Literatura estival

Aquest és el penúltim article de l'anyada: l'últim abans de les vacances el dedicarem, com és costum, als gloriosos Papers pòstums del club Pickwick, de Charles Dickens. Però m'ha semblat oportú, ja que la setmana que ve només parlarem del londinenc grassó, parlar avui, ni que sigui per sobre, de les lectures aconsellables en vista de les calendes que agafen el nom d'Octavi August.

Encara que sembli una bestiesa, de la mateixa manera que hi ha menges que resulten més adequades en una estació que una altra -el gazpacho per a l'estiu; l'escudella per a l'hivern- així mateix hi ha lectures que són més adients en una estació que una altra. La muntanya màgica, de Thomas Mann, per exemple, és molt bona per al pic de l'hivern, com ho són l'Infern de la Commedia , del Dant (perquè escalfa) o Foc que agafa, de Jean Cayrol. Hi ha llibres completament autumnals, com ara El gran Meaulnes (traducció magnífica de Pilar Gefaell de Valverde) o les Elegies de Bierville, de Carles Riba. N'hi ha molts de primaverals, com la majoria de les composicions dels medievals stilnovisti ("Fresca rosa novella | piacente Primavera...", Cavalcanti). I n'hi ha, per fi, d'allò més escaients per a l'estiu, especialment per a les vacances.

"Al juliol i l'agost la literatura ha de tenir els efectes balsàmics d'una bona dutxa"

Perquè, a veiam, ¿algú pretén fer un dolorós esforç en posar-se a llegir, si és que ho arriba a fer, quan la temperatura exterior i interior supera els trenta-cinc graus? No; siguem sincers. Hom (i don) es vol distreure. En el cas dels mesos de juliol i agost, la literatura ha de posseir els mateixos efectes balsàmics que una bona dutxa, una llimonada fresca o un gelat de taronges mandarines. I hi ha llibres que no resisteixen aquesta mena d'aparellaments metafòrics. ¿Hem de llegir, amb la calorada, L'home sense qualitats, de Musil? Ca! ¿La Crítica de la raó pura, de Kant? Déu nos en guard! ¿Sartor Resartus, d'altra banda extraordinari, de Thomas Carlyle? Massa complicat! ¿L'inacabable Jean-Christophe, de Romain Rolland? No: hem de mirar de tirar cap a l'humor, l'amabilitat, la gràcia i la galania. Tot això són virtuts literàries que refresquen.

En aquest sentit, no hi ha dubte que els amos del panorama són els anglesos. França, llevat de Rabelais, Molière i els llibertins del XVIII, ha donat sempre literatura amena, però seriosa; Alemanya -a banda l'incomparable Fèlix Krull, de Mann- només va donar mostres d'ironia al temps romàntic, i això, espigolant molt els catàlegs; els nòrdics s'assemblen tots a les pel·lícules de Bergmann: grans, però en excés metafísics per a l'estiu; els catalans, amb l'excepció de Carner i els seus seguidors, resulten lleugerament sentimentals, empalagosos si fa calor; Itàlia només es va divertir de debò en temps de l'Aretí i Goldoni.

En canvi, ¡quina glòria aquesta literatura, que és hereva directa del Quijote i de la picaresca espanyola, escrita pels anglesos des del segle XVIII fins ben bé els nostres dies! ¡Quin goig agafar Jonathan Swift, si és possible amb les il·lustracions de Grandville! ¡Quina pau en llegir Smollet, equivalent, en literatura, del dibuixant i pintor Hogarth, sempre deliciós! ¡Quin alleujament per a l'esperit baldat, per al cos esmorteït, tornar a Henry Fielding, sigui el que sigui, començant per Joseph Andrews (ara reeditat a Alfaguara), seguint amb Jonathan Wild (hi ha edició a Cátedra), i acabant amb el magnífic Tom Jones (a la MOLU)! ¡Quina alegria, perdurable en la memòria, llegir aquests mesos Tristram Shandy, de Laurence Sterne, i no Un viatge sentimental, d'ell mateix, llibre més important que bo, per molt que viatgeu a llocs remots!

Si ara digués el lector: home, ¿i no hi ha coses més recents, novetats literàries d'un caire semblant? Naturalment que n'hi ha, perquè els anglesos han estat i seran sempre els grans humoristes seriosos de la literatura universal, juntament amb una colla de russos, com Txèjov.

Esmentem-ne unes quantes: en primer lloc, El casalot, de Dickens, recentment incorporat a la bibliografia catalana gràcies a la magnífica traducció de Xavier Pàmies: no és de l'ordre del Pickwick, però és literatura ben escrita, ben estructurada, i, sobretot, amb aquell punt de tendra humanitat que caracteritza l'obra sencera del victorià. Més ençà, teniu a les llibreries la versió catalana de La meva família i altres animals, llibre grandiós de Gerald Durrell. En castellà, acaben de reeditar la millor novel·la d'Anthony Burgess, Poderes terrenales, que donarà una gran satisfacció als amants de les opinions rotundes i els cops de geni carregats d'humor. Les aventures d'Augie March, de Saul Bellow, us farà reconèixer l'empremta del Lazarillo en la literatura americana. Qualsevol antologia de contes de Chesterton, amb Pare Brown o sense, us ompliran de benestança. I no parlem dels contes i novel·les de Nabokov, que trobareu estampats per Alfaguara i Anagrama. Si us agrada la primera meitat del segle XX, llavors són imprescindibles Jerome K. Jerome (Tres homes dins una barca, sense comptar-hi el gos, Quaderns Crema) o Pelham Wodehouse (poc editat últimament). Als nens, doneu-los lady Richmal Crompton (Les aventures de Guillem, que són una de les maneres més eficaces d'educar-se), i avall d'una vegada amb el Patufet i les bessones carrinclones.