The Office, "l'edició anglesa però, eh?") i el Larry David de Seinfeld; i sèries ben actuals com Me llamo Earl, Big bang theory i Breaking bad. "Ara estem sitcomitzant una mica més Polònia, no són tant gags solts; en això i en no cremar tant els personatges estem sent més madurs", confessa. I s'esmuny entre decorats de Polònia i Crackòvia, una habitació de planxar, roba del Barça classificada i un fotimer de corbates i vestits que ni en uns grans magatzems.

Quants anys li queden a Polònia? "En ràdio van ser nou però amb la sensació que depenia massa de les nostres veus; aquí estem creant una estructura que crec que funcionarà independentment que jo o en Queco hi siguem", diu. Sí, als Estudis Ideal del Poblenou barceloní el programa mobilitza unes 70 persones, gairebé sense desercions en aquests anys. La fórmula funciona: la sèrie té una mitjana de 673.000 espectadors i un share del 23.5% de mitjana, amb un perfil d'audiència més jove i més urbà que el de la pròpia cadena. I ha estat majoritàriament líder del seu dia d'emissió. Aquesta Polònia sí que funciona...

Pòlonia

El Quadern ha preguntat a moltes de les personalitats que apareixen caricaturitzades al programa Polònia si veuen trets amb els que se senten identificats amb el seu personatge.

Aquestes són algunes de les respostes:

>> Antoni Castells. A un mateix li resulta difícil veure's des de fora. Això han de dir-ho els altres.

>> Carme Chacón. No gaire, francament. Però la Mireia Portas és genial en els gestos!

>> Celestino Corbacho. Sí, em sento reflectit en aquesta caricatura.

>> Josep Cuní. No gaire, sincerament. Crec que amb el temps s'han recreat a l'excés en la paròdia i s'han allunyat de la meva caricatura.

>> Josep Antoni Duran i Lleida. Com que no m'hi he vist, posi'n pocs per no dir cap.

>> Marina Geli. El meu el veig bé, una mica "mama". La veu la trobo diferent.

>> Jordi Hereu. Sincerament, no, la veritat. Respecto la paròdia, i com dic tinc bon sentit de l'humor, però quan veig l'Hereu de Polònia no m'hi sento identificat.

>> Joan Herrera. La veritat és que sí. La primera vegada que van treure la meva imitació els companys del Polònia em van avisar i el vaig veure amb la meva companya. Vam quedar tots dos espantats del detall de gestos i de la imitació.

>> Miquel Iceta. Potser em clava alguns gestos, però el trobo molt més càustic que jo.

>> Joan Laporta. En algunes coses sí, en altres, home... una mica exagerats algunes expressions i situacions, però felicito el Queco, que a més darrerament ha tingut doble feina amb mi ja que també intervinc, de tant en tant, al Crackòvia. M'agrada l'energia que transmet el personatge, això sí.

>> Pasqual Maragall. El Queco ho ha fet sempre molt bé, és un gran imitador i sap parodiar mantenint el respecte bàsic.

>> Artur Mas. No gaire, la veritat. L'actor que interpreta l'Artur Mas ha anat canviant i hi ha hagut èpoques diverses. Crec que el d'ara és més aviat un Mas inventat.

>> Tomàs Molina. Massa! En el fons, crec que som bastant semblants. La veritat és que sóc una mica àcid en el meu sentit de l'humor, i abans de ser home del temps, mentre estudiava la carrera de físiques, treballava en un grup d'animació infantil i fins i tot amb un grup de marionetes, sempre m'ha quedat un cert to infantil en la meva manera d'explicar-me.

>> Ferran Monegal. No és una identificació sinó una redimensión en clau de sarcasme i espantall. És notablement divertit. Té un perill: que l'imitat, per osmosi inversa, acabi imitant l'imitador.

>> Josep Montilla. No, la veritat és que no gaire. Com és lògic, és una caricatura... Però he de dir que crec que en Sergi Mas ho fa molt bé.

>> Joaquim Nadal. Sí.

>> Joana Ortega. Només hi he sortit una vegada i no em vaig veure estranya.

>> Felip Puig. Sí.

>> Joan Puigcercós

. No sóc jo qui ho ha de dir, però reconec que alguns cops faig coses i penso: això és meu o m'estic imitant a mi mateix, al propi personatge de Polònia? Alguna cosa hi deu haver, però com qualsevol caricatura està portada a l'extrem.

>> Oriol Pujol Ferrusola.

M'identifico amb algunes coses perquè sóc una persona molt vital i amb energia, però considero que el personatge és massa histriònic.

>> Pilar Rahola.

Crec que qualsevol persona caricaturitzada no es reconeix, però descobreixes que els altres sí. És histriònic, exagerat, sobreactuat, però les caricatures són sempre així. El més probable és que parteixi de fets reals. El que menys m'agrada és que la fa un home i és pelut. A mi m'agrada l'alegria pectoral i ell és pla. Tots som més complexos que la teva caricatura. T'hi veus simplificat però alhora et dóna divertiment, et relaxa i et torna més popular.

>> Joan Ridao

. Tots els personatges responen a un estereotip bastant real. Polònia treu alguns trets de personalitat dels polítics. En el meu cas, reconec que el personatge és indulgent, tot i que crec que sóc més divertit i menys gregari que el personatge de Polònia.

>> Alicia Sánchez Camacho.

La veritat és que, moltes vegades, no, i també em diu el mateix gent que em coneix bé. Però suposo que això ens passa a tots els parodiats.

>> Joan Tardà

. Sí, evidentment. Els debats del Parlament espanyol acostumen a ser molt durs i segons quins temes i qüestions plantejades per independentistes escalfen l'ambient. No et pots arronsar ni deixar-te vèncer per l'estètica. Vull creure que d'aquí ve la imatge de 'l'algú ho havia de dir'.

>> Mònica Terribas.

Mentiria si digués que no, però tendeixo a pensar que tot està exagerat i hiperbolitzat. Cal reconèixer el talent dels actors que, com Agnès Busquets en el meu cas, han fet un magnífic treball per construir també el personatge de Polònia.

>> Maruja Torres

. I tant! Sobre tot, la delicadesa.

>> Xavier Trias.

El cert és que crec que m'imiten molt bé. Més enllà de la meva manera de parlar, també encerten en els gestos i, fins i tot, en el que penso.

>> Montserrat Tura. Jo m'ho prenc com un exercici per riure d'un mateix, però sí que li diré que en ocasions penso que el personatge de ficció presenta uns trets no coincidents amb la meva manera de ser. Em sentia més identificada quan em retrataven com a consellera d'interior que com a consellera de Justícia. També sóc conscient que és més fàcil fer esquetxos amb temes d'interior que són més públics que amb els de la cartera de Justícia.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 17 de febrero de 2011

Más información