Els Mossos ajusten l'esquadra

La història recent dels Mossos d'Esquadra pot reconstruir-se a partir de dos números: el 1.377 i el 16.161. Són els tips de dos policies catalans; una espècie de carnet d'identitat que els agents llueixen, obligatòriament, als seus uniformes. La distància que separa aquestes xifres és la mateixa que uneix, al voltant d'una taula grisa i rectangular, els seus propietaris. Sota el 1.377 s'amaga el comissari Emili Quevedo, que als 48 anys ha arribat a l'esgraó més alt del cos i és un dels agents amb major antiguitat: pertany al grup de valents que va integrar la primera promoció de mossos de l'etapa democràtica. El 16.161, capicua, revela la figura de Mari Carmen Linares. Té 31 anys i encara és agent en pràctiques, perquè acaba de sortir de l'última fornada policial, la vint-i-unena promoció.

"La formació dels 'mossos' és ara més professional", diu el comissari Quevedo

El cos català, amb el 20% de dones, és un dels més 'femenins' d'Europa occidental

Quevedo i Linares s'han reunit a la comissaria central de Barcelona, la de Les Corts, que l'any passat es va fer tristament famosa pels episodis de maltractaments a detinguts. Ho fan, però, per intercanviar impressions al voltant d'un esdeveniment feliç: el 25è aniversari del naixement del cos. O, més ben dit, del seu renaixement en època democràtica, perquè les arrels de les Esquadres s'enfonsen al segle XVIII. La data escollida pel Departament d'Interior com a punt de partida és el 14 de juliol del 1983. Mentre els francesos celebraven el seu dia nacional, el Parlament aprovava la Llei de creació de la policia autonòmica. El 2008, a més, coincideix amb la finalització del desplegament dels Mossos, que l'1 de novembre arriben a les comarques de Tarragona i ocupen, així, l'últim territori que segueix en mans del Cos Nacional de Policia i de la Guàrdia Civil.

Per celebrar tot plegat, Interior inaugura demà una exposició que repassa la història dels Mossos i que, un cop exhibida a Barcelona, recorrerà diverses ciutats catalanes. A això s'hi suma un solemne acte institucional i la publicació de diversos llibres sobre la policia autonòmica, que en 25 anys ha passat de custodiar els edificis públics a liderar investigacions contra bandes organitzades de l'Est. Un camí que -tothom ho reconeix- ha estat llarg i difícil, però que ha tingut una divisa: crear una policia diferent a la que el país havia conegut; és a dir, democràtica i, sobretot, propera al ciutadà.

El comissari Quevedo fa un esforç per mirar enrere i arriba a la conclusió que la formació dels mossos a l'Escola de Policia -rebatejada com Institut de Seguretat Pública de Catalunya- és ara "molt més professional". "Abans rebíem molta teoria, sobre la necessitat d'un cos democràtic i d'una policia garant de les llibertats. Ara s'ensenya als alumnes tot això, però també coses més pràctiques: com han de fer un escorcoll o com han de reduir un detingut", comenta.

Linares se l'escolta amb l'atenció d'una alumna aplicada -al final de la trobada, acomiadarà el seu superior com manen els protocols- i assenteix. Malgrat que fins ara no es coneixien, malgrat la diferència d'edat i malgrat que parteixen de cosmovisions diferents, tenen coses en comú. Cap d'ells, per exemple, és policia per vocació. Ell és enginyer tècnic; ella, criminòloga. Però la vocació, coincideixen, no és important: la clau de volta és "voler servir el ciutadà", diuen.

Si hi ha alguna cosa que està a l'ADN dels Mossos és la idea de proximitat. L'ideari, repetit fins a la sacietat pels responsables polítics del cos de tots els colors i sigles, és ben clar: el policia serveix el ciutadà, que ha de veure en l'uniforme blau cel un símbol de confiança. És clar que això és la teoria, i que la tossuda realitat s'entesta a perpetuar certs estereotips. Aques vincle amb la societat és el que més motiva l'agent en pràctiques Linares: "Quan algú ve a comissaria plorant i surt més tranquil, et sents molt bé".

Tot i la seva llarga trajectòria, Quevedo lamenta que mai no ha tingut la possibilitat de servir a una oficina d'atenció al ciutadà. Senzillament perquè, quan ell va entrar al cos, això no es podia fer. Els 280 agents de la primera promoció -que es van unir als 100 efectius provinents de la Diputació de Barcelona- van ser, al començament, un instrument per donar suport a les activitats de la Generalitat. Per dir-ho més clarament: els mossos protegien les autoritats, tenien cura d'edificis i instal·lacions i feien complir les normatives del Govern català en matèria de menors, joc o salut pública.

Sembla poca cosa. Però amb aquest limitadíssim marc de competències, la policia va començar a fer petites investigacions i a bregar-se en la complicada tasca de mantenir l'ordre públic. "Ho aprofitaves al màxim. T'enviaven a vigilar una festa de poble i hi anaves tan content", confessa Quevedo. Ell espera que la il·lusió que sentia fa més de vint anys s'encomani als nouvinguts. A gent com Linares, orgullosa que un 20% dels seus companys siguin dones, una xifra que converteix els Mossos en un dels cossos més femenins de l'Europa occidental. Res a veure amb la primera promoció, la del comissari, en què no es va presentar cap dona perquè les bases no ho preveien. "Les dones estem molt motivades i la nostra presència ajuda, a vegades, a rebaixar conflictes", opina Linares.

Que el camí -per obrir els Mossos a les dones, per fer-los més responsables de la seguretat pública- ha estat llarg i costós ho admet tothom. Un grup de persones va creure, als anys 80, en la necessitat d'una policia pròpia per a Catalunya, que substituís, en el dia a dia -com ha succeït finalment- els cossos i forces de seguretat de l'Estat. La iniciativa va haver de vèncer moltes resistències, tant dels responsables polítics autonòmics com de l'aparell de l'Estat.

Aquest context d'estira-i- arronsa es allargar fins al 1994, l'any que, admeten els que coneixen la història del cos, ho va canviar gairebé tot. Va ser el gran salt endavant. L'11 de juliol, el Parlament va aprovar la Llei de la Policia de la Generalitat-Mossos d'Esquadra, que va fixar-ne les funcions i competències. Per primera vegada es reconeixia el que avui és una realitat per a la immensa majoria de catalans: que els Mossos són la policia ordinària i integral i que ostenten, doncs, les competències en matèria de seguretat ciutadana.

Per poder complir aquest objectiu, l'Estat i la Generalitat havien de posar-se d'acord -i no va ser gens fàcil- per iniciar el desplegament territorial. El mateix 1994, els Mossos van començar a trepitjar el país. Va ser a la comarca d'Osona. Des de llavors, la policia autonòmica, com si fos un exèrcit de conquesta en plena ofensiva, s'ha anat estenent cap al sud fins a dibuixar un mapa propi amb vuit regions policials: Girona (1997), Ponent i Pirineu Occidental (1999), Central (2004), Metropolitana Nord (Vallès, Maresme, Barcelonès Nord, 2006), Metropolitana Sud (Baix Llobregat, acabada l'any passat).

La principal prova de foc va arribar, de tota manera, el 2005, amb la presa de Barcelona. La capital ha estat el termòmetre per mesurar la capacitat dels Mossos a l'hora de dirigir la seguretat ciutadana. La invasió del territori català acabarà en menys d'un mes. L'1 de novembre és la data escollida perquè la policia autonòmica s'instal·li a les comarques del Camp de Tarragona i a les Terres de l'Ebre.

Per poder omplir pobles i ciutats de mossos ha calgut formar-los. Al principi, la idea de fer taula rasa va vetar l'accés als policies nacionals i guàrdies civils de base. La Generalitat va haver de crear els seus propis policies. És per això que va néixer l'Escola de Policia de Mollet, on ara estudien tant els aspirants a mosso com a policia local, i que és un dels organismes millor valorats i reconeguts internacionalment.

La Policia Nacional i la Guàrdia Civil, que ara compten amb poc menys de 7.000 agents, han quedat, doncs, arraconades. Conserven, això sí, competències en matèria de terrorisme, immigració, crim organitzat i control de fronteres, entre d'altres. Els cos de Mossos, per la seva banda, l'integren ara més de 13.000 funcionaris, que són la policia integral en seguretat ciutadana, policia judicial, administrativa i científica, entre d'altres. L'Estat va traspassar a la Generalitat les competències en matèria de trànsit l'any 1998. L'objectiu per als propers anys és millorar la lluita contra el terrorrisme islàmic i contra el crim organitzat d'abast internacional.

El constant creixement dels Mossos, concentrat en pocs anys, ha aixecat crítiques. Alguns sectors han atacat l'excessiva velocitat del desplegament, que en ocasions -tal com ha reconegut Joan Saura des que és conseller d'Interior- ha provocat dèficit de policies al carrer. També s'ha criticat el cos per l'escassa qualificació de les últimes promocions. L'argument és que s'ha hagut de deixar passar molta gent que, potser, no era la més desitjada per ser funcionària policial. També s'ha acusat els agents per la seva inexperiència i falta de seguretat en ells mateixos. Dues circumstàncies que redunden, segons els crítics, en una sensació de prepotència vers el ciutadà. A això s'uneixen les veus que observen cert "acomplexament" dels Mossos a l'hora d'intervenir.

No és, ni de lluny, una sensació nova en un cos acostumat a respirar i a treballar sota la mirada atenta dels mitjans de comunicació i de la societat. Quevedo recorda, en aquest sentit, com es van haver de guanyar a poc a poc els jutges perquè confiessen en les seves investigacions. Quevedo serà un dels homenatjats el proper 6 d'octubre, durant l'acte institucional que, juntament amb l'exposició audiovisual sobre la història dels Mossos, són els plats forts per celebrar el quart de segle de la policia catalana.