Els 'yuppies' del XIX

Entre els anys 1800 i 1850, van proliferar a Catalunya una sèrie de personatges emprenedors, sovint d'origen humil i normalment de pobles de la costa, que van anar a fer les amèriques i, en menys de cinquanta anys, van amassar tot l'or que el Regne de Castella els havia negat en prop de tres-cents anys, des del descobriment del Nou Món. Van ser els yuppies del vuit-cents delerosos de fer duros a cabassos i ben ràpidament, amb tota mena de negocis, inclosos els il·legals, i amb molt bones relacions amb la corona espanyola.

Retornats al seu país d'origen, els indianos o americanos , els que van poder-se enriquir, construïren, al llarg de tota la costa i també per a l'interior, caseries imponents i ostentoses, insòlites fins llavors a Catalunya, voltades de jardins exòtics, amb llacs, rocalles, paons, buguenvíl·lees i palmeres a dojo. Un patrimoni arquitectònic passat de voltes i excepcional que va incidir en el paisatge integrant-s'hi com una rara cristal·lització geològica. Una bona part del qual encara està per identificar, ben conèixer i catalogar.

Josep Xifré, nascut Arenys el 1777, va arribar a ser l''indiano' més ric d'Espanya

D'uns anys ençà, però, i per diverses bandes, s'ha començat a reivindicar tal com es mereix. Diversos ajuntaments de la costa, el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya i també, sobretot, la iniciativa privada d'alguns historiadors i periodistes han començat a obrir la porta dels indianos i els seus fabulosos o estrafolaris palauets. De Cambrils a Vilanova i la Geltrú, Sitges o Barcelona, i d'Alella, Caldetes o Lloret, fins a Begur, se'n pot trobar un bon rastre. La feina grossa, però, tot just acaba de començar.

- D'indianes i d'indianos . Tot i que el gruix més important es va donar durant els primers cinquanta anys del segle XIX, l'espectre dels indianos, o indians, arrenca cap al darrer terç del segle XVIII, quan es va liberalitzar el comerç d'ultramar i, per tant, els catalans van poder accedir al mercat d'Amèrica, i s'estén fins a finals del segle XIX, amb la pèrdua de Cuba i Filipines, i, encara, malgrat això, continuaria, molt més tímidament, fins a les dues primeres dècades del XX, en aquest cas centrat sobretot a l'Amèrica del Sud. Els primers comerciants catalans del set-cents que van establir relacions a l'altra banda de l'Atlàntic ho van fer mig camuflant-se instal·lant seus a Cadis, quan era el port legal d'arrencada cap al Nou Món, juntament amb el de Sevilla que ja havia perdut del seu inicial protagonisme.

Els primers productes exportats pels comerciants catalans van ser l'aiguardent, el vi, els fruits secs, el paper i, entre altres coses, els teixits pintats de lli, un material que s'adquiria ja teixit a diversos països europeus i es tintava a Barcelona i altres localitats catalanes. Més endavant es passaria al cotó, comprat a Malta procedent d'Egipte, que ja es filaria i teixiria al país i també s'estamparia per fer les famoses indianes que, per cert, no tenen res a veure amb els indianos , atès que el seu nom procedia de l'altra banda del planeta, és a dir de l'Índia.

Inicialment, el mercat de les indianes era la resta d'Espanya, més tard, amb la proliferació de la indústria tèxtil, es va estendre cap a Europa, cap a finals del segle XVIII i l'inici del XIX. L'augment de la producció va fer plantejar-se als fabricants la recerca d'altres indrets proveïdors de la fibra del cotó, que via Malta resultava massa cara, i llavors va ser quan van començar a importar-ne de les plantacions americanes, bo i aprofitant els viatges de tornada dels vaixells d'alguns indianos que cada vegada van anar ampliant l'àmbit de les mercaderies fins a arribar a tràfic d'esclaus, just al moment en què la resta d'europeus havien començat a deixar-lo de banda quan va ser declarat il·legal.

- De Cuba a Barcelona. El lloc clau dels comerciants catalans va ser l'illa de Cuba convertida, arran de la pèrdua de les colònies continentals, en el punt estratègic i neuràlgic del comerç entre Espanya i Amèrica. Cal aclarir que ni tots els americanos van fer fortuna -n'hi va haver molts que van fracassar- i que tampoc no tots no eren ni molt menys catalans, mallorquins o valencians. Al nord d'Espanya també van proliferar i, de fet, l' indiano principal de tots, Antonio López, marquès de Comillas, era de Cantàbria, tot i que s'acabaria instal·lant a Barcelona i s'emparentaria amb els Güell, que no en va era una altra influent família d' indianos .

A més del transport marítim, que van catalitzar uns quants, molts catalans van muntar botigues -encara avui a un colmado gran allà se'n diu un catalán . També els que van poder, sovint mitjançant tràfic d'influències, van establir grans xarxes comercials que arribaven fins als Estats Units, via Nova York. Altres van adquirir Ingenios i es van dedicar al sucre, amb el benentès de l'esclavatge que encara imperava a l'illa, i del que també ells n'eren responsables. Els més relacionats amb el poder polític i militar espanyol van aconseguir monopolis que els comportarien suculents ingressos a les respectives fortunes.

Uns indianos es van quedar a Cuba i van fundar grans empreses com Partagàs o Bacardí. D'altres, no gaires, van ser partidaris de la independència cubana, segurament devien ser els menys afavorits per la fortuna i no hi tenien res a perdre. La majoria, però, en van ser totalment contraris i van adoptar una postura dretana i reaccionària. Les dues guerres cubanes, del 1868-1878 i del 1895-1898 -que va comportar la pèrdua definitiva de les colònies- van acabar també amb el gruix de les anades i vingudes dels americanos . El 98, marca la darrera onada de retorn de Cuba a Catalunya, un fet que va comportar paradoxalment una decisiva nova entrada de diner al país, i que va propiciar una part important de les construccions fetes amb l'or d'ultramar, moltes d'elles ja inscrites en el modernisme.

Però els indianos més rics ja havien retornat molt abans, malgrat que continuessin tenint negocis de molta volada a l'illa. Joan Güell i Ferrer, per exemple, nat a Torredembarra el 1800, i pare d'Eusebi Güell -el mecenes de Gaudí-, ja s'havia instal·lat de nou a Barcelona el 1862, igual que Josep Xifré, nascut a Arenys de Mar el 1777, que ja es trobava a Barcelona a la dècada de 1830. Els poderosos Güell, Xifré, o els Vidal Quadras, entre altres, es van fer cases, o en van restaurar, en un estil neoclàssic, auster i luxós alhora, que tenia connotacions italianes i també colonials. Uns edificis que embadalien quan els va conèixer Joaquim Torres-García -la família del qual també era d'indians, encara que dels pobres- i que el pintor català/uruguaià va considerar com l'arquitectura més bonica del món.

Altres indianos primerencs, menys rics i cultivats, van utilitzar un estil més popular i també més clarament colonial, amb referències exòtiques i cromàtiques preses directament de l'arquitectura i el paisatge antillà. El poble de Begur és un dels millors exemples d'aquesta altra arquitectura, més naïf, però igualment plena d'encant. Cap a les dècades de 1870 i 1880, aquest estil colonial s'unirà a l'eclecticisme premodernista, i donarà obres espectaculars i una mica inclassificables estilísticament com ara el Palau de la Plana Novella, a Olivella, o, també, el Parc i el Palau Samà de Cambrils, aquest darrer projectat per Josep Fontserè el 1882 per a Salvador Samà Torrents, segon marquès de Marianao, també promotor i propietari del Parc Marianao de Sant Boi de Llobregat.

Poc després, irrompria el carnaval del modernisme i val a dir que l'estil del 1900 deuria molt a les excentricitats, agosarades, i també de nou ric, que havien encarregat prèviament molts indianos obrint camí a la interessant disbauxa. De fet, molts d'ells, sobretot els nouvinguts arran del 98, serien grans clients del modernisme, almenys fins ben entrada la dècada de 1910.

És un fet indiscutible que els catalans revinguts de Cuba -la majoria dels quals havien estat, o coneixien ben de prop, Nova York que tenia línia directa amb l'Havana- van injectar riquesa i modernitat a Catalunya. Però tampoc van ser ni de bon tros els únics. L'anterior pèrdua de les colònies del continent americà a la dècada de 1820 ja havia propiciat una pujada de l'economia, sobretot en l'emergent sector industrial. No obstant això, els indianos més poderosos van impulsar les xarxes ferroviàries, com la de Mataró creada per Miquel Biada, segurament per donar fluïdesa als propis negocis, també van incidir en alguns eixamples i millores urbanístiques, i en alguns casos van crear hospitals i escoles i van restaurar o bastir de nova planta esglésies, tant per demostrar la pròpia riquesa com, segurament, per tranquil·litzar la seva consciència d'haver fet el diner ràpid i, sovint, amb pocs escrúpols. No cal dir que van incidir igualment als cementiris, amb panteons superbs, encara avui admiració de propis i estranys. També van saber invertir, comprar o crear indústries, sureres, tèxtils, metal·lúrgiques o de materials per a la construcció. Si a Catalunya es furga per qualsevol gran empresa o realització de l'època -arquitectònica, cultural o del tipus que sigui- sempre acabarà apareixent algun indiano , ja sigui de Cuba, Venezuela, Mèxic, Argentina o l'Uruguai. Fins i tot en la nostrada Ben Plantada, que d'Ors va fer néixer a Assunción; naturalment, però, els pares de la Teresa eren de Vilanova!

- Un bocí de cel per a en Xifré. Josep Xifré i Casas (Arenys de Mar, 1777-Horta, Barcelona, 1856) va ser l' indiano més ric d'Espanya. Fill d'un altre indiano que va morir arruïnat a Cadis quan ell només tenia deu anys. Amb vint-i-un va embarcar-se cap a Cuba i va entrar a treballar en una fàbrica de baguls de l'Hanava propietat d'un seu covilatà anomenat Marià Carbó. Paral·lelament va iniciar el comerç amb Estats Units, amb sucre, melassa, cafè, aiguardent i esclaus -quan encara això es podia fer a Amèrica del Nord. Després, en va continuar tenint al seu Ingenio de Cuba i els tenia ben vestits amb barret inclòs amb les inicials de la casa. Fins i tot va idear un sistema d'alliberar-los, sembla que a canvi d'una explotació laboral desmesurada. També es diu que pel dia del seu sant, per celebrar-lo, cada any alliberava un esclau.

Ben aviat, l'arenyenc va obtenir el monopoli del comerç de pells i va ser-ne un gran distribuïdor a Nova York on es va casar amb la filla del seu soci nord-americà, la Juditt Downing. Va fer tants diners, que, després d'estar un temps a Nova York fent de prestamista , es va retirar a París el 1830, bo i passant prèviament una temporada a Anglaterra. A Barcelona va començar a invertir en negocis immobiliaris, i va fer construir el famós edifici neoclàssic on hi ha Les Set Portes, conegut com els Porxos d'en Xifré, que va fer dentetes a la millor burgesia barcelonina. Cap al 1840 ja s'hi havia instal·lat deixant enrere la capital parisenca. Entre 1845 i 1848 també va construir un magne hospital al poble d'Arenys, segons disseny propi, també d'exquisit neoclàssic, inspirat directament en un dels edificis més emblemàtics de San Fernando de la Isla a Cadis. A la cripta de l'hospital va situar el seu propi sepulcre, amb escultures d'un dels autors de l'Òpera de París, Achille Gumery. L'edifici d'Arenys era una construcció tan fantàstica com desmesurada, de milers de metres quadrats, atès que llavors només hi havia deu malalts per instal·lar-hi.

Joseíto Xifré, fill del negrer mecenes, va pactar amb l'Ajuntament d'Arenys la reutilització de l'hospital, amb una part destinada a guarderia i, després, a escola que sempre regides per monges. L'any 1924, es va cedir l'ús a la Diputació i va fer d'hospital fins al 1933. Llavors la Generalitat va instal·lar-hi un orfenat i més tard va passar a dependre de la Junta de Protecció de Menors, i, encara en temps de la República, un Preventori-Escola per a Tuberculosos, tal aclareix Glòria Camarero, estudiosa de Xifré i el seu emblemàtic edifici. L'any 1940, de nou en mans de la Diputació es va cedir al Frente de Juventudes fins al 1954, just llavors va ser un Alberg Juvenil, també regit per la Falange Española fins al 1977. Ja en època democràtica una campanya popular va preservar el jardí/hort que el presideix d'una intervenció immobiliària. Després va ser Institut i, el 1990, Jutjats, només per dos anys, arran d'una invasió de termites que van deixar l'antic hospital desallotjat. I finalment, el 2001, es decideix convertir-lo en el nou ajuntament i s'inicien les obres de restauració en mans de l'Escola Taller municipal.