Vellesa sense metàfora
La representació de la bellesa humana ha estat un tema rendible, omnipresent des de gairebé els orígens de l'art. Captar-la abans que es marceixi per poder-la assaborir amb calma, i deixar-ne un testimoni per a la posteritat. El concepte ha canviat poc, els estàndards perduren des de l'antiguitat, amb oscil·lacions, però sense grans sorpreses si exceptuem l'apoteosi cel·lulítica de Rubens. La crueltat també ha estat un tema recurrent, tant si era per acollonir el poble i, alhora, glorificar el poder dominant, com si era per mortificar el personal -com passa amb la cruenta iconografia cristiana.
La vellesa amb ve baixa, en canvi, no sembla que hagi estat un tema tan popular. No obstant això, hi ha exemples magnífics i aclaparadors. Entre altres pintors flamencs, Bosco i Brueghel el vell van ser implacables en la representació dels vells, en un vessant moralista i, alhora, cínic. Amb la Contrareforma, propiciada a mitjan segle XVI per un papa bragueta al Concili de Trento, es va començar a perseguir l'erotisme i es va afavorir la reflexió sobre les fugisseres coses terrenals. Les Vanitas serien l'exemple més destacat, però no tot serien metàfores: la rotunda i brava Sor Jerónima de la Fuente de Velázquez i els sants vells, martiritzats amb pèls i senyals, de Ribera hi posarien la cara més realista. Goya donava un pas endavant amb les pintures negres i els gravats que accentuaven l'aspecte més sinistre. Lluny de l'horror, Van Gogh, per exemple, la representava de forma imponent i serena en molts retrats dels darrers anys; Nonell la captava en l'aspecte més depressiu sense caure en l'esperpent de Gutiérrez Solana, i Gimeno ho feia en el més abrupte i sincer. La pintura expressionista i la nova objectivitat alemanyes envellirien sense problemes els seus personatges, i l'holandesa Charley Toorop s'aniria retratant al llarg de la vida, sense concessions. La representació de la vellesa i el pas del temps serà cada cop més freqüent al segle XX, especialment en el camp de la fotografia, però això no s'evidenciarà prou, donat que, en el fons, el culte al cos, l'èxit i l'eterna joventut continua sent el que ven.
Com a contrapès a l'hedonisme predominant, Juan Vicente Aliaga -comissari de les retrospectives de Claude Cahun (1999) a l'IVAM, i Pepe Espaliú (2003) i Hannah Höch (2004) al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía- proposa a la Panera de Lleida una mirada penetrant a la vellesa. Aliaga ha triat vuit autors contemporanis, amb el predomini de la fotografia i el reportatge. Dies estranys, de Susana Casares (1979), és un documental, produït per Televisió de Catalunya, que parla del trasllat d'un geriàtric barceloní i el trasbals que representa als pobres clients/usuaris l'imposat i fatídic canvi d'escenari. La ciudad jubilada, de Pau Faus (1975), afronta amb més optimisme i sentit de l'humor, sense caure en el sarcasme, l'oci de la gent gran -els homes, perquè les dones segueixen a casa feinejant- als horts mig furtius que proliferen al Llobregat i el Besòs quan delimiten Barcelona. Els japonesos Miwa Yanagi (1967) i Manabu Yamanaka (1959) mostren imatges antagòniques: velleses fantasioses que es contraposen a la realitat més bèstia i torbadora d'un cos nu sense saba. Ana Casas Broda (1965) estableix una emocionant trobada catàrtica amb la seva àvia vienesa, Hilda Broda, també fotògrafa, vella, mutilada i malalta.
El crític d'art John Coplans (1920 - 2003) es va convertir en artista quan començava a retirar-se, a seixanta anys, i va fer del propi cos i la implacable transformació de l'edat l'objectiu d'un treball ascètic i corprenedor. En unes coordenades semblants, però sense l'estremidora connotació autoexistencial, es troba l'obra de Pere Formiguera (1952). I per fi, els vertiginosos 100 Years de Hans-Peter Feldmann (1941) ensenyen la cara més elegant i bonica, que no per això és menys real, amb un excel·lent i eufòric final feliç.
El do de la vida. Al voltant de l'envelliment i la seva representació artística. Centre d'Art la Panera. Plaça de la Panera, 2, Lleida. Fins al 5 d'octubre
