Anar a plaça

Quan sóc a Barcelona, no vaig a plaça, vaig al mercat. Segurament perquè el mercat a què jo vaig no és a cap plaça. És el mercat de Galvany, construït entre els carrers de Santaló i Amigó, Madrazo i Calaf. És un mercat còmode i amb parades on pots trobar gairebé tot el que busques i de qualitat. Les fruites i verdures de la Marta, les carns d'en Lázaro, les olives i les conserves de l'Eulàlia, la xarcuteria alemanya de l'Encarna, el peix d'en Joan i la Gemma, l'aviram de la Mònica, abans de la Pepita, que ja s'ha jubilat, són de primera. I com que ja fa anys que hi vaig, també hi trobo, i és una pena, la tristesa de la pèrdua de la Lurdes, que tenia el bacallà més bo del món, morro o penca.

A Girona, en canvi, vaig a plaça, tot i que hi ha un mercat, un edifici feixista camuflat per les modernitats de la democràcia. També vaig a plaça a Sant Feliu de Guíxols, on hi ha pageses de debò amb productes exquisits, a la plaça de l'Ajuntament. Allà també hi ha un edifici, preciós, obra de l'arquitecte Joan Bordàs. És d'aquest mercat, on vaig a plaça, que vull parlar-los avui. A fora, hi ha les pageses. La Victòria, la Dolors, la Felícia, amiga meva, que em fa tastar coses antigues, com diu ella, uns ravenets, llargs i prims, molt gustosos, els melons de barret de capellà, les tomates negres, plenes, dolces, sucoses, incomparables per amanir. La Felícia s'asseu enmig dels seus cistells, on hi ha flors de carbassó, conills vius, bitxos -l'altre dia em va dir que qui no ha menjat bitxos no pot dir que és de Girona-, tomates de cor de bou o de la pera. Per ella, però, les millors són les negres, que no ho són, són vermelles i bonyegudes -com més bonyegudes més bones, diu. Quan n'és temps, té espàrrecs de marge, rams d'alfàbrega de fulla grossa, o poms de semprevives. Té cargols i herbes aromàtiques. La Felícia és rossenca i una mica grassoneta, com la fada de la Ventafocs -a vegades està voltada de carbasses-, és de Cassà de la Selva i és lletraferida i té targetes de visita impreses en suro. La Felícia era amiga d'en Genís Cano, el poeta. I, és clar, quan veig la Felícia, en parlem i cauen unes gotes de tristesa enmig d'aquell esplendor de verdures i hortalisses, dels vermells de les tomates, dels grocs de cadmi de les flametes de les flors de carbassó. La Dolors té una mongeta tendra, fina i deliciosa, carbassonets blancs i suavíssims, pebrots virolats. La Victòria, unes prunes clàudies totes mel, fesolets d'esclovellar, patates amb gust de patata, apis, porros, cols de paperina quan n'és temps... M'agrada mirar, i comprar una mica a cada pagesa, perquè, penso, fan una feina meritòria, ajuden a perpetuar els gustos d'abans que, gràcies a elles, encara són gustos d'ara.

A dins hi ha el peix. Han tancat un parell de parades, però la Sara continua, valenta. Té un peix magnífic, cosa que es veu per les cues que a vegades has de fer, sobretot a l'estiu. Però no hi fa res. Fer cua a la parada de la Sara és una festa pels ulls.