Què fem amb les tres xemeneies del Besòs?

Les tres xemeneies del Besòs estan d'actualitat perquè l'alcalde de Sant Adrià de Besòs ha convocat una consulta popular sobre el seu futur. Però en realitat són de permanent actualitat perquè són omnipresents. Degut a les seves dimensions i la seva posició formen part del perfil monumental de l'àrea central de la regió metropolitana barcelonina. L'anècdota més gràfica al respecte és la dels turistes italians despistats que quan arriben en vaixell les confonen amb la Sagrada Família. Però la seva condició d'icona no sols es produeix des del mar, sinó que també succeeix el mateix en entrar a Barcelona per Collserola o pel congost de Montcada i fins i tot arribant en avió des del Nord. Però abans d'entrar a valorar la conveniència del seu manteniment i en quines condicions s'ha de produir, val la pena recordar alguns aspectes de la seva lògica de localització i del servei que han prestat i que encara segueixen prestant.

"La 'fi' de les xemeneies comença el 1999, amb els preparatius del Fòrum de les Cultures"

"Què fer amb les torres és una decisió col·lectiva. Benvinguda sigui, doncs, la consulta popular"

- La història. Per a Sant Adrià de Besòs tot el segle XX ha estat estretament vinculat a la generació elèctrica que s'ha anat concentrant a ambdós marges de la desembocadura del riu. Curiosament, el desenvolupament de les centrals en les dues bandes del Besòs ha evolucionat de forma paral·lela. L'any 1912, en el marge esquerre (costat Badalona) es construeix la central d'Energia Elèctrica de Catalunya, precursora de la Fecsa (Fuerzas Eléctricas de Catalunya). Només cinc anys més tard s'estableix al marge dret (costat Barcelona) la central tèrmica de la Companyia de Fluid Elèctric, que crea el seu propi barri per als seus treballadors a la manera de les colònies industrials, el barri de La Catalana. A finals dels anys seixanta del segle XX, la història repeteix la seva simetria respecte del Besòs. Es construeixen les noves centrals anomenades Besòs 1 al marge dret i Badalona II a l'esquerre.

En poc temps, fruit del creixement econòmic del desarrollismo franquista, a principis dels setanta, es construeix el grup 2 de la central Besòs del marge dret i, a l'altre costat del riu, la central que ara ens ocupa. Concretament, l'actual central tèrmica de Sant Adrià de Besòs es va posar en marxa el 1973, amb la finalització del grup 1. La varen seguir el grup 2 l'any 1974 i el grup 3 el 1976. Aquest últim correspon a la xemeneia més propera a Barcelona i es caracteritza per no haver estat prevista inicialment i d'aquí la seva col·locació lleugerament més separada de les dues primeres.

Les noves centrals posades en marxa a la dècada dels setanta representen un important salt de potència, ja que tenen una capacitat tres vegades superior per grup respecte a les construïdes només deu anys abans. Però el seu increment de potència va acompanyat d'un augment de volum i sobretot d'alçada.

Finalment, vint anys després de l'inici del funcionament de la central de les tres xemeneies, ja entrats en el segle XXI, es trenca la "simetria elèctrica" entorn al riu Besòs amb la construcció de les centrals de cicle combinat al marge dret.

- Les tres xemeneies avui. Cadascun dels tres grups de la central de Sant Adrià es caracteritza per la base de les seves xemeneies en forma de sitja amb obertures laterals d'uns 100 metres d'alçada. Al seu interior es troba la caldera penjada d'unes grans bigues d'acer de 4 metres de cantell. El fet que estigui penjada és degut a què està preparada per absorbir les dilatacions i retraccions producte dels canvis tèrmics entre quan està en funcionament o en repòs. De fet, en estat de repòs levita a uns tres metres del terra. Per construir les sitges que allotgen les calderes es van necessitar només cinc setmanes. Les xemeneies que emergeixen de les bases arriben a una alçada total de 200 metres i d'aquesta manera es converteixen en l'edificació més alta de l'àrea metropolitana de Barcelona. En el costat mar, un edifici allargat d'uns 150 metres de llarg per 30 d'ample i 30 d'alt, allotja la sala de turbines de vapor i l'aparellatge elèctric corresponent. Davant d'aquest edifici es troben els tancs de fuel, avui combustible de reserva, el pont de descàrrega per a la recepció del fuel que arribava en vaixells i els vasos d'aigua que s'utilitzen per a recepció de l'aigua marina que s'usa per a refredar, per condensació, el vapor de les turbines.

Encara que la central segueix funcionant un número d'hores considerable cada any, tecnològicament parlant està obsoleta. Una ràpida comparació amb la seva veïna de construcció més recent a l'altre costat del riu ho demostra de manera irrefutable. La potència de cada un dels tres grups és de 350 megawatts. En canvi, una unitat de cicle combinat a l'altre costat del Besòs, amb un tamany molt més reduït i una alçada més de tres vegades inferior, té una potència de 400 megawatts i una eficiència en l'ús del combustible un 60% major.

- Les tres xemeneies a partir de demà. I el final de les xemeneies comença l'any 1999 amb els preparatius del sempre mal entès Fòrum de les Cultures 2004. En efecte, a més del que es pot apreciar en superfície, el Fòrum va comportar una extraordinària racionalització de les infraestructures i serveis situats a l'entorn de la desembocadura del Besòs. Doncs bé, en un conveni signat per les administracions públiques -ajuntaments implicats- i les companyies de serveis, l'any 1999 es posen les bases per eliminar les torres d'alta tensió que ocupaven la llera del riu -ja ningú se'n recorda- i s'estableix que tota la generació elèctrica es concentri al marge dret. I com a segona derivada, ara fa un any, els propietaris dels terrenys del marge esquerre i les administracions (aquesta vegada l'Ajuntament de Sant Adrià i el de Badalona) acorden endegar els treballs per a la transformació urbanística del front litoral. Si tot va bé, segons els calendaris previstos, el 2010 es produirà "l'apagada" del marge esquerre i ja només es generarà energia a l'altre costat del riu a la banda del Fòrum. Llavors, el costat Sant Adrià - Badalona quedarà disponible per emprendre la seva transformació urbanística: un nou barri de cara al mar.

- Nous usos per a les xemeneies. Un aspecte clau de la consulta popular és el del condicional vinculat a la pregunta que formula l'alcalde de Sant Adrià. La consulta demana sobre la conveniència de mantenir les xemeneies amb la condició que no costin diners a l'erari públic. El tema no és baladí. Quins nous usos poden tenir aquestes edificacions tan singulars i que alhora siguin rendibles?

Ben entrat el segle XXI ja disposem d'un ample bagatge d'experiències sobre la conveniència de la reutilització o enderroc de les edificacions que han quedat fora d'ús. Una breu disquisició sobre el joc de paraules museu versus mausoleu serà suficient per a centrar la qüestió. Els museus van ser re-inventats com a equipaments singulars de la ciutat burgesa del segle XIX. Però a mitjans del XX ja s'havien convertit en autèntics mausoleus on fins i tot feia por entrar-hi. Malgrat aquesta obsolescència, una intel·ligent política de posada al dia ha convertit els museus en una nova icona de la ciutat consumista de masses, tot just a començaments del segle XXI. La Tate Modern de Londres, situada a l'altre costat del Tàmesi davant de la Catedral de Saint Paul, casualment com a rehabilitació d'una central elèctrica obsoleta, ha estat l'exemple a seguir.

Però què es pot fer amb les grans closques de les torres de les xemeneies, un cop buides de la maquinària? Es pot posar a cada torre més de 20 plantes de 600 m2 cadascuna? Això és obvi, però què hi fem? Oficines, habitatges? I a la nau de turbines, que té les mateixes dimensions que el vestíbul de la Tate Modern? Evidentment, aquesta és una decisió col·lectiva. Benvinguda sigui, doncs, la consulta popular.

Jaume Carné, Arquitecte. Alex Ivancic, Doctor Enginyer Industrial.