Arquitectures domèstiques

ARXIU: DRAG MODELOS

Cabello/Carceller. Galeria

Joan Prats. Rbla. de Catalunya, 54

Fins al 30 d'octubre

INSTANTES ROBADOS A LA

MIRADA. Juan José Fernández

Galeria H2O. C. de Verdi, 152

Fins al 9 d'octubre

En una ciutat, la privació absoluta d'autoexigència no pot parlar. I tanmateix l'art en parla i, en certa manera, l'exorcitza i la transforma en una altra cosa, potser tan sols en preguntes que ens atabalen amb l'esperança de poder creure també en les respostes. Dels quioscos de la Rambla —glorificació del mal gust i del nyap, com a solters descuidats i desagradables que viuen a l'habitació llogada que és Barcelona— als replans mal il.luminats dels circuits artístics, avui el visitant treu el cap amb curiositat renovada a la temporada galerística on, des de fa uns anys, gairebé no hi ha hagut ni tensió ni antítesi.

'Drag Modelos' ens parla de la densitat de la sexualitat de la dona

De moment, només a la Joan Prats som capaços de descobrir que l'ordre domèstic és molt més misteriós que tota la retòrica política articulada enfront d'un model d'espai urbà. A la sala de Rambla de Catalunya, les dones retratades per Ana Carceller (Madrid, 1964) i Helena Cabello (París, 1963) oculten una "incòmoda" feminitat en espais privats sota l'aparença d'artistes i actors (David Bowie, Brad Pitt, Marlon Brando, James Dean, Colin Farrell), models triats de ben segur per la neutralitat andrògina, encara que la majoria de les fans i el gran públic els assumeixin com a masculins.

Igual que la pintora del segle XIX Rosa Bonheur, que es disfressava d'home per poder visitar escorxadors i hipòdroms i, d'aquesta manera, estudiar més bé els animals que dibuixava, aquestes dones anònimes identificades com a homes proven de trencar una tradició —encara vigent— que les havia obligat a abstenir-se de representar certs rols de manera lliure.

Com molt abans van demostrar les performances fotogràfiques de Cindy Sherman i Claude Cahun, els treballs de l'equip Cabello & Carceller fan referència o interpreten un "original" del passat des d'una actitud clarament radical que desconstrueix la representació tradicional femenina i reivindica una nova política de l'expressió.

Drag Modelos ens parla de la densitat de la sexualitat de la dona i d'un emmascarament del gènere sense costos, en el sentit que li va donar l'assagista Joan Rivière el 1929 al llibre Womanliness as a Masquerade: "La feminitat es pot portar com una màscara, el lector es pot demanar on marca la línia entre la feminitat autèntica i la farsa. El meu suggeriment —afirmava— és que aquella línia no existeix; radicals o superficials, feminitat i farsa són una mateixa cosa".

En aquestes fotografies, la línia que divideix el real i el representatiu amb prou feines existeix, són simples interseccions entre el públic i el personal, entre el teatral i el real, amb l'objectiu d'intervenir en la interpel.lació cultural i complicar els conceptes de sexualitat i bellesa. Enmig d'aquesta galeria de personatges, un vídeo de factura domèstica mostra la destrucció d'aquest arxiu d'imatges, segurament com una autocrítica a un mercat que acaba estilitzant les promeses de pensament crític més encisadores. En casos com aquest, la relació entre l'art i el mercat és incongruent, però inseparable.

A la galeria H2O, el fotògraf Juan José Fernández exposa una sèrie d'instantànies d'escenografies urbanes en les quals la indiferència i la singularitat adopten la tranquil.la familiaritat d'una llarga convivència en ciutats com Barcelona, Santiago, Miami, Berlíno Rio de Janeiro, que són per si mateixes una petita naturalesa d'asfalt envoltada per la societat, per la civilització, però governades per la llei antiga del món animal que obliga a reptar, acoblar-se, escapar del parany. Per acabar domesticats.