La Mama Joana

Un esplèndid reportatge estampat en aquest mateix diari en plenes vacances d'agost venia a recordar-nos que les dones no ostenten els mateixos privilegis que els homes en la vida de l'Església apostòlico-romana. Les dones no poden ser ordenades sacerdots, i ni tan sols tenen el privilegi de fer certes lectures canòniques a les esglésies. Naturalment, si tenim present que el monitum o admonició del cardenal Ratzinger, avui Papa, va deixar ben clara la qüestió fa cosa de sis anys, i si resulta que aquest porprat és avui qui remena les cireres de la cosa, llavors ni pensaments (mai tan ben dit) que les dones arribin, un dia, a posseir dignitats eclesiàstiques equivalents a les dels homes.

"El Papa es va apartar del seguici, decorosament, i va parir una criatura. Era una dona!"

Quant a aquest problema vidriós, la primera cosa que no s'hauria d'oblidar (amb tots els respectes pel progressista cardenal Martini, home de gran intel·ligència i elegància, és que ha rebutjat les idees expressades per Ratzinger en un llibre que va publicar no fa gaire: Col·loquis nocturns a Jerusalem ), que el catolicisme és una variant del cristianisme, i que aquest va néixer, com sap tothom, d'unes estructures no solament religioses sinó també antropològiques i mitològiques lligades a la història d'Israel, és a dir, un poble semita, pobles en els quals, avui com ahir, la dona hi representa un paper més aviat minso. La Bíblia hebrea ho diu molt clar: Déu va crear la dona com una "ajuda" per a l'home, i la va anomenar "homa" -és a dir, el femení d'"home"-, com encara va traduir-ho molt bé Casiodoro de Reina a la Bíblia de l'Ós: "Varón-varona". Això pot ferir la sensibilitat de moltes dones, sens dubte, i sempre es podrà dir que els temps han canviat molt (encara que, com bé sabia Walter Benjamin, sempre canvien per a pitjor, és a dir, com acumulació de catàstrofes); però llavors no hi ha cap inconvenient en el fet que una dona abraci una altra fe, posat que se senti molesta per l'evident matxisme de les actuals estructures de l'Església paulina. De religions monoteistes, i no diguem politeistes en les quals la dona té un paper absolutament preponderant, n'hi ha un veritable gavadal: sempre n'hi haurà alguna que, alhora que satisfà els anhels de transcendència d'una dona, li permeti, al mateix temps, posseir en el si d'aquesta classe de creients un lloc privilegiat.

Arran d'això, hom va espigolar, mogut per la curiositat, en la història de les jerarquies eclesiàstiques de la dita "Edat de Ferro" del cristianisme, i va descobrir, amb una barreja d'esglai, escepticisme i riallades que, després de Lleó IV (847-853), que havia fortificat Roma i Itàlia contra les incursions dels musulmans, va pujar al tron del maximus pontifex Joan VIII, que va regnar solament durant dos anys. El cas és que, un dia que aquest Papa viatjava des de Sant Pere a la Basílica Laterana, sempre a Roma, va dir que li semblava que havia trencat aigües (!?), es va apartar del seguici, decorosament, i en un racó del camí... va parir una criatura. Era una dona! Diu la llegenda -perquè els historiadors no volen saber-ne res, i encara menys els catòlics- que la pobra Papessa, que era una santa, va acabar màrtir també, perquè els ciutadans de Roma van lligar-li els peus, la van arrossegar amb un cavall i van lapidar-la fins a la mort. Humanistes de la talla de Petrarca, Boccaccio i Bartolomé Platina -que va ser nomenat per Sixte IV Conservador de la Biblioteca Vaticana- van donar per plausible aquesta història, però s'ha de dir que, en llur moment, ja havien passat molts segles des d'aquells fets tan extraordinaris.

Sembla que, en un moment o altre, l'Església va acceptar la realitat de la Mama Joana, i unes notes marginals en un document del segle XV es refereixen a una estàtua, avui perduda, anomenada "La dona Papa amb el seu fill", que havia estat instal·lada a la vora de Sant Joan del Laterà. D'altres enraonies diuen que, després d'aquest fet més aviat estrambòtic, i enormement compromès, al seient del Papa, és a dir la cathedra de Sant Pere, s'hi va fer un forat per poder practicar amb garanties una verificació del gènere del Papa, no fos cas que l'escàndol es repetís. (El sistema sembla de molt alta eficàcia: o hi ha artilleria, per escassa que sigui habitualment en el clergat, o hi ha magrana). La Reforma de Luter va aprofitar la història per riure's (cosa que no s'ha de fer mai) dels avatars del catolicisme; i el Papat del segle XVI, llavors, va respondre posant el crit al cel i afirmant que tot això de la Mama Joana era una pèrfida falòrnia. Sigui com vulgui, els documents escrits que l'esmenten i les reproduccions iconogràfiques que ens han pervingut -molt gracioses: un Papa amb la tiara i tot, que és una Mama, en el moment de parir una criatura- són un munt.

Si tenim present, per més senyals, que l'actual càtedra de Sant Pere és en realitat el tron que Carles el Calb va regalar-li a la Mama Joana el dia de Nadal de 875, i que aquest es troba a l'altar de Bernini des de 1666, no estarà de més que ho recordi Benet XVI, per veure si gosa recuperar una tan efímera tradició i fa mans i mànigues per elevar a la més alta dignitat catòlica una dona que s'ho mereixi: que mirin bé pel foradet del setial, no sigui el cas que ara ens arribi un transvestit al pescant del catolicisme.