Reformes

Després de bastantes setmanes de calma i rutina, la televisió autonòmica catalana ha fet reformes. I les ha concentrat en el segon canal, el 33, que a partir d'ara aprofundeix en els continguts culturals. Sabem des de sempre que divulgació i bona audiència són termes difícils de formular en una mateixa frase, i per això l'aposta resulta especialment lloable. Caldrà veure si s'arriba a l'equilibri desitjat o si pel camí la fórmula s'escora cap a algun dels extrems. Però d'entrada reconforta que els qui manen a la cadena reafirmin el compromís ineludible de tota televisió pública. I expressin d'una forma tan clara i polièdrica la convicció que qualitat i entreteniment poden anar de la mà.

L'eix vertebrador dels nous continguts és Ànima, el nou espai diari presentat per Toni Puntí i Bibiana Ballbé. És la veritable aposta d'aquesta reestructuració, i neix carregada d'ambició. Vol ser una generosa caixa de ressonància de la cultura que es cou a Catalunya. Tant de les manifestacions més populars com de les més selectes. Música, literatura, cinema, còmic, arts plàstiques i dansa són alguns dels àmbits recollits al programa, que té un format curiós. S'emet en dues entregues, una primera de quinze minuts més estrictament lligada a l'actualitat i, després d'un interval d'una hora, una segona part més reposada, presidida per l'entrevista en profunditat a algun destacat personatge de la cultura.

Es fa estranya aquesta fórmula d'emissió interrupta. No sembla estrictament motivada per les necessitats de l'espai, i aquest fet resulta una mica desconcertant. Possiblement el programa guanyaria en coherència si s'oferís tot seguit, malgrat les dues parts que el composen estiguin clarament diferenciades. Aquest fet, però, no és més que una anècdota en el balanç qualitatiu de l'espai. Ànima es un programa d'estètica molt cuidada, començant per la careta animada, una delícia, continuant pel plató, enorme a ulls de l'espectador, i acabant per la selecció d'imatges que il·lustren els flaixos informatius, les entrevistes enregistrades i els petits reportatges. A més, té un bon ritme: la primera part és una ben lligada cadena d'informacions diverses, i la segona transmet una calma molt d'agrair a poca estona de la mitjanit. I, finalment, és un espai molt ben portat per la parella de presentadors, de perfils ben diferents i per això mateix complementaris: ell llargament experimentat Toni Puntí, a qui s'intueix un ric pòsit de coneixements i ofici per a la televisió en directe, i la més jove Bibiana Ballvé, amb un perfil més orientat a les noves tendències (va ser la presentadora del Silenci, la petjada del qual és aquí ben clara).

Les arts plàstiques, una de les moltes àrees d'interès d'Ànima, són també a l'epicentre d'Un nou color, una altra de les estrenes de la graella del 33. El programa és una deliciosa aproximació a la forma en què els nens entenen l'art i a la manera en què s'hi relacionen. Des d'una postura acomodatícia, hauria bastat amb situar la càmera en algunes de les moltes visites guiades d'escolars als museus catalans. Però la Lala Gomà, ideòloga i realitzadora de l'espai, ha volgut anar molt més enllà. En grups de 10, nens de cinc països es posen davant d'una obra creada per un artista de prestigi mundial i en parlen lliurement. Dimarts ho van fer a propòsit de Noia davant del mirall, de Picasso. Segons se'ns explicava, era la primera obra d'art que veien molts dels nens (tenen entre 6 i 11 anys i viuen a Burkina Faso, Marroc, Catalunya, Equador i la Xina). Sentir-los parlar sense cap mena de prejudicis, amb cap més condicionant que la seva imaginació i referents culturals, és tota una lliçó que val la pena no perdre's.