Xineses
Cada quatre minuts, una dona se suïcida a la Xina. Ho intenten 6,5 milions l'any. I 150.000 ho aconsegueixen. La majoria viuen en zones rurals. I s'enverinen amb pesticides, que tenen fàcilment a l'abast. Aquestes xifres aclaparadores són il·lustratives d'una realitat ferotge, el turment que pot suposar viure en una societat extraordinàriament masclista. En un món on molts homes defensen que casar-se és com comprar un cavall, que poden muntar i colpejar quan els vingui de gust. Més enllà dels tòpics, dolorosament reals, de l'absoluta preferència dels pares pels fills varons, el programa 60 minuts, del 33, analitzava dimarts a la nit, amb rigor i profunditat, què significa néixer dona a l'enorme país asiàtic.
El programa emès aquesta setmana forma part d'una sèrie en quatre capítols que tracten diferents aspectes de la societat xinesa amb la pretensió de donar-ne una visió des de dins. Una feina molt estimable perquè no abunden aquest tipus d'esforços exhaustius. És perfectament conegut que les autoritats locals no són precisament obertes, ni excel·leixen per afavorir la llibertat d'expressió. Ras i curt, que continuen estimant massa la censura. En la introducció dels programes se'ns explica que són excepcionals perquè s'han pogut fer amb respecte a la pluralitat de veus, amb accés a diferents fonts d'informació i superant els entrebancs que en podrien desdibuixar el retrat.
El capítol dedicat a les dones les presenta com a protagonistes d'una gran revolució actualment en marxa al país: la lluita cap a l'emancipació. Un sotrac que sembla imparable però que necessitarà molt temps i provocarà sens dubte molt dolor en una civilització fortament ancorada en la tradició i en el llegat paralitzant de la dictadura. El programa se centra principalment en la vida rural, perquè fins ara la despoblació del camp l'han protagonitzat majoritàriament els homes. Cuidant dels conreus s'han quedat les esposes i mares, que no només s'han d'ocupar de la dura feina agrícola sinó que també s'han de fer càrrec dels malalts, dels ancians i de la canalla. En molts casos, dels néts, perquè els pares que han emigrat no els poden mantenir a les ciutats.
Les nenes rurals tenen un accés problemàtic a l'educació. Es considera prioritari que estudïin els nens, i les famílies els solen dedicar a ells els pocs recursos que poden destinar a formació. Cada cop són més les dones que aconsegueixen vèncer l'oposició dels pares, dels oncles, dels germans, i marxen a treballar a les ciutats. Però, és clar, la manca d'estudis els limita enormement les sortides professionals. Sovint no els queda més remei que treballar a les fàbriques, a vegades en condicions que freguen l'explotació. Tot i així, moltes declaren trobar-s'hi millor que al poble. Però viuen aclaparades pel peatge a pagar per la independència, amb sentiments encabits entre la duresa de la jornada laboral i l'enyorança de la família.
Aquesta parada a la Xina des de dins feta des del punt de vista de la dona és un documental excel·lent, que ens ofereix una lupa extraordinària per saber com viuen i pensen les xineses, quins somnis acaronen, quines pors les persegueixen. Tot un exemple de lluita en l'esforç de conquerir el seu propi futur, lliures d'imposicions alienes. Però en la consciència de l'espectador rebota durant hores la fredor de les estadístiques, la xifra de les que tiren la tovallola a mig camí, una dada poc coneguda que ve a confirmar, un cop més, que una vida dura pot ser molt més dura en funció del sexe amb què ens ha tocat néixer.
