Economia

En la geografia del batxillerat, fa molts anys, ens explicaven que un país era ric quan tenia molts minerals i molta terra fèrtil, o almenys era ric en potència. En segon lloc venia la producció de tota espècie d'objectes, màquines i trastets, des dels cotxes fins a la roba, les sabates, els mobles i tota mena d'aparells: un país efectivament ric, no en potència sinó en realitat, era un país industrial. I només en tercer lloc venia el sector sense substància material, definit vagament com a "serveis", que no sabíem molt bé si era només faena d'oficinistes i de cambrers, però en tot cas semblava una mica paràsit dels altres sectors.

Passats els anys, els entesos en la disciplina (?) econòmica explicaven, amb gran còpia de teoria i d'estadístiques, que tot això era cosa del passat: que justament la immaterialitat, la falta de substància palpable, era el secret de la prosperitat il·limitada. Que una economia verdaderament moderna podia fins i tot prescindir, com qui diu, dels camps i de les fàbriques, i sobretot havia de dedicar-se massivament a la producció d'èter sense matèria, a xarrar molt per telèfon, a fer transaccions abstractes, a intercanviar-se amb l'ordinador informacions sobre el no res, sobre no res visible ni palpable. Al Regne d'Espanya, tanmateix, aquest entusiasme es combinava amb l'amor immoderat a la construcció d'habitatges, cada any més i més cars i, per tant, prova evident de prosperitat perpètua, substància d'un creixement que omplia d'orgull els ministres del ram econòmic, els presidents del govern i els ciutadans, i omplia de milions els constructors i els venedors. Érem feliços. Però aixo no s'aguanta, dèiem alguns, i no s'aguantava perquè a l'univers hi ha coses immutables, com ara la constant cosmològica o la segona llei de la termodinàmica: només Déu Nostre Senyor pot crear realitat del no res, i encara així només una vegada i amb moltes dificultats. I perquè l'il·lusionisme, -l'artifici verbal dels anuncis, la fantasia financera, la fascinació dels polítics- no pot anar tan lluny com per eliminar totalment la naturalesa de les coses. No està gens clar, vam dir, per tant, els antics. I ens deien els moderns: és que no enteneu res, el món del futur és aire i flatus vocis, no és matèria sinó derivats financers, circulació aèria del crèdit, coses així i moltes més.

"Tanta especulació etèria i tants castells de cartes, eren simplement una clàssica estafa"

Fins que s'ha descobert la trampa, i tanta informació, tanta especulació etèria, tanta circulació, i tants castells de cartes, eren simplement una clàssica estafa, en el millor dels casos, i en el pitjor eren una fe destructiva. Eren el paradís entre núvols: ara, per a molts, si no són ja l'infern són un malson i un purgatori. I tot per falta de cultura: per no recordar que oikonomía en grec, "economia", vol dir bona administració de la casa. Qui oblida el grec va a la catàstrofe, que vol dir capgirament, gran rebolcada.