Ciutadans

Aquesta famosa Educació per la Ciutadania era només foc d'encenalls.

Hauria estat una bona eina, però ha resultat ser molt poqueta cosa.

Si el que es volia era ajudar a crear ciutadans lliures, hauria pogut incloure per exemple una contrahistòria del nacionalisme. Els nois de Castella haurien après que la corona espanyola va ensangonar i saquejar Amèrica Llatina, que va expulsar jueus i musulmans a riades i per decret, que va parir l'execrable Inquisició, que l'himne nacional és en realitat una marxa prussiana i que la bandera era blanca encara al segle XVIII. També estaria bé recordar que fins al 1824 s'exigia un certificat de "puresa de sang" com a condició per ser mestre. I aprendre que el mite fundacional del nacionalisme liberal -la guerra del Francès- només prova incompetència i traïció: que el redactor del ban de l'alcalde de Móstoles cridant a la resistència sigui el mateix que després perpetrà l'esperpèntic decret que convertia en parèntesi la Constitució i restaurava l'absolutisme és molt il·lustratiu.

Els nois catalans també tindrien feina. Després de repassar que a l'Alguer es parla català perquè es va trinxar tothom que hi vivia abans, es recordarien les fortunes guanyades amb el tràfic d'esclaus per indians que encara tenen estàtues dedicades a Barcelona. I seria imprescindible una altra mirada a l'heroisme de 1714: Rafael Casanova no defensava Catalunya -sinó Barcelona- i no va morir en combat, sinó tranquil·lament al llit com a funcionari de Felip V. A més, el nostre gran aliat en aquesta guerra va ser durant molt de temps... Madrid. També podria ser interessant recordar que a la Barcelona de finals del segle XIX hi havia tres places de toros i no havien vist ballar mai una sardana. "Baile raro", sintetitzava La Vanguardia al 1892.

Alguns polítics segur que estarien d'acord que aquesta perillosa matèria provocaria falta d'autoestima. És cert, però sobretot per ells: els ciutadans lliures difícilment els suportarien més.