El Maresme, perles i bunyols

Eclipsat pel gran protagonisme de la Costa Brava -atapeïda de castells, festivals, restaurants, discoteques, platges d'aigua vidrada, caseries de peles i apartaments amb vistes-, el Maresme sovint queda al marge de les rutes estiuenques més celebrades. Massa ple de contradiccions urbanístiques, convertit en part en ciutat/poble dormitori de Barcelona o en viver d'agricultura industrialitzada, i amb fàbriques tèxtils que encara treballen en somort, no deixa de ser un dels parents pobres de la costa catalana. Però això, ni acaba de ser ben bé del cert, ni sempre ha estat així.

Fa cent cinquanta anys, a més de ser terra de vaixells i mariners, era un dels llocs de luxe per excel·lència, alhora que també era un poderós centre tèxtil i una zona on proliferaven les associacions culturals obreres. Aquest passat d'esplendors i riquesa encara traspua pels quatre costats si ens hi endinsem i oblidem tots els handicaps a què està sotmès: hivernacles plastificats de verdures selectes i clavells, polígons industrials indiscriminats i lletjos, urbanisme tronat i obligats dissenys municipals d'estar per casa, plagues de casetes adossades, carreteres amb mala baba que trinxen sense pietat el territori i, sobretot, la implacable via del tren, que mutila i separa de forma irreparable la terra del seu mar i empeny la primera a la deixadesa i la depressió. Per més inri, coronen el camí de ferro les pitjors estacions de tota la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles, que remeten directament als anys del franquisme més poca-solta; deixades de la mà de déu, la majoria semblen garites de duanes, presons o camps de concentració, amb passos subterranis tercermundistes i pudents.

Però el Maresme també és un indret amb moltes possibilitats, ple de tresors mig amagats, de paratges preciosos, panoràmiques espectaculars, magnífics parcs naturals, poblets tranquils -a vegades massa-, arquitectura bona de quasi totes les èpoques -i també de molt dolenta- espargida pel litoral i les serralades, elegants cementiris de cinc estrelles, aigües medicinals, alguns hotelets esnobs i fondes casolanes, platges per a tots els gustos -concorregudes, xarones, poc poblades o nudistes-, taules selectes i d'altres de no tant, clubs nàutics, verges miracleres i una oferta cultural que encara pot millorar bastant.

D'altra banda, el tren que li condemna les platges també li confereix una gran accessibilitat i és l'únic transport públic que funciona mitjanament bé, va de Barcelona al cor del Maresme amb menys de trenta minuts; el trajecte és francament agradable si no va sobrecarregat, cosa que passa amb freqüència. La contradicció entre les virtuts i els greuges és constant, sobretot pels que hi passen de llarg. Els que hi viuen ja s'hi han acostumat, si no de grat per força, i n'acaben aprofitant tots els avantatges.