"M'ha sorprès la cruesa, l'aspror i la força dels textos de Mercè Rodoreda"

Carlota Subirós (Barcelona, 1974), és una de les directores més joves i alhora més experimentades i respectades del panorama escènic català. Membre de l'equip de direcció artística del Teatre Lliure, combina el seu dia a dia al teatre amb una prolífica carrera, que entre els fruits més recents acumula un Shakespeare, un Pirandello i una obra de Lluïsa Cunillé escrita per encàrrec del teatre de Montjuïc. En breu hi afegirà Rodoreda. Un retrat imaginari, una immersió en l'univers vital i literari de l'escriptora que es veurà al Mercat de les Flors de Barcelona del 22 al 25 de juliol. A més de dirigir-lo i signar la dramatúrgia, per primer cop hi participa també com a actriu. Sent que l'impuls creador de Rodoreda l'ha ajudat a fer el salt a l'escenari, i a comprovar per fi quins sentiments provoca el contacte directe amb el públic.

"Tenim prejudicis respecte a la literatura nostra, la literatura de dona i la de Rodoreda"

"L'espectacle parla de la vocació brutal d'escriptura i del pas màgic entre vida i art"

"A través de la publicació 'DDT' intentem teixir més el teatre amb la cultura"

Pregunta. Aquest espectacle neix com un encàrrec?

Resposta. Sí, és un encàrrec molt obert i generós per part del Grec de fer un espectacle en ocasió del centenari del naixement de Mercè Rodoreda. Per fer-lo he llegit molt i m'he fascinat amb els seus textos, he fet una gran immersió en la seva obra i la seva vida en paral·lel a la de l'actriu Alba Pujol i la realitzadora Maria Alcázar, l'equip amb qui hem creat l'espectacle.

P. Quina Rodoreda ha descobert?

R. Crec que, tot i no conèixer-la, la gent té una imatge feta d'ella. Tenim molts prejudicis en molts aspectes, prejudicis respecte a la nostra pròpia literatura, la literatura de dona i la literatura de la Mercè Rodoreda. Ella deia que no es volia convertir en una patum, però crec que se n'ha fet una icona d'àvia encantadora de les lletres catalanes, i ha quedat tot edulcorat. Jo m'he quedat parada per la cruesa, l'aspror, la força i la recerca artística brutal que hi ha als seus textos.

P. I pel que fa a la seva vida, què ha estat el que més l'ha colpit?

R. Veure com, sense fer gens de soroll, havia viscut molt contra les convencions, buscant un cert aïllament del que era el seu món per una vocació brutal respecte l'escriptura. Em va fascinar molt perquè se'm van remoure moltes coses. No voldria parlar d'identificació, però sí de diàleg.

P. Per què ha decidit escollir una actriu de 26 anys, l'Alba Pujol, com a protagonista?

R. L'energia de la Rodoreda va estar sempre connectada amb la seva infantesa, mai ho va perdre. En les entrevistes que se li van fer, la majoria cap al final de la seva vida, conserva la brillantor als ulls, pròpia de la infantesa, aquesta malaltia de la qual no guarim mai. No em venia de gust buscar una dona gran per a interpretar-la.

P. Per què parla de retrat imaginari?

R. És un retrat calidoscòpic, sense cap afany analític i didàctic. No hi ha cap intent d'anar a una veritat unívoca i certa de la Rodoreda, que crec que és una cosa impossible. És una persona a la qual jo no he conegut i només m'han arribat fragments. Però em semblava que ella mateixa m'estava convidant a veure-la d'aquesta manera tan calidoscòpica perquè no va voler donar cap visió unitària de la seva vida. I perquè ella mateixa va fer un títol tan emblemàtic com és Mirall trencat, i d'alguna manera és aquesta imatge la que des del principi ens ha guiat: un retrat en un mirall trencat on apareixen fragments molt diversos de la seva personalitat i on d'alguna manera inevitablement s'acaba projectant la nostra.

P. En quin sentit?

R. La idea va ser sobretot la de buscar els espais de ressonància entre la Mercè Rodoreda i algú com jo, que la llegeix cent anys després del seu naixement. No volia fer un retrat objectivista ni d'ella ni meu, sinó de potenciar el diàleg.

P. Quins ponts ha trobat entre les dues?

R. Es tracta d'una qüestió d'herència, de veure quantes coses ressonen en tu de l'experiència d'una altra persona, més que d'una identificació plena. També hi ha moltes contradiccions, moltes coses d'ella que no entenc, desconec completament o em generen sentiments molt ambivalents. Tant per les opcions de vida que va prendre, pel que li va tocar viure, com fins i tot de la seva escriptura.

P. Ha volgut fugir de l'antologia de textos?

R. Tot el text que surt és seu, però d'obra literària n'hi ha molt poca. Hi ha fragments d'un conte que s'ha convertit una mica en matriu de tot l'espectacle, Paràl·lisi, on parla de la seva experiència de tenir el braç dret paralitzat i poder fer qualsevol cosa menys escriure. L'espectacle parla de la vocació brutal d'escriptura, i del pas tan màgic que hi ha entre la vida i la literatura o, en el nostre cas, entre la vida i el teatre, entre la vida i l'art. Entre obrir-se molt per viure intensament i tancar-se molt per reconvertir aquesta vivència.

P. L'escenografia recrea una habitació blanca.

R. Ens ha aparegut constantment la idea de la Virginia Woolf, de necessitar una habitació pròpia per donar una nova forma a la teva vida, perquè la resta de la casa és la vida que se t'emporta. Rodoreda havia tingut una vida molt tempestuosa i finalment va trobar aquest espai de pau i calma a l'exili de Ginebra, on finalment va poder començar a escriure, en uns anys molt fèrtils i condensats va fer el cor de la seva obra, tot i que les llavors estaven plantades des de la infància.

P. O sigui, que l'estudi és l'espai de creació.

R. És una habitació-estudi on una persona viu i treballa i pensa i escriu, i que alhora és també el lloc des del qual s'obre al món. Això és tot el treball que hem pogut fer amb el vídeo, que es converteix en finestres cap al món de fora o cap al món de dins.

P. Creu que a ella li agradaria l'espectacle?

R. A vegades m'ho he plantejat. Ella deia que el teatre no li agradava perquè la gent parla molt fort i les parets tremolen quan algú tanca la porta. Era una persona tan perfeccionista i tan conscient de la seva obra que crec que segurament li costaria veure que algú la treballa, la manipula, li dóna una altra forma, la llegeix. Però, en canvi, és per aquesta banda que penso que potser li podria fascinar com a exercici de lectura.

P. Vostè va començar a treballar molt jove, i no ha parat.

R. La sort és que l'Institut del Teatre et permet entrar en contacte ràpidament amb tota la professió. Per a mi va ser clau Xavier Albertí, que primer em va recomanar que m'oferís com a ajudant de direcció i, quan va ser director del Grec, em va oferir, juntament amb altres joves estudiants, l'oportunitat de fer espectacles. I a partir d'aquí ha estat una roda, d'anar rebent propostes i tenint també la possibilitat de prendre la iniciativa, un privilegi excepcional en teatre.

P. Des de fa anys forma part de l'equip directiu del Lliure, on ha impulsat la posada en marxa d'una publicació teòrica anomenada DDT. Amb quin objectiu?

R. És la nostra batalla per intentat teixir més el teatre amb la cultura, vincular-lo amb altres espais de discurs i de reflexió de la ciutat, de la cultura, de la societat en què vivim. Que no es quedi aïllat en aquesta idea d'espectacle puntual, passatger i efímer.