Pastanaga ratllada

Planyo els pobres professors que pateixen per presentar la poesia i els poetes als passerells, pinsans i pardalets que proliferen pels passadissos i principalment pels patis de la pedagogia superior i que amb llur piuladissa aspiren a posseir la puixança poètica per a poder parlar des de la posició més personal possible. Posar una pauta en prosa del parir poètic en pes, penetrant-hi profundament o passant-hi a tota pastilla, és pretensió predestinada a perdre's per les perifèries prescindibles del país o paradís perillós d'on els poetes prenen pomes, peres, préssecs, plàtans, prunes...

Per força, en qualsevol marc teòric que es pugui imaginar, quatre o cinc quartes parts de la poesia que els humans han fet quedarà fora del marc. No cabem en cap cabàs. La tecnologia cabassera no ha ideat ni trobat cap cabàs que hi capiguem tots. Deixant de banda les dubtoses i sospitoses valoracions de la qualitat que necessiten els canonitzadors acadèmics, les cançons (dic cançons en el sentit actual de poemes que tenen música i es poden o solen cantar) de Peire Cardenal contra els clergues, com ara el seu famós estirabot fet de mots "maïstrats", poc tenen de comú amb els sonets pedregosos de Dante quan se li amargava l'estil dolç. D'un trobador com Peire Cardenal el mínim que es pot dir és que no fa comèdia.

Com es pot posar en una mateixa assignatura la feina de Ferrater i la felicitat de Fages explicant faules a la vora del foc? Fins i tot els que sembla que s'assemblin, fins i tot els que segueixen fileres i filiacions definides, fan forats molt diferents a la massa garladora de l'ésser, per exemple els poemes en prosa de Foix, els versos en prosa que en diu ell, són en una regió metafísica, artística i humana del tot diversa de la del seu mestre i inspirador Max Jacob. El qual, quan escriu en vers, no s'assembla amb ningú, ni tan sols als seus íntims, que eren, com tothom sap, Picasso i Apollinaire.

Àdhuc si ens situem en un món concret, en un moment determinat, com pot ser-ho el del miracle provençal dels trobadors, es fa difícil conjuminar en un mateix sac els refinaments formals de Cerverí de Girona amb els no menys rebuscats de Raimbaut d'Aurenga o amb els molt més fins i planers, però no menys refinats, de Bernaut de Ventadorn. Si ja resulta difícil entendre que les dues cares de Guillem de Peiteu corresponguin al mateix personatge real...

Peire Cardenal, poeta seriós, que, com he dit, no fa pallassades ni comèdia, ni divina ni humana, ni tan sols quan discuteix de tu a tu contra el gran senyor feudal, Déu. Un altre que no fa comèdia és Peire Vidal, i en canvi era un gran pallasso, en tots els sentits nobles de la paraula. Era un autèntic pallasso sense fronteres. Ni de país ni de classe social.

I una altra pregunta: ja n'estem ben segurs, que Hölderlin és més fondo que Morgenstern? O dit d'una altra manera més clara i catalana: voleu dir que Verdaguer es troba tan lluny de Baudelaire i del "diví" marquès de Sade com deixen entendre els historiadors del no res? Jacint Verdaguer: "Un dia a la mort diguí: | -On és la font de la vida? | Respongué: -Mira-la allí-; | i en un Cor obert vegí | adollar-se una ferida, | i el llavi encès hi posí."