_
_
_
_
REPORTATGE

Una Generalitat en espardenyes

Les memòries i una part de les cartes de Josep Irla mostren la penúria moral i física de l'exili del president català

Els 17 anys d'exili han tingut un pes superior a les meves forces (...) No he sigut mai comprès ni he merescut cap reconeixement; continuo malalt i pobre en els últims anys de la meva vida, i tot són recordances de temps passats". Podria ser la veu de qualsevol dels molts exiliats catalans al bell mig de 1956 . Però és la de l'encara per pocs mesos president de la Generalitat de Catalunya, Josep Irla, en una carta adreçada a Felip Calvet, amic seu. Resumeix bé l'estat anímic d'una personalitat i el de la institució que representava, una Generalitat en espardenyes: aïllada, intentant aplegar un exili dividit i sense un duro.

Irla escriví prop de mig miler de missives; 38 redactades entre el 1940 i el 1954, durant l'exercici del seu mandat, reforcen les breus memòries parcialment inèdites, que l'historiador Jordi Gaitx contextualitza amb generositat a Josep Irla i Bosch. Memòries d'un president a l'exili (Viena Edicions).

"Penseu el pes del 'fardo", escriu en recordar quan se li ofereix ser president
Un xurrer valencià va ajudar-lo a França en el primer caos de la invasió alemanya
"El nostre deure és portar-nos dignament perquè ens recordin sense avergonyir-se"

Sense poder consultar res, a ploma, en una llibreta d'espiral de tapes grogues, Irla omplirà 78 pàgines de les 192 del quadern: marc modestíssim per a les úniques memòries d'un president de la Generalitat escrites per ell mateix. I més quan destil·len un dramatisme notable.

Adreçades als seus "estimats bisbalencs" que l'havien convertit anys enrere en polític, signades a "Terra d'exili", es tracta d'unes memòries "poc conflictives i ingènues", com constata l'historiador Josep Maria Roig Rosich al pròleg del llibre. Veritat, tant en la forma com en el fons. "Sí, és cert, és un home de perfil baix, no tenia tampoc estudis superiors, però en canvi demostrà algunes notables habilitats polítiques, com formar govern quan altres personatges il·lustres com Carles Pi Sunyer no se'n sortiren; saber canviar de mà dreta escollint Josep Tarradellas; preocupant-se per mantenir uns serveis i ajusts socials en temps difícils que el seus successor no va vigilar tant i, sobretot, buscant una unitat entre els catalans que van permetre la continuïtat de la institució republicana", apunta Gaitx, que deixa caure una altra raó de la imatge poc potent del tercer president de la Generalitat contemporània: "El seu desprestigi també s'ha de buscar en la divisió entre exili i gent de l'interior".

En qualsevol cas, ningú pot discutir-li un sentit del deure i una capacitat de sacrifi personal i familiar incommensurables. D'on sorgí el personatge?

Ironies de la vida, Irla (Sant Feliu de Guíxols, 1876 — Saint Raphaël, 1958), havia gaudit sempre d'una posició notable fruit dels negocis familiars (agència d'aduanes i taverna), situació que trencaria, com tantes coses, la guerra civil.

Ferm federalista gràcies al pare, recorda Irla ja la lluita electoral de 1910 al seu districte de la Bisbal: Francesc Cambó feia la campanya anant amb un dels primers cotxes mentre ell es movia en tartana. El que ja havia estat alcalde de la seva localitat (1905-1910) fou escollit diputat provincial (1911-1923) i de la Mancomunitat (1914-1923).

La carrera prosseguiria quan se'l designà, el 1933, conseller de Governació després d'haver estat delegat de la Generalitat a Girona. Madura aquí del tot Irla? En una de les poques notes incisives de les memòries, parla d'aquell temps tot dient que els republicans eren "uns càndids": "la llibertat catalana continuava amb els seus enemics de sempre". Així, la quietud de la dreta el 14 d'abril "no era submissió ni respecte al canvi de règim", sinó que van "encaurar-se" davant la por d'"una Bastilla espanyola".

Els Fets d'Octubre, el seu breu pas per la Direcció General d'Indústria a Madrid, l'esclat de la guerra, la visió com a director general de Patrimoni i Rendes... tot deuria ajudar a refermar la seva consciència fins a l'extrem de comprar a contracor la presidència del Parlament català... el 1938. "Altra vegada una lluita en mi mateix. Era el govern que insistia pregant-me que acceptés"; o sigui, "un nou sacrifici en el moment que la guerra no oferia cap esperança d'èxit". I comencen (o segueixen) les misèries. Juan Negrín li diu el 21 de gener de 1939 que retiri tota la documentació del Parlament català i que abandoni Espanya. Pel.lícula de riure: Irla respon que ni ell ni la seva família tenen passaport per sortir.

Allunyats dels Pirineus tots els alts càrrecs republicans com havia demanat Franco al país veí, cap autoritat francesa els havia dit res davant l'avenç dels alemanys. Confinats i abandonats de tothom. O sigui, "el campi qui pugui fou la nostra determinació".

Carreteres petites avall, pallisses com a dormitori, camions, bancs d'estació, autocars... Sis dies cames ajudeu-me fins que un antic xurrer valencià que el sent per atzar en l'atapeït de por ajuntament Mont-de-Marsan el va ajudar a arribar a Perpinyà amb la seva família.

El drama seria complet poc temps després: Josep Tarradellas i el militar Frederic Escofet li comuniquen en persona l'octubre de 1940 l'assassinat de Lluís Companys; així els fets, com preveu l'Estatut, ha de fer-se càrrec de la presidència de la Generalitat. "Penseu, amics, el pes del fardo", escriu en el seu to col·loquial. No ho explica a les memòries, però ja havia presentat la dimissió com a president del Parlament durant la retirada republicana a la reunió de parlamentaris catalans que tingué lloc a Olot. No li acceptaren.

El tema no és una càrrega només moral, també ho és ben material: ni ell ni el govern català no tenen diners per afrontar res. El primer cas s'arregla d'aquella manera: un amic, industrial taper de Tolosa, li deixarà una petita fàbrica del ram amb material; un altre, els diners per posar-la en marxa. Tot això serà al poble perdut de Cogolin, ocupat pels italians i, després, pels alemanys. Allà viurà el president de la Generalitat de Catalunya totalment d'incògnit, patint perquè a aquest nou taper en què s'ha convertit li deneguen en primera instància el permís de residència. I vivint amb l'ai al cor constant, perquè ningú li podia treure del cos "la por" que els nazis els descobrissin "i ens enviessin a la frontera espanyola, camí de Montjuïc". El tràgic destí de Companys és una llosa. Però els alemanys no ho van saber mai. Irla, un home discret.

L'economia de la Generalitat el torturà tant o més, però. Assumit més mal que bé que les democràcies no rescatarien ja Catalunya ni la República —"els mateixos que el condemnaren [el règim franquista], al cap d'uns anys l'absolien dels pecats, amb tot els honors", diu quan la UNESCO i l'ONU deixen entrar Espanya—, el tema financer és realment angoixant, fins a l'extrem de fregar el total col·lapse i la desaparició de la institució. Irla ha quantificat en 300.000 francs francesos de l'època les despeses mensuals "encara reduïbles" el 1949. Ja feia quatre anys que havia demanat al president basc Aguirre un préstec "a retornar" de 200.000 francs. Fins i tot "de males maneres", Aguirre n'havia demanat ja el reintegrament "amb una certa impertinència", descriu a les cartes. No se'n podia esperar res.

La més llarga de totes les misives serà precisament la que destinarà al president del govern espanyol Diego Martínez Barrio, a qui li reclama diners del fons de la mateixa República; la queixa sona avui actual: s'ha pagat molt més del que l'Estat va invertir a Catalunya durant el mandat republicà; i, a sobre, li recorda que la Generalitat va entregar tots els seus recursos al Govern central quan li demanà a finals de la guerra.

L'obsessió d'Irla era mantenir la institució al preu que fos. La continuïtat. Els diners eren, per això, cabdals; però també la unitat política entre els exiliats.Ho obvia a les memòries, però no tant a les cartes, on en parlarà en clau amb el seu cada cop més favorit Tarradellas. Així, el preocupa "unir les diferents tendències polítiques de l'emigració". I en especial intentar resituar Carles Pi i Sunyer i l'actiu Consell Nacional de Catalunya que aquest encapçala a Londres en la via institucionalista. Per això li escriu: "Jo no dubto mai dels vostres desigs de treballar sempre per la nostra unitat".

És més, li encarregarà el 1945 que formi el primer i únic govern català a l'exili, que finalment haurà de tancar ell mateix, i després l'enviarà a una gira per recollir diners entre els exiliats catalans a Sud-amèrica. Tampoc se'n sortirà Pi i Sunyer. "Llàstima de temps perdut!", es lamentarà en una de les poques vegades on es mostra realment dur i decebut. Tarradellas tornarà a ser el seu home victoriós.

Molt dependent d'ell (més de dos i tres cops diu als seus corresponsals que esperarà a parlar amb Tarradellas per donar resposta a alguns interrogants), serà a ell a qui li demanarà en el decurs de 1954 que vagi assumint funcions executives perquè la seva salut ja està molt ressentida. El 7 de maig, per carta, li diu: "Em veig obligat a renunciar a la presidència".

Serà al seu company de partit, d'aquella ERC que creu que pot arribar a ser pal de paller de l'unitat catalana, a qui li haurà escrit el 13 de gener de 1953: "Moltes vegades, pensant en Catalunya, em recordo d'uns mots de Rizal en el seu Noli me tangere: 'Vosaltres que veureu la llum de l'alba brillar damunt la pàtria, recordeu-vos dels qui hem caigut durant la nit'. Jo crec que aquests mots assenyalen la nostra missió: compta el nostre deure de catalans en la mesura de les nostres forces, possibilitats, portar-nos dignament, durant la nit, perquè els que vinguin i puguin gaudir de la llibertat de la nostra pàtria es puguin recordar de nosaltres sense haver-se'n d'avergonyir". Així ha estat.

Inèdita detenció de Companys

Admet Josep Irla a les memòries que un dels pitjors episodis de l'exili va ser la pèrdua d'èssers estimats com la seva esposa i el seu germà Nicolau, "que reposen en terra forastera per haver reconegut que havien d'acompanyar-me a l'exili". Carme Ballester ho va passar molt pitjor. Segona esposa del president Lluís Companys (amb qui s'havia casat el 5 d'octubre de 1936) va haver de patir l'arrest del president en viu i en directe. I la mort, per ràdio.

"Entraren a la casa amb les metralletes a la mà. I apuntant al meu marit i a mi mateixa, ens van fer un registre personal...". Els van agafar tots els diners, 70.000 francs: "S'ho posaren a la butxaca". I també s'enduren els passaports diplomàtics i el títol d'advocat del president. Era el 13 d'agost de 1940, a la localitat francesa de La Baule-les-Pins: Companys és obligat a seure en una cadira, mentre ella, apuntada amb un revòlver a l'esquena, va indicant per la casa on són les coses que li demanen els visitants, dos civils i quatre homes més amb uniformes militars alemanys. Al final, se li emporten el marit.

Trigarà a trobar-lo l'endemà: el veurà de lluny, a Vil.la Carolina, quarter dels alemanys, escoltat per dos soldats nazis. "Sols vaig cridar: 'Lluís!'. Ell es girà cap a mi i me va fer un signe amb la mà volguent dir: 'fuig d'ací!'. Ja no el vaig veure més".

Aquella gent tornà diverses vegades al petit xalet, buscant més diners i documents. Al final, ella es va quedar amb "només 10 cèntims a la butxaca". Després va saber que s'havien endut Companys a la presó de La Santé, a París, d'on va passar a les autoritats alemanyes el 27 d'agost de 1940. Ballester s'acabaria assabentant de l'afusellament per la ràdio: ningú no li va notificar mai la mort ni va rebre cap certificat de defunció...

El frapant testimoni està recollit del propi puny i lletra de Ballester i forma part de la fins ara inèdita documentació que la vídua de Companys va preparar per tal de poder rebre una indemnització del govern alemany. L'expedient era a l'Arxiu de l'Institut Internacional d'Història Social d'Amsterdam, on el diposità el berguedà Josep Ester, supervivent de Mauthausen i dirigent de la CNT que va portar-li el cas el 1969. L'historiador Joaquim Aloy l'ha trobat i, conjuntament amb l'Associació Memòria i Història de Manresa, els ha divulgat sencers (www.memoria.cat). La revista Sàpiens també se n'ha fet ressó en el darrer número.

La troballa va acompanyada d'altres documents, com un informe de l'ambaixada alemanya a Madrid, que constata la manca de col·laboració de les autoritats espanyoles per proporcionar documentació, i una carta del polític a Jaume Miravitlles de pocs mesos abans de ser executat ("tinc fe absoluta en la victòria dels aliats ... No és possible que els valors morals de la humanitat sigui trepitjats").

A banda, el web també facilita l'expedient de divorci de Companys de la seva primera esposa, Mercè Micó, extret de l'Arxiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Casats des del 16 d'octubre de 1910, portaven ja "més de tres anys visquent separats i en diferent domicili, d'una manera voluntària". Pactat de mutu acord, Companys —que com deia Ballester a la seva declaració escrita, cobrà 120.000 pessetes anuals mentre fou president de la Generalitat— li passaria mensualment 800 pessetes a la seva primera muller, segons l'expedient, datat el 23 de setembre de 1936.

Pel que fa a la demanda al govern alemany, Ballester va rebre el 27 d'agost de 1970 una notificació conforme se li pagaria la pensió de viudetat. Tenia ja 71 anys; amb prou feines en fruïria uns quants mesos: moriria el març de 1972.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_