Un cronista de primera

Uh, Gabirú

Julià Guillamon

Empúries

210 pàgines. 14,96 euros

Aquest és un llibre excel·lent, i seria lamentable que passés tan desapercebut com l'anterior de Julià Guillamon (Barcelona, 1962), La ciutat interrompuda (La Magrana, 2001), amb el qual té força a veure i que, de fet, no és ben bé l'anterior, perquè entremig va aparèixer un altre text important, Literatures de l'exili (CCCB, 2005), publicat com a catàleg de l'exposició homònima però que és pròpiament un singular assaig sobre la memòria i la petja americana de diversos escriptors catalans exiliats (un fil reprès també a Uh, Gabirú). Tota aquesta obra, complexa i travada, imaginativa i meditada, Guillamon l'està construint en paral·lel a la seva ja llarga activitat com a crític literari de La Vanguardia, que l'ha situat entre els capdavanters de la crítica al nostre país.

Amb la concisió i la llibertat de les notes al marge i el to de la crònica quotidiana, els articles d'Uh, Gabirú, publicats abans com a columnes de premsa, donen un magnífic contrapunt al relat sobre la literatura catalana que Guillamon va dibuixant amb les seves crítiques. Si en aquestes defuig el paper de crític "oficial", tot i la seva consolidada posició, i escriu des d'una saludable independència de criteri, aquí aborda tota mena de temes i pretextos amb desimboltura. Hi ha línies d'interès recurrents, que coincideixen amb preocupacions habituals en el Guillamon crític i assagista: la ciutat de Barcelona (i per extensió Catalunya) en l'aparent atzucac de la postmodernitat i la globalització; l'exili a l'Amèrica Llatina (amb excursions esporàdiques al Brasil, dèria guillamoniana que també connecta amb el punt anterior) com a cara oculta de la literatura i del país; i els reptes i les limitacions de la narrativa catalana que s'escriu actualment.

Si a La ciutat interrompuda Guillamon analitzava la trajectòria de Barcelona des de l'agitació contracultural dels 70 a la ufanosa capital de l'olimpisme i constatava la ruptura d'unes formes de vida urbana, aquí posa en dubte la ciutat d'eslògans municipals pretensiosos, de comiats de solters barats de guiris amb samarretes personalitzades, de barris esbotzats amb enderrocs que menyspreen la continuïtat dels espais i de les memòries de moltes persones. Buscant debades els pastissets de Tortosa de tota la vida del bar La Rueda, que ara es diu El Meu Poble i el regenta un pakistanès, i en anècdotes similars, Guillamon explica la fi d'una tradició de Barcelona i de Catalunya i es pregunta, ni carca ni progre ni ceballut, si no haurem anat massa lluny i massa de pressa: tallar el pa a màquina, en llesques igual de gruixudes, i envasar-lo en bosses de plàstic, és un veritable progrés? ("Comencem menjant pa tallat a màquina i acabem acceptant les frases posthumanes de la megafonia, recosides amb cadàvers de paraules").

El Guillamon viatger dóna articles admirables. Anant sovint a l'Amèrica Llatina, vivint entre Barcelona i Arbúcies, al peu del Montseny, fent excursions per una Catalunya oculta que no és la dels telenotícies, busca històries amb un tarannà inconformista que il·lumina també les notes en què, a partir de diversos pretextos, qüestiona la connexió de la narrativa catalana amb la realitat del país i el seu grau de versemblança, perduda sovint en el miratge de l'entotsolament i del formalisme que només interessa a l'autor i quatre amics.

Amb Uh, Gabirú, Guillamon fa, doncs, crònica de la bona, amb preguntes burxadores i amb reflexions estimulants. Valdria la pena tenir-les en compte, en tots els sentits.