Televisió Fidelitats

Posant-hi una mica de mala bava, es podria dir que l'austeritat extrema que s'atribueix als catalans té una traducció en clau televisiva. TV-3 i les cadenes germanes acostumen a estiregassar tant com sigui possible les produccions. La lògica de si funciona, no ho toquis explica la llarga vida de programes molt veterans de la graella (del Thalassa al 30 minuts, passant pels més jovençans però igualment arrelats Cuines, Els Matins o El Club). Tres quarts del mateix passa amb algunes sèries, començant per Ventdelplà i acabant per l'etern El cor de la ciutat. Per això és d'agrair que s'aposti per coses noves. D'ençà de l'intent frustrat de Zoo, que va desaparèixer de la graella (per mèrits propis, sap greu dir-ho) molt abans del previst, la televisió catalana estava òrfena de propostes noves. Ara hi torna amb Infidels, una sèrie que es va començar a emetre dijous passat a TV-3, després de Polònia, amb uns bons resultats d'audiència. Dos dies abans, els internautes havien pogut veure el capítol inicial a través de la xarxa.

La primera entrega d'Infidels va ser força prometedora. Avesats al costumisme que solen destil·lar les sèries autòctones, és un descans que en aquest cas els guionistes s'hagin relaxat i obvïin les referències locals. Els personatges estan ben dibuixats, dotats d'una notable consistència i protagonistes d'unes peripècies que els donen carta d'universalitat. Avui per avui, el plantejament encara resulta força innovador. Perquè la història està narrada des del punt de vista d'un grup d'amigues, dones de diferent edat i amb rols socials diversos, des de la mestressa de casa, l'única sense ocupació remunerada, a la psiquiatra d'èxit professional i felicitat amputada per la prematura mort del marit. Però que comparteixen el fet de viure la seva sexualitat sense prejudicis. Desitgen el veí del tercer, porten una doble vida sentimental o rebutgen el compromís. I en parlen sense complexos com, a força d'estereotips, estem acostumats a veure els nois, i no les noies. És inevitable la referència a Sexe a Nova York, salvant el to (aquí molt més temperat, amb només pinzellades d'humor) i eixamplant els interessos vitals de les amigues.

El més encertat de la sèrie és el repartiment. En porten les regnes un grup d'actrius de professionalitat contrastada, més o menys bregades en el món de la ficció televisiva de llarg recorregut: Montse Guallar (El cor de la ciutat) , Sílvia Bel (Ventdelplà) Aina Clotet, Ingrid Rubio (Nissaga de poder) i Montse Germán (Laberint d'ombres) són un quintet de luxe, capaces de fer creïble qualsevol situació, sempre i quan la ficció no desbarri en excés (això, llavors, no ho podran salvar ni elles). Al seu costat, replicants d'alçada, com Julio Manrique, Marc Martínez, Nacho Fresneda i Francesc Orella (llàstima de la seva aparició fugaç, mort des de bon començament per exigències del guió).

L'única cosa que s'hauria de vigilar a fi que les situacions resultin creïbles és la tendència a picar l'ullet a l'espectador amb escenes impactants, sí, però properes a l'estupidesa. Com la de la noia que surt dels emprovadors d'una botiga amb un impressionant conjunt de llenceria i es troba que a fora, a més de l'amiga a qui vol ensenyar-lo, hi ha el seu veí; o la dona que acaba de casar-se i, amb el banquet encara a mitges, s'entrega a la passió libidinosa amb un dels convidats i gairebé a la vista de tothom...Si es cuiden els detalls i no es relaxa la qualitat interpretativa, és a dir, si les actrius segueixen creient en la bonança del guió i se'l creuen a fons, Infidels serà un bon producte, amb tanta vida com vulguin assignar-li.