Equilibri

És una de les paraules fetitxe del ciutadà contemporani i, sobretot, del consumidor occidental: equilibri. Ens el posen com a fita les noves religions, des del ioga als manuals d'autoajuda passant per la publicitat alimentària. Hem d'aconseguir anivellar la balança interior, hem de treballar l'equilibri mental i el del nostre organisme. Impulsats per aquest mantra, de forma subliminal o voluntària acabem orientant-hi part de les nostres accions. Tot i saber que els anuncis ens omplen el cap de paraules científiques buides de contingut o mal aplicades (una metgessa britànica, la doctora Regan, ens ajudava a sortir de dubtes dimarts a la nit en un interessant 60 minuts) a força de sentir-ho acabem convencent-nos. Comprem iogurts bio i verdures ecològiques sense saber quin és realment l'efecte benèfic que tenen en nosaltres. I accedim a llegir aquell llibre que ens semblava tan estúpid sobre l'autoestima perquè una amiga ens l'ha recomanat vivament.

La televisió és com un gran supermercat, un continent virtual de tot tipus de productes i emocions. Com feia la professora Regan del reportatge de dimarts en el seu estudi pràctic, que l'ajudava a determinar quins elements complien amb les virtuts publicitades, l'espectador ha de triar què posa al cistell de la compra, és a dir, què mereix el seu temps, a fi de fer un consum el més ponderat possible. És complicat decidir-se entre una oferta tan contrastada que, per parlar només de l'actualitat recent, pot anar des de les disquisicions sobre la intimitat entre Penélope Cruz i Javier Bardem, objecte de debat a Els matins, a la desesperació d'una de les víctimes més recents d'ETA, que va decidir aplicar la llei del talió i emprendre-la amb una herriko taverna basca en venjança per la destrossa del seu pis. Una autèntica prova que, en aquest món de bojos, injustícies i violència irracional, resulta molt difícil no només trobar el centre sinó, sobretot, conservar-lo.

Per això resulten especialment impactants les històries recollides en el reportatge de l'última edició del Quèquicom, el programa adreçat a apropar la ciència a tothom que el Canal 33 emet els dimecres a la nit, prèvia estrena per Internet dos dies abans. Aquesta setmana, i a partir del treball desenvolupat per l'Institut Guttmann, es tractava de mostrar com la neurotecnologia pot ajudar a tornar a caminar aquelles persones que han perdut la mobilitat després d'un accident. L'enfocament de l'espai se situa del costat del rigor científic i al marge de qualsevol sensibleria. En aquest cas el que es volia fer entendre a l'espectador són les aliances entre tecnologia i biologia necessàries per a l'obtenció dels objectius marcats. I demostrar com els avenços en la investigació augmenten l'eficàcia dels processos de rehabilitació. Però, és clar, per molt asèptic que es pretengui ser no hi ha manera millor de demostrar els resultats amb exemples concrets, i aquests passen inevitablement per les persones.

D'entre totes les reflectides, l'experiència més emotiva és la d'una noia que va patir un accident de moto el dia següent de fer els exàmens de selectivitat. Va estar un any ingressada a l'Institut Guttmann. Les espatlles són la part més allunyada del cap que pot moure. Ara està estudiant dues carreres, no es resigna a deixar-se doblegar per les dificultats físiques i anima tothom a perseguir els seus objectius sense paralitzar-se davant els obstacles. Ho explicava a Quèquicom sense cap tiups d'afectació, amb la major naturalitat, i molt encertadament el programa buscava també aquest to de neutre. I així, sense escarafalls, oferia una sonora lliçó sobre com aconseguir l'equilibri a despit de les circumstàncies.

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Logo elpais

Ya no dispones de más artículos gratis este mes

Suscríbete para seguir leyendo

Descubre las promociones disponibles

Suscríbete

Ya tengo una suscripción