Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Parker, ocell

Quan a un hom li han posat un motiu, i aquest agafa, i l'home passa a ser conegut per tothom pel motiu, es pot dir que ha accedit a una manera de "ser algú" superior a la dels que tenen un títol, un càrrec o simplement un nom. A vegades el motiu, sobrenom o malnom és hereditari, s'aplica a una família, o a una casa, com a can Pere Llarg, on els amos són sempre Pere Llargs i les llurs dones totes Pere Llargues. En poesia tenim el trobador occità Marcabrú, que si de jove segons diuen li deien Panperdut (pa perdut), un cop establert com a trobador fou conegut amb el nom heretat de sa mare, na Marcabruna. Un altre trobador que només es coneix pel malnom és en Tribulet, l'autor del poema del fotaire (el follador), que presenta la positura vital d'un obsessionat del sexe que no estima cap dona però es passa la vida angoixat perquè no folla totes les que follar voldria. Arriba al punt que mentre està follant s'angunia perquè no folla més, que ell follaria per dos, i el súmmum, clímax i resum de la seva actitud és quan tot follant diu que només li faltaria estar follant, per ser feliç. O, en les seves síl·labes originals occitanes: "que en fotent ditz: guaritz só se fotia".

Una altra forma d'ennobliment popular no aristocràtic és la del tortosí que es diu Vicent Garcia però la fama universal i popular el coneix de sempre com el rector de Vallfogona. Aquesta mena de motiu, quan t'anomenen per la feina, és a l'origen de molts cognoms de fer-rers, fusters i ferreters. El rector de Vallfogona, amb aquesta denominació i amb els seus flairosos poemes (flaire d'ous al caliu, pudors magnífiques de peix, el tuf de la comuna que ell mateix es va fer al fons de l'hort...), va entrar per la porta de darrere, la de la sagristia, a la immortalitat, i ara ja hi és, fent les seves brometes conceptistes als ovidis i ausiasos que corren per allí.

Una altra cosa també molt digna de respecte és quan al teu nom o al teu títol la veu popular o de la fama li adjudica un adjectiu que esdevé epítet i es fa inseparable, com en el cas del diví marquès.

Un motiu és més que un títol, no falla. Ara, també hi ha títols (això sí, unipersonals i intrasferibles ni per herència) que han sorgit del no re anònim i han quedat, com el de príncep dels poetes acordat a Carner per ningú i per tothom, i s'entén que príncep té el seu sentit primer de "primer", a més d'un regust com de faula o de cosa antiga que ve d'una altra civilització.

Tot això no té res a veure amb els tòpics dels periodistes, com per exemple que sempre que parlen de la Castafiore li diguin "el rossinyol milanès". En canvi, sí que hi ha un músic que de sobrenom té el breu i insuperable Bird, que vol dir Ocell, i és el saxofonista i perseguidor de músiques Charlie Parker. Ell mateix hi va jugar, escrivint temes com ara la famosa Ornitologia o la Suite de l'ocell de jardí. És clar que si entrem al blues o als ritmes cubans o al flamenc, o a altres formes d'art pròpies de poblacions greument oprimides, veurem que gairebé tots tenen bells motius, com el pare del blues xicaguenc dit Aigües Fangoses (Muddy Waters), el jupiterí cantant negre Bola de Nieve, o el cantador xeresà el Chaqueta, que quin metall de veu que tenia!

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 25 de junio de 2009