(In)felicitat

Misteriosament feliç

Joan Margarit

Proa

101 pàgines. 15 euros

Quins són els elements que salven un poema? Sens dubte un dels principals és la veritat. La veritat del poema vol dir que el sentit mateix d'allò que el poema comunica està lligat de necessitat a l'estructura literària del poema, a les paraules que el conformen, però que, sobretot, està lligat a allò que el seu autor "creu". L'art de la mentida pot ser útil en el vers humorístic i satíric, perquè sovint permet l'exageració còmica del "qui la diu més grossa", però en la lírica és difícil que les paraules d'amor no surtin de l'enamorat, o que el desconhort no acompanyi l'experiència del dolor. Qualsevol vers d'encàrrec, per més ben escrit que estigui, sol deixar traslluir el guix que de vegades no tenen poemes més maldestres però autèntics. Això ve a tomb per l'autèntica (in)felicitat que, dins el misteri que ja apunta el títol, traspua l'últim llibre de Joan Margarit (Sanaüja, 1938). El poeta té ja una obra molt extensa, traduïda i antologada (sovint per ell mateix) i reconeguda darrerament amb els premis més prestigiosos -resultat (ho ha dit ell) de cinquanta anys llargs de feina-; però encara s'interroga amb duresa, com ja havia fet als seus últims llibres, en especial a Càlcul d'estructures (2005) i Casa de Misericòrdia (2007) sobre aquest sentit últim de l'escriptura. Un sentit que va directament lligat a l'experiència tan emotiva com racional de la vida. Al poema 'Paisatge' d'aquest seu recent Misteriosament feliç la veu que parla des del poema afirma haver "arribat a l'últim refugi", iniciar allò que en diem "la soledat", "oblidar qui som", esperar el riu no pas de la vida sinó de la mort i reconèixer que "ha faltat poc, molt poc, per ser feliç". Dins aquesta veu d'acceptació, que vol limitar-se a constatar la tímida saviesa adquirida sense acabar mai del tot desencisat, Margarit ha explorat i continua explorant amb intensitat, coratge i gran eficàcia les imatges que han donat un segell inconfusible a la seva poesia. Imatges de gran impacte visual, senzilles, de poder evocador contundent: en una casa esfondrada, els cabirons que aguantaven la teulada són escampats per terra "com ossos al plat havent menjat"; en néixer el dia "l'alba crema les fulles | amb els seus ulls d'actriu", etcètera. Però al costat de les imatges, que fan la lectura contundent, hi ha l'atenció al buit que s'acosta, l'esforç -en ocasions dur i un xic rebel- per ser lúcid davant la por, per despullar-se del tot. "Ni l'esperança | pertorbarà l'última mort", diu al primer poema del llibre. Instal·lat en aquesta dura disciplina d'exigència, de tant en tant, el poeta oscil·la entre contraris, als quals no vol cedir, i lluita sempre per retornar la veu poètica al fulcre més estoic i potser fins i tot un xic fatalista. No és sols la lloable posició del poeta que no es vol enganyar davant la davallada de la vida i que ens reclama igual lucidesa davant l'evidència del pas mortificador del temps, sinó també la seva negativa a deixar-se temptar per l'únic absolut més gran que l'escriptura mateixa: el silenci. Així doncs, en un poema com 'La pèrdua de la ignorància' pot afirmar que "l'alegria d'un vell és el silenci", mentre que a 'Llegir poesia' -una crítica a l'hermetisme i a la por dels poetes, que aplica concretament a Paul Celan- es diu que "el silenci i el buit són per als àngels". En realitat, on per a mi brilla amb més personalitat la poesia de Margarit és en aquells poemes on el record encara té una vida enlluernadora -'Retorn', 'Amarante'-, o aquells altres amb un grau de complaguda acceptació -'En un petit port', 'Emparança'. En aquests moments l'estoïcisme de qui ens parla no és una lliçó sinó una acceptació tranquil·la, que en altres poemes es veu trencada per un "vent que s'aixeca en un jardí". És quan "la vida comença a fer-se incòmoda" i el poeta fa, al poema 'El vell i la mort', un llarg diàleg amb la Desconeguda; un diàleg amb un punt de disquisició moral que podria ser discutible en qui, en definitiva, ha defensat que el sentit de la vida és la mateixa mort. És aquesta necessitat de parlar en la soledat la que em fa pensar que feliç o infeliç, el poeta s'esforça en realitat per aconseguir que la vida continuï oferintli algun misteri. El tracte amb l'escriptura, al capdavall, no està lliure de la pròpia màxima amb què acaba el poema 'Tendències': "No pot haver-hi tractes amb ningú | si un no admet humiliacions.