Bàrbara Babilònia
Una foto ben grossa al diari, fa pocs dies, amb l'enginyer arquitecte famós, el perfil d'un altre pont miraculós i l'estructura enorme d'una cosa que s'ha de dir Àgora. Remat final, pareix, d'una ciutat d'artifici dita de les Arts i les Ciències. Espais que contemplava, en una novel·la, un professor d'història: "Van passar pel costat de grans basses o estanys quadrangulars plenes d'aigua químicament transparent i verdosa, devia ser aigua industrial, per caminals i esplanades de ciment entre clapes de gespa del mateix color químic verdós de les basses, entre edificis excessius que exhibien sense pudor els ossos i nervis de la seua estructura de closques de crustacis gegants de costellams o esquelets d'altres planetes ajaguts, d'una grandària descomunal no amb el propòsit d'elevar-nos al pensament del cel com les grans catedrals, va pensar, sinó amb la voluntat de fer sentir als visitants la pròpia estatura insignificant de lil·liputencs reduïts i aclaparats per aquella grandesa, però ell no recordava haver sentit aquesta forma d'ofensa o d'agressió ni als peus de la torre Eiffel, ni a Manhattan entre els gratacels, ni davant de la piràmide de Keops, només, potser, a Sant Pere de Roma, aquell disbarat immens però de proporcions perfectes, d'una desmesurada però exacta mesura, i per tant ací no es devia tractar d'un efecte de la pura grandària o magnitud sinó de la intenció mateixa d'aclaparar l'espectador, temples monumentals sense esperit, bàrbara Babilònia d'enginyers, o era també un resultat d'aquella exòtica insultant insuportable exhibició de buidor que alguns en diuen modernitat extrema, l'espai en blanc després de la modernitat antiga i que ningú no sap encara com omplir, aquesta ideologia de la banalitat presumptuosa repetida de ciutat en ciutat, quan sembla que ja l'única cosa que importa és convertir-ho tot en espectacle o en escenari caríssim on no es representa cap obra: no és una malaltia puntual, va pensar, no és un episodi accidental, no és una catàstrofe que afecte únicament ciutats suïcides com València, ciutats refetes des de la ruïna després d'una guerra com moltes d'Alemanya, o permanentment en obres d'autodestrucció i reinvenció com són ara les ciutats de la Xina, és una desgràcia universal, una epidèmia, un desastre continu que ens porta a no se sap quina vida urbana, a quina estètica monòtona i plana, a quina arquitectura o a quin sentit de la ciutat mateixa: les ciutats han caigut, sembla que per designis implacables, en la xarxa maligna de la moda, on quasi tot és destinat a la desfilada efímera, als fullets per a turistes i a satisfer la vanitat estúpida dels seus propis veïns, ja no ciutadans, ja només habitants, ja ells mateixos turistes en la seua pròpia casa." Ací s'acaba el passatge: això pensava el professor, i jo també.
"Les ciutats han caigut en la xarxa maligna de la moda"
