Gustos musicals

No me la puc treure del cap

Cada divendres, cap a les 22 hores de la nit

TV3

A El món de Beakman, el científic conductor, la seva ajudant i el ratolinàs que els acompanyava feien tots els papers de l'auca per un gran objectiu, la divulgació científica entre l'audiència juvenil i un sector de l'adulta que havia fet el batxillerat de lletres. A No me la puc treure del cap, Roger de Gràcia recorda, amb la seva gesticulació, brometa perpètua i atrezzo desproporcionat (es passeja amb un immens radiocasset), el doctor Beakman. Però en el seu cas es tracta d'evitar qualsevol solemnitat per parlar de les cançons que, se suposa, els catalans no ens traiem del cap. El programa és una franquícia noruega. Sembla que al festival Input, l'original va ser molt ben rebut, per crítica i públic. La versió catalana ho ha estat pel públic.

Sembla voler presentar un poble primmirat i monolingüe en els seus gustos musicals

El programa té bons moments, particularment quan un professor de conservatori analitza les tripes de la cançó i aventura hipòtesis versemblants sobre quins recursos li poden haver proporcionat l'èxit o la singularitat. La xerrada amb els autors de la peça acostuma a donar informació sobre els orígens del tema. Solen fer-ho de manera desenfadada empesos pel presentador, que administra bé aquest registre. No me la puc treure... repeteix una fórmula que aplica estricta i igualment cada setmana. Hi ha un grup de cuiners que ja ha cantat més d'una cançó i que, juntament amb una colla de guàrdies urbans, paletes, nens d'escola o equip de futbol..., volen demostrar el poder expansiu de la cançó protagonista de l'episodi. El catàleg d'experts és igualment reiteratiu. El capítol més sobrant és quan col·loquen un actor per recitar amb una convicció exagerada la lletra de la cançó en escenaris impensables. L'himne del Barça des del balcó de la Generalitat i Qualsevol nit pot sortir el sol, amb gent uniformada de la selecció catalana de futbol al darrere. Què ens volen dir? Que el del Barça és més himne que Els Segadors? Seria una badada. En canvi, és ben clara l'astúcia subliminal de la selecció ("a casa només hi faltes tu"). Fa la sensació que a l'hora de triar el repertori que els catalans no ens podem treure del cap s'ha decidit mostrar un poble aliè a la patxanga, que es recorda més dels Gossos que dels Sírex. La majoria són títols amb copyright català, òbviament tots en català. D'acord que el debat sobre la tria sempre serà interminable, però no em puc treure del cap que el programa, més que passejar-se per un repertori policrom, sembla voler presentar un poble primmirat i monolingüe en els seus gustos musicals. Més que entretenir-nos sense embuts amb allò que realment ens va entretenir, volen dibuixar-nos musicalment senyorets. No em puc treure del cap que no els agrada tot el que agrada als catalans.