"Barcelona és totes les Barcelones"

Jaume Sisa (Barcelona, 1948) no podrà complir el seu somni d'entrar a cavall al Saló de Cent per llegir el pregó de la Mercè (demà, 19.00 hores). Però de sorpreses no en faltaran: el primer i únic cantautor galàctic del món anuncia fins i tot que aquest serà el primer pregó musical de la història de la ciutat, ja que inclourà fragments de cançons interpretats a capella. Després de dir no a l'Ajuntament durant anys, finalment ha acceptat la proposta de ser el pregoner i per a l'ocasió ha preparat un elogi a una Barcelona utòpica i anarquista poblada per tietes, rumbers i per personatges entranyables com el recordat Floquet de Neu. I Sisa per partida doble, perquè no serà tan sols l'encarregat d'obrir les festes, sinó que també pujarà a l'escenari. Ho farà el proper dimarts a la Plaça de Catalunya amb un ambiciós concert titulat, és clar, La Nit Galàctica (23.00 hores). A més de presentar el seu darrer disc (Ni cap ni peus); Sisa estarà acompanyat, entre d'altres, per Joan Manuel Serrat (amb qui cantarà El meu carrer), Pascal Comelade, Quimi Portet, els Antònia Font (rebatejats com l'Orquestra Acapulco All Stars) i Pau Riba. En total, uns 30 intèrprets animaran la cita. "Sí, sí, és un sidral considerable", reconeix.

Serrat serà un dels seus acompanyants en el concert que oferirà a la Plaça de Catalunya

L'any que ve reestrenarà "Nit de Sant Joan", però sense Dagoll Dagom

Pregunta. Quina és la Barcelona que li agrada?

Resposta. Doncs la meva Barcelona és la Barcelona Galàctica, una ciutat que no existeix.

P. I com descriuria la real?

R. Barcelona és totes les Barcelones. No puc veure només una Barcelona real. Normalment ens quedem a la superfície, l'anècdota, el titular periodístic... D'això no en parlo, al pregó. Potser hi surt alguna petita pinzellada, però sempre en to poètic. Parlaré del meu passat, dels meus pares, de la Verge de la Mercè, d'una època de la Transició a Barcelona quan semblava que les coses podien ser d'una altra manera, de llocs i personatges de la història d'aquesta ciutat. I també hi ha fragments de cançons i un poema èpic de la Barcelona ideal que a mi m'agradaria.

P. I què li demana a la Verge?

R. Que ens empari, que és el que s'ha de demanar a les verges.

P. Encara reconeix el seu barri, el Poble Sec, malgrat haver canviar tant?

R. Hi vaig de tant en tant. No hi visc des de fa molts anys, però encara conec gent que hi viu i que em diu que efectivament el meu Poble Sec, el barri de fa cinquanta anys, ja no existeix.

P. El pregó tindrà llavors una nota de nostàlgia?

R. Més que nostàlgia, el que hi ha és una visió d'una realitat personal: és la meva història sentimental de Barcelona. Tot fet des del sentiment.

P. Les festes populars són per divertir-se però a Barcelona també provoquen queixes pel soroll, els horaris i l'incivisme. Ningú està mai content... L'estil de vida mediterrani més arrauxat sembla en perill. Quines coses...

R. És molt complicat conciliar els interessos de tothom i una ciutat és un animal amb molts animals a dintre. És fàcil criticar l'Ajuntament. Jo ho he fet moltes vegades i ara ho podria tornar a fer, naturalment, perquè de l'Ajuntament es poden criticar moltes coses. Però em penso que no és la manera d'enfocar el problema. Evidentment l'Ajuntament pot tenir la culpa de tot, però suposo que els veïns i ciutadans tenen alguna cosa a dir i a fer. Si al final resulta que la culpa de què tot el que ens passa a Barcelona la tenen alguns polítics, anem malament.

P. S'ha plantejat tornar a col·laborar en espectacles teatrals, com va fer amb Dagoll Dagom a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta a Barcelona?

R. Tornaré a muntar Nit de Sant Joan, que vam fer junts, l'any que ve. Ja tinc productor, director i teatre. És un projecte que he emprès pel meu compte, independentment de Dagoll Dagom. [Nit de Sant Joan és un mític espectacle de revista amb música de Sisa estrenat al Romea el 1981]

P. Ara es torna a citar recurrentment l'escena musical underground barcelonina. Però quan es parla amb els grups diuen que són underground perquè no poden ser una altra cosa. Entre altres motius, per la manca d'una indústria.

R. Els mitjans mai són suficients, perquè sempre hi ha molta gent -i avui encara més- que vol ser artista i triomfar.

P. Cal afegir el maltractament institucional a la música en viu.

R. Això és un fenomen general. Com més puja el nivell de vida, més rígids són els costums i les normes. Sembla una contradicció, però tot es fa més rígid, inclosos el control i la repressió. Abans, quan érem més pobres , la gent aguantava metxa. Ara ningú no aguanta res. Un tío que s'ha d'aixecar a les set del matí és lògic que no vulgui que estiguin tocant sota la seva finestra fins a les tres de la matinada. Però també és veritat que si no es permet que els grups toquin en bars fins a determinades hores, llavors serà difícil que el món musical es renovi i tingui força i vida. És un joc d'equilibris molt delicat.

P. Vostè ha fet concerts a Madrid i altres ciutats espanyoles. Quina resposta ha trobat en el públic fora de Catalunya?

R. La resposta és normal. No crec que s'hagi de fer un drama, això del cantant català menyspreat... Els catalans no hem de fer victimisme de què som catalans i no ens comprenen.

P. Però aquest discurs no estava superat?

R. El discurs victimista és una merda. No va enlloc. És tan negatiu això d'anar plorant pel món... Al contrari, s'ha d'anar amb bon rotllo i amb alegria, però sense ignorar les coses. És un vici molt gran del tarannà català i sobretot d'una certa mentalitat nacionalista: que a Madrid no ens comprenen, que a Madrid no ens volen.... Cony, pues, conquerim Madrid (riu) en comptes d'estar-se queixant sempre que ens donen pel cul (riu encara més).

P. Hi ha una part de la societat, que té el seu propi altaveu mediàtic, que menysprea el món artístic i cultural i titlla els creadors de faràndula i titiriteros o de ganduls i pidolaires.

R. Això obeeix a una mentalitat secular espanyola que fa que el creador o l'artista, el que es dedica al cultiu de l'intel·lecte o a la investigació científica, sigui considerat un ser despreciable. Molta gent, que no tothom, es diu: 'Però aquests què volen? Que treballin, home, que treballin com jo, a collir patates, a conduir un camió, a posar totxos o en el bar d'una piscina... Però que treballin!'. Secularment s'ha entès això, que els que es dediquen a la cultura són cantamañanas.

P. I què els diria?

R. Doncs que si la gent creativa no existís, no hi hauria art, ni cultura, ni ciència. En poques paraules, encara estaríem a les cavernes.