El forat negre de la 'barzelletta'

Com tantes altres coses a Itàlia, el seu humor no passa pels millors moments. Com tantes altres coses a Itàlia, l'humor té al darrere seu un sòlid patrimoni que es remunta a la tradició de la commedia dell'arte i que al llarg del segle passat ha donat figures tan destacades com ara Totò, Alberto Sordi, Dario Fo o Roberto Benigni. Però l'humor quotidià, el de l'acudit, passa per uns moments d'afebliment constatable. A Itàlia l'acudit es diu barzelletta. Encara que l'etimologia d'aquesta paraula no és completament certa, la majoria d'autors la fan remuntar al grec 'ferir', precedit per l'augmentatiu 'bar': és a dir, 'ferir en profunditat, de valent'. I si hi ha un objecte preferit de la ganivetada verbal aquest és, no cal dir-ho, el poder polític, com a mínim des del romans i la tradició de penjar pamflets anònims sota l'estàtua de Pasquino. "Piove, governo ladro" és l'extraordinària màxima italiana que sintetitza les ires dels administrats cap a un poder responsable de totes les seves desgràcies, fins i tot les meteorològiques.

Però això va de baixa des que Berlusconi presideix el govern del país. Com s'entén? Un personatge de les seves característiques no hauria de ser una màquina formidable de generar acudits? Doncs sí, i de fet en genera, però els acudits són dolentíssims, no tenen cap gràcia. Com és possible? Doncs perquè Berlusconi actua com un gran forat negre, on tots els acudits es dissolen en contacte amb els que ell explica, infinitament superiors als que pretenen satiritzar-lo. Un exemple ben recent el tenim a la seva compareixença al programa Porta a porta, que condueix a la RAI el seu periodista de capçalera, Bruno Vespa. Sense despentinar-se, il cavaliere va dir que a la seva col·lecció particular de ville -segones residències- per tot el país n'havia afegit una d'espectacular al llac Maggiore per salvar-la "de mans estrangeres", atès que la rondaven compradors de fora. Insuperable. Berlusconi s'ha fet també amb el monopoli de la barzelletta, amb llicència per ferir el sentit comú dels ciutadans.

Al costat d'això, el darrer acudit sobre els carabinieri, tradicionals ases dels cops com ho són aquí els habitants de Lepe -i durant la transició ho va ser el Rei, i més tard el ministre Morán...-, empal·lideix. Però perquè no sigui dit que aquest articlet es queda sense el seu, d'acudit, els n'explico un de vell.

Hi ha un carabiniere al davant de la màquina del cafè. Introdueix una moneda, treu el cafè i el posa en una tauleta. Repeteix l'operació una segona vegada, una tercera, una quarta... fins que arriba un noi que es posa discretament a la cua i comença a observar-lo. Impacient, al final el noi no pot estar-se de preguntar-li: " Scusi, però com és que va treient cafès un darrere l'altre sense prendre-se'ls?". Fent valer la seva autoritat, el carabiner li contesta: "Giovanotto, aquí fins que guanyi jugo jo!"·

No és molt bo, però ens havia fet riure. Era abans del gran forat negre berlusconià.