El riure universal

Intentar fer una història del riure en la columna d'un diari resulta una temeritat: segons que sembla, totes les cultures han rigut, en moments i circumstàncies determinades, i gairebé tothom -uns més que altres, la veritat- ha rigut una estona davant d'un fet estrambòtic o havent sentit un joc de paraules o un acudit (un xiste , per entendre'ns), alguna vegada a la vida. El riure és tan universal com l'amor, tant com l'amistat, tant com la mort (això és el més universal de tot, com saben bé els antropòlegs i la gent del carrer). Però, com s'ha dit, no es pot resumir en unes quantes línies la presència del riure a totes les cultures del món. N'apuntarem, doncs, unes quantes pinzellades.

"Totes les cultures han rigut, i gairebé tothom a la vida"

A la conca mediterrània, és possible que no hi hagi un mite a l'entorn del riure tan escampat i conegut com el "riure homèric". Els déus de la Ilíada i de l'Odissea es fan veritables tips de riure a costa dels seus col·legues Hermes o Hefaistos, per exemple. Com llegim a la Ilíada, es tracta d'un riure incontenible, brutal, potent i perllongat; com una gran simfonia ridícula: "un riure inextingible s'escampava entre els déus". (Per cert: Carles Miralles, savi de la UB, té un opuscle magnífic sobre la qüestió, agafada pel costat severament filològic: Ridere in Omero, Pisa, 1993). El culte hel·lènic de la dea Demèter comportava rialles a l'engròs, i els sacerdots de la Tebes egípcia saludaven l'abundància de les collites i els seus beneficis cantant himnes i rient fins a trencar-se. (La plaça de Cíbele, a Madrid, dea en molts atributs homologable amb Demèter, encara és escenari, avui dia, de gresques i bullícia sempre que el Reial Madrid guanya alguna cosa; al cap i a la fi, guanyar una lliga de futbol és com fer una bona collita i tenir una bona anyada. Els que ploren aquests esdeveniments, o sia els seguidors del Barça, no hi van, a Cíbele: amargament es lamenten a casa seva, en secret i amb vergonya, establint aquest contrapunt igualment universal que enllaça, i de vegades sintetitza i tot, les llàgrimes amb el riure).

També a la Bíblia: quan Abraham rep notícia de Jahvè que la seva dona, molt velleta, engendrarà Isaac, el bon home es posa a riure: "Cecidit Abraham in faciem suam, et risit, dicens in cordo suo: Putasne centenario nascetur filius? Et Sara nonagenaria pariet?" (Gen 17, 17). I si hem de creure uns textos gnòstics del segle II, "Déu va riure quan va crear el món", cosa que ens hauria de fer pensar una bona estona. Respectarem l'humor de Déu, però li retraurem que vagi crear un món còmic des del primer dia, i més còmic com més va. Ara sí que deu cargolar-se Jahvè, amb un riure que, havent passat molta d'història, deu assemblar-se tant al riure dels déus de Grècia com a les enormes riallades de Flaubert davant l'estupidesa universal dels temps contemporanis.

Per contra, l'Eclesiastès, que és un llibre molt crític contra l'estupidesa humana i sembla escrit per un hugonot avant-la-lettre, diu explícitament que "el riure fa ximple el savi". Una exageració, sens dubte, perquè són més aviat els savis aquells que són capaços de riure's del mort, de qui el vetlla i de si mateixos; especialment si recordem la teoria freudiana que ens ve a dir que allò més habitual en el funcionament d'un xiste és que, al final de tot, s'hi produeix un curt circuit semàntic que l'oïdor no s'esperava, i que demana una certa intel·ligència. Napoléo ballava un dia a la cort imperial amb una dama, i ell va preguntar-li: "¿Oi que no és cert que tots els italians ballem malament?" I la dama va respondre: "Non tutti, ma buona parte". No fa molta gràcia, però és un acudit. L'he tret del llibre de Freud, L'acudit i la seva relació amb l'inconscient; potser el més aconsellable sobre el tema del riure, juntament amb el llibre de Bergson, Le rire, encara que el francès tenia la mania de considerar el riure com una cosa comunitària. Creença falsa: sabéssiu les riallades que fa la gent, de casa estant, davant les grans bestieses que se senten a la ràdio o a la televisió, o que es veuen, tot passant, als carrerons: "Tal jugador s'ha trencat el seu turmell" -home! no s'haurà pas trencat el turmell d'un altre!-; "Clínica del calzado" (rètol d'un sabater de Girona, que ja no existeix); "La pilota va fer un aterratge perfecte". Et caetera.

És veritat que a les civilitzacions antigues està molt escampat allò que se'n diu "parentesc de gresca", que s'ha documentat entre els indis crow-hidatsa, a la Melanèsia i a l'Àfrica. Riure plegats familiaritza, entre altres coses perquè el riure burla justament la categoria del no-familiar, l' Unheimlich, el sinistre. Però també és cert que mai es riu tant, sense que aquest riure arribi a ser de categoria homèrica, com als funerals: la Parca n'és foragitada gràcies a l'humor, com sabia molt bé la gran tradició carnavalesca medieval, quan la gent es moria en un tres i no res a causa de les epidèmies, les guerres i la manca de penicilina.

Així com Samuel Johnson considerava el patriotisme l'últim reducte dels canalles, sembla que l'humor sigui l'únic viàtic que ens ha estat donat en aquest món per suportar dues coses que van juntes: la ximpleria dels humans (inclòs el patriotisme) i la mort que a tots espera, que és la cosa més absurda i estúpida del món. Rabelais ho sabia a la perfecció. I ho deixarem aquí.