Una història difícil

Polèmics i esforçats

Van néixer com una força privada, fundada a Valls per Pere Anton Veciana, de qui tenim dades contradictòries i llegendàries. Tampoc és segur l'any de la seva fundació, que se situa a la fi del segle XVII, la qual cosa els acredita com el cos de seguretat més antic de l'Estat.

En la confusió de poders pròpia de l'Absolutisme, van ser simultàniament auxiliars de l'Exèrcit, perseguidors de malfactors, tropa de terratinents i policia política. Sempre en un paper secundari, perquè l'ordre responia l'Exèrcit i la principal institució policial era la Inquisició. Malgrat això, van ser durant segle i mig l'única policia organitzada de Catalunya i la família Veciana va posseir el seu comandament durant diverses generacions. Sense gaudir de la simpatia ni de l'antipatia general, perquè uns els acusaven de felipistes i milícia política, mentre altres els creien imprescindibles per a la tranquil·litat del camp. Van resultar sacats pels vaivens polítics del XIX, encara que mai van abandonar la seva principal dedicació: perseguir bandolers, malfactors i contrabandistes.

Entre lliberals i carlins

Actuaven contra les partides carlines, mentre els liberals de les ciutats els acusaven de relíquia de l'Antic Règim. Fins que el liberal Espoz i Mina, capità general de Catalunya el 1835, els va convertir en el seu escorta personal i els va desvincular de la família Veciana.

No els pagava la Hisenda pública sinó les poblacions catalanes i els seus efectius rarament van superar els cent homes, rondant els cinc-cents al voltant de 1850, la seva època d'esplendor. Tampoc comptaven amb una organització raonable: pertanyien a la Diputació de Barcelona i tenien competències a tota Catalunya; estaven sotmesos al governador civil i el seu estatut militar els vinculava al capità general.

El primer acte de la Junta Revolucionària de Barcelona de 1868 va ser dissoldre els Mossos d'Esquadra i la Companyia de Jesús. Decisió ben vista a les ciutats, però no al camp, fins a l'extrem que, al 1875, la Diputació va plantejar restaurar el Cos amb el suport majoritari dels ajuntaments.

Nedant entre moltes aigües

Mentrestant, el desenvolupament de les comunicacions permetia dirigir l'ordre públic des del Ministeri de l'Interior, deixant obsolet el model dels Mossos d'Esquadra, que van ser classificats com a "milícies locals" i equiparats als diversos cossos de fusellers, escopeters, miquelets i minyons, que es reclutaven entre naturals de les regions. La Guàrdia Civil se'ls superposava amb majors efectius i recursos i un desplegament basat en la disciplina militar, el centralisme i el desarrelament. La Segona República no va suposar una època daurada per a ells i Federic Escofet no va trobar suports per convertir-los en una policia catalana. Durant la crucial data del 6 d'octubre de 1934, Pérez Farrás i Escofet sols van ser acompanyats a la plaça de Sant Jaume per uns quants mossos, mentre la majoria es perdien pels carrers.

El 19 de juliol, van ser l'única força que no va lluitar contra els militars rebels i es va quedar tot el dia a la caserna. No obstant això, durant el guerra, el cos va ser reformat i ampliat fins a ser la unitat de confiança de la Generalitat i el president Companys va marxar a l'exili acompanyat per Escofet amb una escorta de mossos.

El franquisme els va fer desaparèixer, fins que, al 1951 va autoritzar una petita unitat amb dos oficials i trenta-cinc mossos, com a tropa decorativa de la Diputació. Convertir-los en policia ordinària de Catalunya ha estat obra de persistents i silencioses negociacions, tensions i maniobres. Fins a l'actual Cos de Mossos d'Esquadra, que poc té a veure amb aquella difícil història.

Gabriel Cardona és professor de la Universitat de Barcelona