"El nostre gran perill és l'endogàmia"

El director escènic Ricard Salvat (Tortosa, 1934) incrementa ara la seva vasta producció artística amb Un dia. Mirall trencat, un espectacle que ajunta l'obra teatral i la novel·la en què Mercè Rodoreda va abordar la puixança i el declivi de l'alta burgesia catalana, en paral·lel a una afinada descripció de la ciutat de Barcelona fins als anys cinquanta del segle passat. Ho fa pel seu propi compte, avesat ja a romandre exclòs dels circuits institucionals, en l'any dedicat al centenari d'una autora a qui va conèixer personalment. Rosa Novell, Enric Majó, Marta Carrasco, Jon Berrondo i Bàrbara Granados són només alguns dels integrants del "generós" equip artístic que l'acompanya en l'espectacle, que s'estrena oficialment el proper 11 de setembre al Teatre Borràs de Barcelona, tot i que es faran representacions prèvies demà i els dies 6, 7 i 10. L'obra es podrà veure fins al 19 d'octubre. Home crític amb la gestió del patrimoni teatral català que es fa des dels cercles oficials, diu que ja està cansat de ser un corcó i, sobretot, del desgast que aquest paper li ha reportat.

El director estrena un muntatge on fusiona dues obres de Mercè Rodoreda

"El teatre viu un moment que seria fabulós si es fes una bona política cultural"

Pregunta. Fa dos mesos que assagen l'obra, però el projecte ve de lluny.

Resposta. Sí. Un dia sempre m'havia agradat, i quan el 1993 la vaig veure al Mercat de les Flors dirigida per Calixto Bieito em vaig acabar de convèncer de la seva grandesa. Malgrat que mai he fet obres ja estrenades, vaig dir-me que si podia la muntaria. Des d'aleshores he anat fent intents infructuosos, fins que aquest any, gràcies a l'ajut d'uns bons amics i el lliurament de tot un equip, es fa realitat aquell vell somni.

P. Vostè ha participat en diferents conferències de l'Any Rodoreda, però, en canvi, no ha pogut trobar suports per a l'espectacle i per poder-lo fer ha muntat una companyia privada amb la seva dona.

R. Sí. Es diu El corral de l'olivera, en homenatge al primer teatre que va existir als Països Catalans.

P. Quin regust li deixa haver-ho de fer així?

R. Ja m'hi he acostumat. S'ha vist clar que no hi ha cap interès que jo treballi al país. He de dir que també compto amb l'ajut d'un grup de gent, que no vol figurar, que han dit prou i han posat uns diners. Ho entendria si les últimes coses que he fet no haguessin funcionat, podrien dir que és que ja m'he fet gran. Però muntatges com Ronda de mort a Sinera o Noche de guerra en el museo del Prado han tingut molt d'èxit. No em vull amargar més. Ara he pogut fer això, doncs que bé.

P. Fa poc li demanava al conseller Tresserras que canviés l'equip directiu del Teatre Nacional. Mala forma d'anar fent amics, si esperava que l'estrenessin allà.

R. És que ja no ho espero. I, com diu Sam Abrams, crec que s'ha de començar a demanar que si no canvien res, li canvïin el nom i es digui Teatre Català, sense el Nacional.

P. Perquè hi ha grans oblits?

R. No grans, és que hi són tots.

P. Vostè va conèixer Rodoreda?

R. Sí, teníem una relació bastant bona. Ella estava agraïda amb mi perquè l'havia defensat en un moment que ningú la valorava, primer, l'any 1959, com a novel·lista, i després en teatre. El 1979 vaig fer tots els possibles perquè Aracel·li Bruch pogués muntar La sala de les nines i L'Hostal de les tres camèlies. Aquesta última la vam fer a Sitges amb tots els honors, Rodoreda estava il·lusionadíssima, però la van rebre d'una manera absolutament desagradable, freda.

P. I com la recorda?

R. Com una dona molt dolça, summament penetrant i infinitament tímida. Quan se sentia segura s'obria, però no d'entrada. Aquella nit terrible de l'estrena a Sitges va sentir la necessitat d'obrir-se. Jo li vaig dir que en aquest país el món del teatre és molt dur i que no havia d'oblidar que era una dona. Vivim en un món de mascles, i més en aquella època, i no s'accepta que una dona tingui talent. I diem-ho clar, Rodoreda és la millor novel·lista del segle, no només a Catalunya, és una de les importants d'Europa, algun dia ho aprendrem i haurem d'acceptar-ho.

P. Al final sí que va viure el reconeixement.

R. Bé, perquè ella va ser molt pertinaç, va tenir la sort de tenir un o dos admiradors rendits, Joan Sales i Xavier Benguerel. Cap de les grans editorials de l'època, aquestes que ara es vanten que editen la Rodoreda, la va voler. Finalment va tenir l'èxit que mereixia, tot i que crec que aquí encara no se n'ha fet el veritable reconeixement, mentre que sí el té a Alemanya, Hongria, Itàlia...Ens agradi o no és la nostra creadora més adulta. Escriu des del dolor, des de la grandesa d'haver viscut els exilis, la por, els problemes de salut, i això li va donar aquesta riquesa infinita de visió del món. Una visió absolutament desencantada.

P. Com se li va ocórrer ajuntar les dues obres en un espectacle?

R. Un dia és una obra d'una gran modernitat perquè usa una narrativa aleatòria, amb uns llocs d'espai i temps esplèndids. La va escriure l'any 1959, enmig d'una gran puixança del flaixbac per influència del cinema negre. La història que desenvolupa és una gran troballa, i quan la treballa 15 anys més tard a Mirall trencat fa una cosa molt més rica. Manuel Molins, que s'ha ocupat de l'adaptació, va proposar anar incorporant-ne els aspectes que podien enriquir l'esquelet d' Un dia.

P. Quin retrat fa de la burgesia en aquests textos?

R. Crec que una de les seves grans aportacions és que fa una radiografia de l'alta burgesia catalana als anys 20 i 30, que va ser d'una categoria, una elegància, un esclat de modernitat que encara avui no sé si l'hem atès del tot. L'obra mostra que és un gran moment de Barcelona, una societat esplendorosa per la seva categoria, elegància i estimació pel país. Ajudaven molt els artistes, triaven i ho feien bé. I després va venir la Guerra Civil, l'exili, i tot això es va anar acabant.

P. Definitivament?

R. Ara estem en un moment dolç, i si sabéssim fer-ho es podria recuperar aquesta Barcelona, perquè hi ha un bon nivell de preparació, però és un talent que malauradament moltes vegades es perd.

P. També diuen que ara no hi ha un context favorable perquè això floreixi.

R. El nostre gran perill, que també l'assenyala Rodoreda, és l'endogàmia. Cada cop ho som més, i pensem que si el nostre fill no és bo per portar la botiga que tenim, és igual, però així té la feina, i res de contractar un professional. I això ha anat empobrint i fent que es perdi la iniciativa.

P. Com a bon espectador del teatre, quin és el valor de les noves veus que sorgeixen?

R. Hi ha molts autors que m'interessen, persones com Daniela Feixas, Mercè Sàrrias, Josep Pere Peyró, Pau Miró, Guillem Clua... Hi ha un moment que podria ser fabulós, però s'ha de fer una política cultural adequada, i encara no hi és.

P. Vostè ha criticat que el Grec no doni més joc a aquest potencial.

R. Aquest any ha estat d'esquenes al teatre català, es veu que Ricardo Szwarcer

ho vol així. Jo lluitaré per canviar-ho, però si lluito em faig fama de difícil.

P. S'ha cansat una mica de ser el Pepito Grillo del teatre d'aquí?

R. Crec que ja ho he fet prou. I ara que agafi algú el relleu. Ja hi ha gent que ho fa, com Jordi Coca.

P. D'on treu les energies i les ganes per continuar treballant?

R. Segueixo un consell que un dia em va donar Roman Polanski: el secret de no envellir és interessar-te per tot. En els assajos d'aquesta obra els actors feien broma dient que segur que em prenia Red bull, perquè puc dirigir set hores seguides. És un do que m'han donat els déus.