Els setanta

La dècada del 1970 va ser una època de grans canvis en què convivien molts futurs. A Barcelona va sorgir la contracultura (l'underground), un moviment d'una granpotència, que va precedir la transició política i va morir aixafat per l'implacable èxit del nou règim que va succeir la dictadura. La memòria d'aquells anys esplèndids, una mica mitificada, forma part de la llegenda d'aquesta ciutat. Ara, per motius que se m'escapen, se situa en primer pla, i se succeeixen exposicions i documentals sobre el tema.

Les imatges tenen molt de gra i els plans generals, els que revelen el transfons urbà, semblen anacrònics, com les d'aquells documentals d'un passat llunyà del que ja gairebé no queden testimonis. Els protagonistes, però, encara són ben vius ?alive and well, molts? i expliquen una història alhora tan llunyana i tan propera que sembla difícil de creure.

L'Ajuntament va organitzar al febrer el cicle Rambleros, amb el gran bulevard barcelonès com a eix sobre el qual es van articular aquells anys esplèndids. És força curiós que la mateixa classe política que detestava aquella heterodòxia, ara li ret homenatge. Després, va arribar l'exposició sobre el gran àngel caigut: Ocaña. La Virreina en recollia, més que la pintura, els documents, les performances del gran transgressor. I un altre dels protagonistes, Mariscal, ofereix ara una retrospectiva a La Pedrera on es pot veure com era tot en els orígens.

Per acabar, s'estrena el documental Barcelona era una festa (underground. 1970-1980), en el que Morrosko Vila-San-Juan ?que per edat no hi va ser? reconstrueix aquella aventura preguntant als qui la van viure i recuperant imatges sorprenents. Què deu tenir aquella utopia que encara prevaleix sobre la normalitat triomfant?