Protestant, això sí

Això d'ara, aquesta civilització, va equivocada en el seu mateix centre, no és qüestió d'apedaçar-la o de canviar-li la bateria. No. No té cura. Necessita un replantejament de tota ella que no s'hi acaba d'atrevir ningú. Hauríem de començar a mirar sense compliments què se salva de la tècnica moderna i què no. Segurament agafarem alguna forma d'informàtica i deixarem estar del tot el petroli: desaparició del noranta per cent de la maquinària. Serem capaços de refer les fonts i els safaretjos i anar-hi a rentar els llençols?, aquesta és la pregunta.

'Quan ja torna a recollir-se | m'agrada veure el ramat, | a davant van les parides | que de bon matí han deixat | al corral les seves cries.' Aquest fandango, tal com el canta en el seu original castellà el Cabrero, fa l'efecte d'una cosa que fa mal, que el sol fet de veure la vida i la bellesa caminant juntes muntanya avall és, per ell, dolorós, i ho canta com qui canta perquè pateix, i no per espantar els mals sinó per amanyagar-los i acompanyar-los. En un altre lloc arriba a dir que la funció de l'art és queixar-se, en una estrofa que és una infal·lible recepta de cantar fandangos com l'art mana: 'Fa falta posar-hi cor | i també saviesa, | tenir la veu flamenca, | dir-ho amb valentia | i queixar-se del dolor.'

En l'art, aquesta visió és verídica i coexisteix harmònicament amb la seva contrària, que és igual de verídica, i és la de per exemple Joan Brossa, un artista que en tota la seva obra teatral, poètica i plàstica no deixa anar cap llàgrima, no s'hi lamenta mai, ni un ploricó, ni un sol pobre de mi ('on recomença el plany traço una ratlla'). Això no vol dir que no protesti, Joan Brossa és un gran protestador, contra el generalíssim en el seu moment, contra l'església catòlica espanyola, sempre. Contra la covardia cívica predominant. Contra totes les propagandes i publicitats, que no deixen respirar l'opinió.

Coincideixen en una cosa, el poeta prestidigitador barceloní i el cantant muntanyenc pastor de cabres: cap dels dos té cap cançó de penes d'amor, d'amors apenats, d'embolics d'amors ni de gelosies. Això, sobretot en un cantant flamenc andalús, és excepcional. I coincideixen en una segona cosa encara més important: el protestar contra els abusos de poder del poder i fent-ho quan convé d'una manera ben clara i ben directa.

I hi ha una part de l'obra de Brossa que és afirmativa, solar, planetària, brillant, quan l'home toca a terra amb els talons i l'infinit amb la coroneta, són els textos de llibres com, entre altres, Catalunya i selva o Sumari astral, que d'alguna manera contenen saba de la que necessitarem ara quan ens posem de cara a la primera pregunta. La del safareig.

Un altre revolucionari i que mai no somica és Joan Miró, un altre que intenta plantar a terra la veritat de l'home, amb el seu doldre i voler viure-hi de ple, sense acceptar els dolors inútils que els partidaris de les opressions i de la ramaderia humana afegeixen inútilment als patirs que ja tenim adjudicats per la nostra condició de fills efímers de la natura, bèstia cega però que té mils i milions d'ulls, dos dels quals són els meus. I què veuen? veuen que aquest planeta és un llibre de meravelles del món. A veure.