Pedalant a peu pla
El 1771, cent anys justos abans de la famosa carta del vident Rimbaud, cent anys abans de l'avarament del seu vaixell embriac, el gran Lichtenberg ja contraatacava amb un dels seus aforismes, que per mi són un dels cims més alts de la literatura, i amb l'avantatge que tot i ser això, cims, és com si es trobessin a peu pla, com si s'hagués fet realitat aquell somni infantil de trobar un recorregut que em permeti sortir de casa en bicicleta pel camí que tira avall i arribar-hi de tornada baixant pel camí que ve de dalt, i així haver fer tota la volta sense pedalar. Deia suara que el contraatac va ser fet cent anys abans, sí, perquè el gran Lichtenberg ja sabia que les seves càrregues eren de profunditat i es podia doncs permetre el luxe de discutir postures que no s'expressarien plenament fins al cap d'un segle, posicions que no es posarien de moda fins al cap d'un segle i mig o dos... El gran Lichtenberg, per cert, era més aviat petit i geperut. En un moment donat li va comunicar a Déu que si volia fer una segona edició de la seva vida ell es permetria de suggerir-li un parell de retocs pel que fa al retrat i a la disposició del conjunt. Res més. L'aforisme contra Rimbaud (que encara no havia nascut) i sobretot contra els seguidors futurs de Rimbaud (que es veu que ja pul·lulaven) diu: "Sovint es pensen que per ser un esperit més bell caldria viure una mica desbaratadament i, per dir-ho així, adoptar hàbits viciosos per engreixar el geni" (1771).
La carta del vident, de Rimbaud, del 1871, conté una frase especialment famosa: "El poeta es fa vident mitjançant un llarg, immens i raonat desbaratament de tots els sentits. Totes les formes d'amor, de sofrença, de follia; cerca ell mateix, exhaureix en ell tots els verins, per a no guardar-ne sinó la quinta essència. Inefable tortura en la qual necessita tota la fe, tota la força sobrehumana, en la qual esdevé entre tots el gran malalt, el gran criminal, el gran maleït -i el Savi suprem!" (en la traducció de Palau). La diferència entre Rimbaud i les versions embaratides que se n'han vist és que Rimbaud no diu "visca la disbauxa" sinó que s'exigeix un disbauxament raonat, llarg, sistemàtic, gairebé oposat a la cosa romàntica del deixar-se anar i a veure què surt, tirar al dret a la babalà i a veure com m'estavello.
Però si avui no sabem a quina època som, els romàntics del XIX igualment també ho ignoraven d'ells mateixos. Una de les figures destacades entre els anomenats romàntics, Delacroix, pintor de quadres i escriptor d'un seu interessantíssim diari, ja ho diu, el dijous 14 de febrer de 1850: "començo a agafar una tírria furiosa contra els Schubert, els somniadors, els Chateaubriand (ja fa molt de temps que vaig començar), els Lamartine, etc. Per què, tot això? Perquè no és veritat." I continua dient que si l'enamorat es dedica a mirar la lluna quan troba l'enamorada deu ser perquè ella el comença a cansar.
En una altra data del diari (del 22 de març del mateix any cinquanta), Delacroix diu una cosa molt interessant sobre l'altre concepte que hauríem de repassar, el de barroc: "Contràriament a aquestes idees barroques de progrés continu que Saint-Simon i altres han posat de moda, la humanitat va a la babalà, per molt que diguin".
