Llàgrimes

Ja és mala sort. Que un presentador perdi la veu just el dia en què el seu programa fa festa major és un imponderable molt desafortunat. I més si en cinc anys en antena no li havia arribat mai aquesta contingència. Josep Cuní, que en la seva condició de conductor d'Els matins de TV-3 n'ha vist de tots els colors, va viure des de l'afonia la celebració de l'edició número 1.000 del seu programa, dimarts passat, en un escenari tan solemne com el del Liceu barceloní. La veterania i l'ajut dels col·laboradors i convidats (que en un dia així es van dedicar, com era previsible, a fer-li massatges i dedicar-li opinions ensucrades), el van ajudar a superar el tràngol.

D'entre tots els participants en aquest programa especial, n'hi havia una que estava especialment satisfeta de tenir el capità en baixa forma. Pilar Rahola, tertuliana o, més pròpiament, polemista habitual de l'espai, celebrava la malaltia transitòria del periodista. "Tenim el tenor sense veu i no pot cantar", resumia Rahola amb malícia, que es felicitava per haver "sobreviscut al Cuní" al llarg de "1.000 programes barallant-me amb ell. I avui ell no té veu. És extraordinari. Déu existeix". El to alegre, una mica burleta però sobretot còmplice, contrastava amb l'aspror de l'intercanvi d'opinions mantingut el dia abans pels dos protagonistes al fil dels actuals esdeveniments a l'Orient Mitjà. Tensa per les amenaces rebudes pel seu posicionament en la guerra entre Israel i Palestina i també per la insistència de Cuní perquè les expliqués a l'audiència, Rahola va acabar emocionant-se en directe fins arribar a la llàgrima. Just el que se'n diu un moment delicat.

Les que també ploren, però elles sense motiu aparent, són les adolescents els dies previs a la menstruació. Algunes d'elles ho van confessar davant les càmeres, sense cap pudor, en el context del nou programa dedicat a la generació pont (la que es troba en trànsit entre la infantesa i l'edat adulta) que TV-3 va estenar també dimarts, en aquest cas a la nit. Es titula Oikmentns?, i si hem de jutjar pels resultats qualitatius del dia del debut, el cert és que no sembla cridat a fer gaire fortuna. El model en què es basa és ben conegut. Parteix de l'esquema del No em ratllis, a la vegada inspirat en la fórmula tan senzilla com efectiva de fer parlar els nens davant les càmeres per conèixer les seves tendres, extravagants i sovint divertidíssimes opinions i creences sobre els temes més diversos.

Però hi ha un problema clau en la mateixa base del programa. I és que els nens petits tenen una gràcia natural que ja d'entrada ajuda a posar el públic del seu costat i a despertar-ne l'interès. Però amb els adolescents no sol ser així. Les seves opinions, els seus sentiments, no són necessàriament un valor en si mateixos. Així que no es pot apostar només pel seu potencial per treure endavant un programa. No és que TV-3 ho faci. Per aconseguir que el conjunt funcioni s'ha confiat en alguns professionals pels quals la cadena està apostant darrerament. Començant pel presentador, Roger de Gràcia, i continuant per alguns col·laboradors com Toni Moog i Susanna Bergés (ambdós van compartir pis amb Santi Millán a l'oblidable Boqueria 357). Però el potencial humà no acaba de donar els fruits desitjables, i el programa no té ni la força ni la gràcia que li convindria per destacar en la graella. En seguirem atentament l'evolució. Com ho farem també amb la renovada programació de Barcelona TV, especialment visible pel que fa als informatius, que mereixen una atenció monogràfica.