Un vertader clàssic

Francesc Pujols i Morgades, el filòsof heterodox

Joan Cuscó i Clarasó

Publicacions de l'Abadia

de Montserrat

238 pàgines. 16 euros

Fins i tot els defensors més aferrissats de l'ordre arrufarien el nas si es pretengués fonamentar el valor de quelcom o d'algú en el fet de ser "de bon definir" o "fàcil de classificar". En el cas del filòsof i poeta Francesc Pujols (Barcelona, 1882-Martorell, 1962) és del tot impensable voler donar compte de la riquesa de la seva obra a partir d'uns motlles previs, si no és a costa, no ja d'empobrir-la, sinó de trair-la. Malgrat tot, aquest llibre de Joan Cuscó té la virtut d'oferir una imatge de conjunt de qui Josep Pla tenia per "un home únic, excepcional, fabulós". El que d'entrada ja sol cridar l'atenció de Pujols és el seu peculiar estil, del qual Cuscó en destaca un parell de trets. D'una banda, el seu caràcter "orgànic", com si la seva escriptura fos "un tot que flueix i crea mentre camina", i que el va portar a emprar moltes comes i pocs punts. I d'altra banda, el seu sentit de l'humor, que sovint deriva en sarcasme, i en què hi té un paper decisiu el recurs a la paradoxa, com quan va escriure que fer la primera comunió el va ajudar a perdre la fe (el que recorda a Luis Buñuel quan deia que era ateu gràcies a Déu).

Pel que fa a l'ideari polític, Cuscó posa èmfasi en el catalanisme "obert i fort" que defensava Pujols. Es tractaria de treballar pel país, però a diferència del nacionalisme conservador, de lluitar també per convertir Espanya en un Estat modern i federal. I això com una manifestació més d'una clara vocació cosmopolita. Un internacionalisme, però, que no hauria de ser buit o abstracte segons Pujols, sinó que s'hauria de nodrir amb el vigor de les aportacions particulars dels distints pobles o cultures. Una consideració que té plena vigència avui dia, en què, per exemple, Pascal Bruckner ha fet notar que en els bitllets europeus hi dominen les imatges de ponts o portes, com si Europa fos només un lloc (simbòlic) de tolerància i obertura als altres, però sense uns valors propis pels quals lluitar. També hi ha el Pujols poeta, crític d'art o periodista, però és sobretot el vessant de Pujols com a filòsof el que es destaca en aquest llibre, tal com ja suggereix el títol. En el seu text cabdal, Concepte General de la Ciència Catalana, de 1918, Pujols manifesta sentir-se continuador d'una filosofia catalana nascuda amb Ramon Llull, i que tindria com un dels seus darrers grans representants a Pompeu Gener, amb el fil conductor de la confiança en la ciència com a perfeccionadora de l'ésser humà, l'aspiració última del qual seria assolir la "forma angèlica". Però a diferència de l' Àngel de què parlava Eugeni d'Ors, es tractaria de sublimar la naturalesa en comptes de reprimir-la. D'altra banda, la influència d'autors com Nietzsche o Guyau es palesaria en la idea pujolsiana de separar la moral de la religió.

En definitiva, aquest llibre de Cuscó, com també el valuós text Francesc Pujols per ell mateix, d'Artur Bladé (Edcions Brau, 2006), o el conjunt de la tasca de l'Associació Francesc Pujols, ens ajuda a mantenir viva la memòria de qui mereix constar en qualsevol cànon de la cultura catalana -fins al punt que podríem dir que la presència del nom de Pujols és el criteri per saber si una proposta de llista dels autors catalans més destacats és de fiar.