Una Coppélia robòtica

Coppélia

Teatre Arteria Paral.lel

del 16 al 27 de febrer

El teatre Arteria Paral.lel acull un dels grans clàssics del repertori de la dansa: Coppélia, a l'alçada d'El Llac dels Cignes o del Trencanous. Però, malgrat ser un clàssic, no hi haurà res de tradicional. Per exemplificar com és d'innovadora la proposta, els tutús no són rodons, sinó quadrats. Eduardo Lao, director adjunt de la companyia Víctor Ullate Ballet-Comunidad de Madrid, admet que ha capgirat la tradicional Coppélia. Fora cànons, però es manté la música original de Leo Delibes del 1870. Ni ens trobem en un entorn camperol, ni hi ha cap història sòrdida, ni la protagonista femenina és la camperola Swanilda. Tots ens fixarem en la robòtica Coppélia, encarnada per la ballarina barcelonina Diana Miqueo, "una intèrpret preciosa, per força i per tècnica", segons Víctor Ullate, i que ha passat per tots els papers de l'auca en aquesta producció que es va veure el 2006 i que fa dos anys i mig que no es fa. S'ha hagut d'assajar de nou.

En aquesta nova versió del clàssic, Lao ha renovat el fil conductor de l'obra i ha convertit el taller de nines del Doctor Coppelius en un modern laboratori de robòtica on investiga la creació d'un androide amb aparença, moviments i comportaments femenins. I tres dones de la neteja, amb humor, ens van descobrint la història. Influències? Les va admetre el mateix Lao en la presentació de l'espectacle: "La meva generació va viure amb Star Wars i una de les meves pel.lícules de referència és Metròpolis de Fritz Lang".

Pel que fa a la ballarina catalana Diana Miqueo, estrella principal del muntatge, reconeix que és una peça difícil tècnicament, i un gran repte per a la seva carrera ja que ha d'interpretar un doble paper: el d'una nina androide amb "moviments secs i molt poc orgànics" i el d'una humana amb sentiments i emocions.

L'espectacle, que es podrà veure fins al dia 27 de febrer —i és improrrogable—, està protagonitzat per un grup de 22 ballarins. La presentació de l'espectacle al teatre Arteria Paral.lel es va acabar convertint en una reivindicació de la dansa com a element cultural a defensar per la classe política i també en un crit per potenciar les matinals en els espectacles, que en el cas del teatre barceloní se celebraran els diumenges al migdia. Víctor Ullate recordava que havia tingut ofertes per seguir la seva carrera a l'estranger, però que va preferir quedar-se a Espanyar per "fer planter de ballarins i d'espectadors, una cosa que sí que val la pena".