Magris, moralista

Quan els grans professors universitaris es jubilen, solen i poden fer diverses coses: els uns, apassionats per la investigació, es tanquen més que mai als seus despatxos i es dediquen a estudiar o a fer fitxes que potser no serviran per a altra cosa que per al confort espiritual d'un home que ja es troba prop de la tomba: transiit classificando, com deia el lema de Paul Valéry; els altres, delerosos per no perdre el contacte amb la gent jove, s'empesquen tota mena de cursos en institucions parauniversitàries -que, en el fons, són més sanes que les oficials- per poder discursejar a plaer davant animades criatures; n'hi ha que no havien fet mai cosa en tota la seva vida universitària, i continuen fent no res fins que els agafa el patatús darrer; i n'hi ha, sense que això esgoti la nòmina d'aquesta mena de possibilitats, que es tornen moralistes.

"Depèn de nosaltres que la història vagi a millor o a pitjor"

Aquests últims són, possiblement, els qui havien estat millors professors de tots; perquè, en tornar-se moralistes, no fan sinó intensificar, a través d'articles a la premsa i d'altres manifestacions a diversos mitjans, la seva passió per fer alguna cosa més, quan es professa aquest ofici, que llegir en veu alta uns apunts que, en el pitjor dels casos, acaben resultant matèria d'epigrafistes o papiròlegs. Claudio Magris correspon a aquest grup: sempre va barrejar l'ensenyament de la literatura amb un determinat ideal de cultura i de civilització, i ara, quan ja no trepitja les aules per raons d'edat, s'ha convertit, més que mai, en un professor moralitzant, que, en les seves aparicions en públic o en els seus articles a la premsa, deixa l'empremta del seu afany de deixar el món més lluminós i més just que no va trobar-lo.

Això els italians ja ho havien copsat fa temps en Claudio Magris, perquè col·labora des de fa decennis al Corriere della Sera , però els lectors catalans o castellans, per bé que ja ho devien haver notat en altres llibres anteriors seus, ara se n'adonaran multiplicadament en llegir aquesta esplèndida tria d'articles político-morals que acaba d'aparèixer a les llibreries (La història no s'ha acabat, Barcelona, Edicions de 1984; La historia no ha terminado, Anagrama, 2008). El títol solament del llibre ja és prou eloqüent, perquè remet, sens dubte, a la famosa tesi d'aquell nord-americà dit Francis Fukuyama, que va escampar la idea segons la qual al món ja no hi passaria res de res, o que, si hi passava alguna cosa, això no estaria vinculat ni per atzar a la voluntat de la ciutadania. Magris, a l'altre cap, considera, com Marx al seu llibre sobre El 18 brumari de Lluís Bonaparte, que "la història la fan els homes" i, doncs, que si l'han torçada volent o sense voler, encara són a temps de redreçar moltes coses.

Per això els temes que tracta Magris en aquest llibre posseeixen no solament una pregnant actualitat, sinó també una mena d'urgència des del punt de vista de l'ètica que hi resulta molt visible. S'interessa per les implicacions en la política que van tenir grans humanistes com Erasme i Tomàs Moro; tracta en dues ocasions el tema de l'eutanàsia; reivindica el sentit de la responsabilitat que Max Weber va donar al seu opuscle La política com a professió -sense oblidar de fer referència al sentit de "crida" o "vocació" que té la paraula alemanya equivalent a "professió", Beruf -; critica amb una duresa elegant determinades pel·lícules fetes sobre la passió de Crist en el sentit que l'espectacle hi ha desplaçat el pathos que, per exemple, encara es trobava als oratoris de Johann Sebastian Bach; vindica un sentit moral per a l'activitat científica partint de la vida de Galileu, que ataca de soca-rel algunes de les tesis actuals -en certa manera del tot passades de moda, encara arrelades en el miratge decimonònic de l'etern progrés- sobre els avenços imparables de la ciència i, més encara, les noves tecnologies; i vindica (sense esmentar-lo) el mite antic de la stabilitas loci (gaudir de la vida sense bellugar-se gaire) quan parla dels frenesís tan habituals que els agafa a la gent en preparar les vacances de l'estiu: ah!, l'estiueig, un dels pitjors invents derivats del taylorisme industrial, font de tota mena d'afeccions cutànies i malalties de transmissió sexual!

No són articles proveïts d'aquell humorisme tan característic dels assagistes anglesos; tampoc no són articles del tipus "J'ai connu la barbarie d'Irak", als quals són tan aficionats els francesos, escrits sempre sense sortir de casa. No: més aviat són articles carregats d'aquella tendència a l'eticitat que és, sobretot, pròpia del millor assagisme alemany: al cap i a la fi, Magris és germanista de tota la vida. Més encara, i en paraules del mateix autor: "Col·laboro des de fa trenta-nou anys al Corriere della Sera, i li dec moltes coses personalment a aquesta treball dut a terme en una atmosfera de grans llibertat i amistat, un treball que et posa al dia davant les tràgiques o grotesques vicissituds del món, a les quals cal respondre amb flexibilitat i al mateix temps amb fidelitat als valors propis, amb claredat no simplificadora, amb precisió i risc d'aventurer". Aquesta aventura, comptat i debatut, és l'aventura moral de prendre posició davant les gràcies i desgràcies del nostre temps històric amb el convenciment que tothom podria fer alguna cosa contra aquella tesi que ja hem esmentat: la història no s'ha acabat, i depèn de nosaltres que vagi a millor o a pitjor.