_
_
_
_
ENTREVISTA

"L'orgull pagès és un sentiment molt 'heavy"

L'artista de Solsona edita A la casa d'enlloc, el disc més sorprenent de la seva carrera.

Pregunta. No acabo d'entendre el seu disc, no sé què pinten tantes guitarres elèctriques estripades.

Resposta. Les guitarres són una referència dels anys setanta. En tornar a sentir els meus primers discos tinc una barreja de sensacions entre enveja i vergonya, enveja per fer el que em donava la gana amb decisió, i vergonya per les coses que feia. Per això, per atrevir-me a fer les coses que sento tot i que puguin estar trillades, per cridar a gust, he volgut ficar guitarres que sonin tan roqueres.

P. I per això, per quedar-se ample, critica a Tanco els ulls-Obro els ulls tant el setciències de ciutat com l'orgull pagès?

R. Sí, tenia ganes de fer una cançó per quedar-me tranquil. Sentia enveja per Battiato, que es caga en els que porten ulleres de pasta tot portant ulleres. En realitat critico les coses que he defensat abans, és una mica la ràbia del convers, em cago en tot allò en el que prèviament he cregut. Aquesta peça té la gràcia que comença amb una crítica a la ciutat, i quan la toques a pagès les cares són de satisfacció. Clar que quan reben ells, l'expressió se'ls congela. És divertit.

P. Però, què és exactament l'orgull pagès?

R. És un sentiment molt fort, molt heavy. És com si cada casa, cada mas, fos una república independent, un castell aïllat. És un sentiment que porta a criticar la gent de ciutat, quan resulta que en molt casos reben subvencions gairebé per tot amb calés que vénen precisament dels de ciutat.

P. I com encaixa vostè en aquest ambient?

R. Hi encaixo molt bé, sense cap mena d'estridència. Un cop per setmana vaig al bar de pagesos i caçadors i sopo, parlo i escolto. També m'escolten, perquè són gent que sap escoltar, tant que de vegades t'adones que estàs parlant massa i has de tornar al teu tallat i callar.

P. Però, com el reben allà, com el trobador que pren notes costumistes? Com l'artista excèntric o com un igual?

R. Com un igual, absolutament. Jo no sóc diferent i així em tracten.

P. Tot i que reitero que hi ha coses que no acabo d'entendre al seu disc, tinc la sensació que a la seva obra sempre existeix una estructura invisible que acaba articulant els seus discos. Es pot trigar més o menys a descobrir-la però sempre hi és. Res no resulta gratuït.

R. Hi ha molt poc de gratuït als meus discos, a la meva música, en efecte existeix una estructura interna que no es veu, un ordre inconscient. Quan treballo en una composició hi ha alguna cosa interna de la cançó que et fa veure que s'ha produït algun tipus d'ordre que no acabes de veure però que indica que alguna cosa ha quadrat. Quan mires llavors la cançó et transmet tranquil•litat, ordre intern. N'ignores les raons, però veus que és així. Llavors treballar és per mi anar fent voltes als elements de la cançó fins que aquesta et manifesti que has aconseguit l'ordre.

P. I totes les cançons del disc li han transmès aquesta sensació?

R. No. Hi ha vegades que ho has de deixar, has de dormir. Sóc molt obsessiu però un s'ha d'aturar en algun moment.

P. I fa la sensació que ha estat igual d'obsessiu amb les traduccions dels texts al castellà.

R. Sí, és clar. M'agrada molt la llengua, parlar amb propietat. Aquests dies he quedat impressionat amb Delibes, quina quantitat de registres lingüístics tenia! Quina precisió parlant! Llavors, és clar que m'he pres molt seriosament les traduccions, i a més a més m'ho he passat molt bé, no ha estat una feina desagraïda.

P. Per acabar, ajudi'm a entendre el seu disc.

R. La portada és autoparòdica; he apujat la tessitura de la veu, que ara és més aguda; el single no l'he escollit jo; he intentat apujar l'edat del meu públic i he fracassat, ells en tenen més de 35 i elles més de 25; volia fer un disc del tot controlat per mi i, en cert sentit, és un disc de refundació de mi mateix ja que crec que amb sis discos previs ja em tocava fer-ho.

Un cantautor marià

Roger Mas va néixer a Solsona l'any 1975. El seu avi li va ensenyar a tocar clarinet i saxo. Va tocar en orquestres.

Professional des de l'any 2000, fins ara ha editat 7 discos.

La casa d'enlloc s'obre amb un homenatge a Qualsevol Nit Pot Sortir El Sol i a multitud d'artistes que agraden a l'artista, evocats amb títols de cançons que incorpora al text de la seva composició La caseta d'enlloc.

Encara que no és creient, Roger Mas es declara un devot de la Verge del Claustre de Solsona. Ha volgut batejar la seva filla "només per la bellesa del ritual", i volia imposar algunes condicions, com ara que ell no s'hagués de confirmar i "que no es parlés del Papa de Roma al bateig". Com que les seves propostes han estat rebutjades, Mas proposa "fer fora els cures de les esglésies i recuperar per als ciutadans els temples per fer els rituals".

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_