Pageses

La noia té cara de nena i una voluntat feta de roca. Té unes faccions molt agradables; ben pentinada i una mica maquillada, ningú se sorprendria de veure-la en la contraportada d'una revista, anunciant qualsevol cosa. Però ella no és model, i segurament no li ha passat mai pel cap de ser-ho. Per convicció i per passió, és pastora. Ja fa uns anys que s'hi dedica, i el seu somni és arribar a tenir un ramat de 200 ovelles. Diu que fa molt que no veu una pel·lícula "ni xafo una perruqueria". Les seves prioritats semblen tan allunyades de les de qualsevol jove contemporani d'un país desenvolupat (i de molts dels que no ho estan) que és com si vivís en un altre món. En realitat, això és el que fa. Viu a refugi dels mals de ciutat, tractant de guanyar-se el pa en contacte amb la natura. Una opció que l'ha convertit en protagonista d'una de les històries d' A pagès, un retrat de l'univers rural en femení que el Canal 33 emet els divendres a la nit.

El món del camp, com tants altres àmbits de producció, des dels més artesanals fins als més tecnificats, s'ha associat sempre als homes. En l'imaginari col·lectiu dels que no en sabem res, les dones eren sempre subsidiàries de la feina dels marits, dels pares. Eren ells qui prenien les decisions. De tal manera que resulta molt gratificant sentir el testimoni de persones que ajuden a desfer aquest tòpic. Perquè quan els mitjans s'han fet ressò de les batalles per a la igualtat, la ruralia n'ha quedat fora. No n'hem sabut res ni ens ha interessat. I està molt bé que algú ens recordi que també allà hi ha evolució, que s'hi couen iniciatives que ja no només tenen protagonistes masculins. I que, en paral·lel, parem esment a les dificultats de la pagesia, perfectament equiparables entre dones i homes.

De retruc, el programa ha cobrat una dimensió diferent a la que sens dubte el va impulsar en els inicis, quan només era un projecte. Realitzat al llarg d'onze mesos, als orígens del programa la crisi econòmica no era encara aquest monstre de mil caps que amenaça amb engolir-nos a tots. La memòria és fràgil i el ritme vertiginós de la macrofallida distorsiona encara més els records. Però segurament aleshores ni tan sols ens passava pel cap que ens sentiríem col·lectivament conduïts cap a la ruïna. En el panorama actual, quan els economistes coincideixen a remarcar que el capitalisme és un tòtem fet de fang, el camp recupera el paper de paratge mític on és possible tornar a començar, retrobar valors que havíem deixat de banda, ser feliços ambicionant coses aparentment petites, la casa i l'hortet, produir el que hem de menjar i reduir les nostres preocupacions.

Els testimonis de les dones d' A pagès ens adverteixen del perill. No ens podem deixar enlluernar per un miratge. En la seva ben travada estructura de relats intercalats, sense veu en off, deixant que siguin les pròpies protagonistes les que s'expliquin amb les seves paraules i, sobretot, amb les seves accions quotidianes, les dones ens parlen de les bondats de la vida al camp, però també de la seva duresa. De les setmanes laborals de set dies, de la insultant diferència entre els diners que reben pels fruits de la seva feina i el preu que ens fan pagar a la botiga, de l'esforç físic, de la solitud. La majoria, però, estan molt contentes de la vida que porten, tant si hi han estat abocades des de petites com si l'han adoptat de grans, en molts casos abandonant la seguretat d'una vida ja feta a la ciutat. La clau, ens diuen, està en la lluita, en l'esforç i en el sacrifici. El mateix que diu el president Montilla. Només que elles, amb el seu exemple, resulten molt més creïbles.