El primer teatre del Paral.lel

A totes les ciutats sempre hi ha un lloc així, un espai per on ha passat la història amb tants canvis i sotracs que resulta molt difícil definir-ne la veritable personalitat. Aquest seria el cas de la finca que s'aixeca a la cantonada del Paral·lel amb el carrer Abat Safont. A l'origen un circ vuitcentista, després un teatre dedicat al vodevil, més tard un cinema, una discoteca mítica de la nit barcelonina, un restaurant amb espectacle que no va quallar, un dels prostíbuls més grans d'Europa que només va durar quaranta vuit hores. I ara una sala de propietat municipal ?cedida a la SGAE?, que espera la seva propera inauguració. Tot en un petit edifici, que en poc més d'un segle les ha vist de tots colors.

Al cafè de l'Español hi havia la Penya dels Fills de Puta, dirigida pel Noi del Sucre

El 1980, es convertí en franquícia de la discoteca Studio 54 de Nova York

A l'etapa d'Orellana hi actuaren Grace Jones o New Order. Després vingué la decadència

L'Ajuntament el comprà quan s'intentà convertir-lo en burdell. El gestionarà l'SGAE

Com en el cas de El Molino o de l'Arnau, l'antic Teatre Español és un dels equipaments més carismàtics d'aquest sector de la ciutat. Pel pati de butaques hi han passat unes quantes generacions de barcelonins, i una mostra molt significativa del que ha estat el teatre català del segle XX. En espera que la Societat d'Autors i Editors expliqui definitivament quin projecte té per al futur d'aquesta sala, un munt d'iniciatives se sumen per retornar-li a l'avinguda la brillantor i l'ambient que ja va conèixer fa unes dècades. A pocs mesos per veure cap on va la revitalització del Paral.lel, l'Español es prepara per convertir-se en un dels espais capdavanters d'aquest nou procés que ara s'engega.

L'ombra de l'Español. Encara no existia el Paral.lel i en aquest xamfrà ja hi funcionava el Circo Español Modelo, que llavors només era una barraca de fusta enmig dels solars buits, on es feien funcions d'equilibrisme, de lloros ensinistrats i de pallassos, a càrrec de la companyia del senyor Ciril Llop. Al cap de dos anys, l'octubre de 1894, l'alcalde Collaso i Gil inaugurava l'avinguda amb el nom de Marquès del Duero; moment que es va aprofitar per convertir aquella sala rònega en el primer teatre que va tenir aquest carrer, batejat com a Teatro Circo Español. Inicialment s'hi representaven comèdies populars, en les quals va excel.lir el gran Enric Borràs. Tanmateix, l'any 1907 va patir un incendi que el va destruir totalment, i l'arquitecte Melcior Vinyals es va encarregar de la construcció del nou edifici. Així, el Gran Teatro Español va obrir les portes uns mesos després de la Setmana Tràgica, el 1909; dedicat al vodevil i a la sarsuela.

L'oferta era molt ampla, i incloïa projeccions de cinema (va ser un dels primers llocs a Barcelona on es van veure els dibuixos animats de Walt Disney), balls de disfresses i l'ambient animat de l'annex Café Español, on s'organitzaven tertúlies de tot tipus. Entre les més populars destacava la de la famosa Penya dels Fills de Puta, dirigida un temps per Salvador Seguí, el Noi del Sucre, i on per participar-hi t'havia de recomanar una prostituta. Aquest cafè tenia les portes obertes les 24 hores del dia, i la terrassa ocupava la vorera del Paral·lel des de la Ronda de Sant Pau a Nou de la Rambla, formant la filera més llarga de taules de tot Europa. En aquells anys, l'Español va ser un dels primers llocs que va tenir una programació bàsicament en català. Hi havia estrenat les seves obres Santiago Rusiñol, tot i que fins a la Guerra Civil l'estrella d'aquest escenari va ser Josep Santpere, el pare de Mary Santpere, conegut pels números còmics en què freqüentment acabava en calçotets.

Amb la victòria franquista, aquesta sala deixa el vodevil i torna a ser un dels teatres més famosos de la ciutat gràcies a la companyia dels Vienesos, capitanejada per Artur Kaps, Franz Joham i Herta Frankel, que van arribar de l'Europa central després de l'esclat de la Segona Guerra Mundial. Mentre a Barcelona es passaven els anys més durs de la postguerra, les operetes austríaques van fer somniar els catalans amb espectacles com Melodías del Danubio o Carrusel Vienés. Fins i tot va ser aquí, l'any 1948, quan es va portar per primer cop en un teatre del Paral·lel un número de titelles, amb la famosa gosseta Marilyn, que amb el temps va esdevenir un dels personatges pioners dels programes infantils de televisió. També va ser un dels escenaris preferits de la famosa vedet Carmen de Lirio, que a les seves memòries, publicades recentment, recordava un Paral·lel "que comparaven amb el Broadway de Nova York. En aquells anys, s'omplien els teatres d'un públic divers. A dalt, andalusos, extremenys, murcianos... Estimats xarnegos, que t'animaven i et llençaven floretes. A les llotges, ja se sap: l'alcalde, el governador civil, el president de la Diputació, la policia, els empresaris... I a sota, a platea, s'asseia la burgesia de tota la vida".

Malgrat tanta animació, al final dels anys 50 la sala entra en decadència i, tot i conservar, entre pel·lícula i pel·lícula, les funcions de variétés, es reconverteix en un cinema de reestrena que comparteix programació amb els desapareguts cinemes Ramblas i Roxy. Sembla que el nou gir no va tenir gaire èxit i el local va estar tancat fins que Matías Colsada, propietari també del Teatre Apolo, el va comprar i el va tornar a obrir. En la segona etapa, a partir de mitjan anys 60, es va especialitzar en oferir espectacles musicals; com les gires de Raphael o José Luis Perales, o els primers muntatges de La Trinca. Amb l'empresari Colsada al capdavant, va conèixer un nou moment de fama, fins que l'any 1980, quan van acabar les funcions de la comèdia Enseñar a un Sinvergüenza, la sala va tornar a tancar.

La discoteca més gran i el puticlub més efímer. El 9 d'octubre de 1980, l'antic Español es convertia en una franquícia de la discoteca Studio 54 de Nova York. Inicialment s'anava a fer a Madrid, però diversos problemes de permisos la van acabar ubicant a Barcelona. La duien el propi Colsada i el nord-americà Mike Hewitt, que es va fer instal·lar una peixera amb piranyes al despatx. En un principi era un local molt exclusiu, dedicat a la música negra de ball, que va agafar molt de nom per la disciplina fèrria dels porters, que només deixaven entrar les persones que hi anessin amb una imatge ben estrafolària i original. Allò va durar un parell d'anys amb la pista plena, amb un DJ ?Richie Kackzor? que venia de treballar a la sala original de Manhattan i al conegut club Paradise Garage. Però, amb l'aparició del pop espanyol i la New Wave, els gustos del públic canvien i la sala veu minvar l'aforament.

A l'inici de 1982 la sala pateix una greu crisi, que obliga a Hewitt i a Kackzor a tornar-se'n als Estats Units. La nova línia la representa un nou DJ, el barceloní Raúl Orellana, amb qui vaig poder parlar d'aquells anys en una terrassa del passeig de Gràcia. El canvi a la cabina va tenir lloc el juny d'aquell any, coincidint amb els Mundials de futbol. Fins a aquell moment, Orellana posava música al Centro Cultural de los Ejércitos Sant Jordi a la plaça Catalunya, i era un client de la discoteca que havia d'anar a fer el servei militar: "Jo era l'únic que duia un sou a la família, o sigui que podríem dir que Studio 54 em va salvar de fer la mili". Amb Orellana entra una mena diferent de públic. Gent molt més jove i amb qualsevol estètica, que va a ballar música pop europea i els èxits de la Movida madrilenya: "Al principi feia molt de respecte. Recordo nits amb 300 persones, que era com veure tres ratolins en una plaça de toros. Però, de mica en mica, el lloc va anar pujant i vam tenir la sala plena fins al 89 o el 90. Llavors la nit era molt diferent; les coses començaven a la tarda i tancàvem a la una o a les dues de la matinada. Sortir de dia d'un local era estrany. La gent anava a beure en un bar qualsevol, sortia més barat, i després se n'anaven a la discoteca".

A diferència de la seva etapa americana on s'havien organitzat amb prou feines mitja dotzena de concerts, a partir d'aquest moment Studio 54 es converteix en una de les sales de música en viu més populars de la ciutat, amb les recordades actuacions d'Iggy Pop, New Order, Psychedelic Furs, Nina Hagen, Residents, Johnny Thunders, Ilegales o El Último de la Fila. "Aleshores el Paral.lel era part del Raval, amb qui formava un circuit de bars i sales de concerts, que normalment acabava al Studio. Hi havia dies que per entrar es feia una cua quilomètrica per la vorera de l'avinguda". Tanmateix, al final dels 80 sembla que aquell ambient ja havia donat tot el seu suc i hi va haver una altra crisi que al principi de 1994 va originar el tancament de la sala. Raúl Orellana, conegut com un dels pares de la música de ball espanyola, es va seguir ocupant de la producció de discs per a artistes com Azúcar Moreno. I aquella mateixa primavera la sala coneix un nou canvi de nom i passa a dir-se Chic Studio, que al cap d'un any és rebatejada com a Chic Gallery; una discoteca de la cadena Chic que pensava utilitzar la fama del local per fer una de les seves discoteques selectes sense haver de fer gaires despeses. No obstant això, la nova línia suposa un fracàs estrepitós i l'any 1997 hi ha un nou canvi de direcció. L'antic edifici és enderrocat i es construeix el que es pot veure avui en dia. El nou home fort és Josep Maria Callís, propietari també de l'Hotel Auto Hogar, que es proposa obrir un restaurant amb espectacle, seguint el camí obert per la desapareguda sala Scala. D'aquesta manera, l'any 1999 obre el nou Scenic Barcelona, que ofereix sopars amenitzats per a números musicals i humorístics. Malgrat la inversió, el local només romandrà obert uns dos anys, i tanca el 2001 per manca de rendibilitat.

Després d'aquesta darrera aventura, té lloc un dels moments més extravagants i insòlits dels viscuts per aquest edifici: quan es va saber que el nou propietari era l'amo del Riviera, el conegut prostíbul de Castelldefels, que hi volia muntar el Showgirl més gran d'Europa, directament connectat ?només s'havia d'enrunar una paret? amb l'Hotel Auto Hogar que hi havia a sobre. Així que es va saber la notícia, comerciants i associacions de veïns van engegar una campanya de pressió per impedir-ho. El prostíbul només va obrir dos dies, just fins que l'Ajuntament el va fer clausurar i el va expropiar per un valor d'uns onze milions d'euros. Per primer cop des de l'inici, l'immoble passava a ser de propietat municipal, i començava així un lent degoteig de projectes, des d'escola per a titellaires i cineastes d'animació, a sala dedicada al circ, fins que l'any 2006 el consistori va anunciar que l'empresa Iberautor (una filial de la SGAE), se'n faria càrrec. Des de llavors ençà, s'han fet diverses propostes per utilitzar l'espai com a teatre per a espectacles de ballet, o com a sales de lloguer per a diferents companyies.

Torna el Paral.lel. Ara per ara, la sala ha estat rebatejada com a Arteria-Paral·lel, en ocupar-se'n una altra filial de la Societat d'Autors i Editors, anomenada ARTERIA. Aquesta entitat forma una xarxa internacional de centres artístics i culturals amb seus a Madrid, Bilbao, Compostel·la, Buenos Aires o Mèxic DF, que inclou una programació basada en les arts escèniques, musicals i audiovisuals. En principi tenien previst inaugurar el mes de febrer passat, amb l'espectacle Nit de Sant Joan de la companyia Dagoll Dagom; però diversos imprevists han posposat aquest moment fins al setembre, quan sembla que es farà la inauguració oficial. Preguntada la SGAE al respecte, em van comunicar que encara no poden dir gran cosa, en espera de la presentació i roda de premsa on es faran conèixer les principals línies estratègiques, així com les dates d'obertura, la identitat del director artístic, i els espectacles que acollirà. Segons em va fer saber la cap de comunicació de la SGAE, Fina Sitjes, obrir la sala Arteria-Paral·lel "no significa només l'arribada d'un nou espai vital per a la cultura de la ciutat, sinó també la reactivació de la zona de l'avinguda del Paral.lel, un dels eixos culturals més importants de Barcelona durant el segle passat. L'actual edifici disposa de tres plantes i de més de 3.400 metres quadrats de superfície, que estaran condicionats per acollir una àmplia representació de les diferents arts teatrals i audiovisuals, així com del circ i de la música, en combinació amb una proposta gastronòmica. La sala, en disposició de teatre, té 485 localitats a la platea, 218 localitats al primer pis i 236 al segon, totes amb una visibilitat magnífica. Al primer pis, i amb accés independent, hi haurà un restaurant amb capacitat per a 92 persones com a màxim. També al primer pis, al costat mateix del restaurant, hi haurà un cafè teatre amb escenari per a presentacions artístiques de petit format, amb una capacitat variable de 60 a 130 persones".

De la importància de la reactivació del teatre en aquesta popular avinguda barcelonina en són molt conscients a la fundació Fem Paral.lel. Com em van poder explicar les principals portaveus,Elvira Vázquez i Eva Asensio, això forma part d'un conveni general que s'està negociant actualment amb l'Ajuntament. Segons afirmen totes dues, "el nou Paral.lel és un projecte transversal que afecta tres barris (el Poble Sec, la dreta de l'Eixample i el Raval), on la rehabilitació d'espais tan carismàtics com El Molino, l'antic Español o l'Arnau ha de servir per fomentar una xarxa d'equipaments per al veïnat, i per a la revitalització tant turística com ciutadana d'un sector on hi ha molt de comerç. No pot ser que l'avinguda segueixi sent una frontera, en comptes d'un eix principal de la ciutat, com li pertoca per història i per situació en l'espai. No es tracta tant de recuperar el que era, com d'adaptar-ho a la nova societat i oferir-ho com un espai amable, d'oci i de passeig".

Aquesta fundació comporta la recuperació del Teatre El Molino, que té previst obrir les portes entre l'estiu i la tardor d'aquest any, en la que és sens dubte la nau insígnia d'aquest procés de rehabilitació urbana. Esperem que el nou Arteria-Paral.lel també pugui començar una nova aventura al voltant d'aquesta data. Mentrestant, per obrir boca, Raul Orellana vol commemorar el 30è aniversari de Studio 54 fent una gran festa, probablement al mes d'octubre, on per una nit sigui possible escoltar la música i viure l'ambient d'aquella mítica discoteca. Amb tantes voluntats i iniciatives, sembla que aviat el Paral·lel tornarà a ser aquell lloc brillant i animat que tots els barcelonins trobàvem a faltar.