Gana d'estil i de pa

Els premis Nobel de literatura van passar un batxe, al voltant de la Primera Guerra Mundial, que resulta perfectament perceptible quan se n'agafa una llista completa. L'any 1911 encara té un passi, amb la concessió del premi a Maurice Maeterlinck -un llibre seu havia inspirat la immensa òpera de Debussy, Pelléas et Mélisande. El premi a Gerhard Hauptmann (1912) també posseeix dignitat, però els dos que van venir després han de ser considerats molt discutibles: Tagore (1913; com un Martí i Pol, però de Calcuta), i Romain Rolland (1915), autor de Jean-Christophe, una novel·la-llinatge interminable. LIavors vingué el desastre: ¿qui recorda els tres que van seguir: el suec Carl Gustav Verner von Heidenstam, l'alemany Karl Adolph Gjellerup, o el suís Karl Spitteler? Aneu a llibreries i biblioteques públiques, busqueu i remeneu: amb prou feines en trobareu una sola obra. Més tard el van rebre personatges encara tan deliqüescents com Jacinto Benavente (!) i W.S. Reymont, aquest tot un misteri polonès i patriòtic. L'any 1920, enmig d'aquest panorama de gran desconcert, el premi va anar a mans d'un norueg, Knut Hamsun, que va tenir més fortuna que molts dels que he esmentat, sense que sigui res de l'altre món: de fet, no és ni tan sols una glòria nacional pel fet que Hamsun, per aquelles coses de la vida, es va posar al costat dels nazis, i de valent, durant l'ocupació de Noruega arran de la Segona Guerra. Diuen que no hi ha ni un sol carrer, a tot Noruega, que porti el seu nom a causa d'aquesta esllavissada.

¿Qui ha fallat, aquí? ¿Knut Hamsun, els traductors o el corrector editorial?

Amb tot, tant la novel·la Fam (ara en català, Barcelona, Empúries, 2008) com la dita "Trilogia del Vagabond" van assolir una certa rellevància en el món editorial espanyol a partir dels anys 1940 (aneu a saber per quines fílies amagades); i els pares de la meva generació l'havien llegit o el tenien a casa. Fam és la història (si se'n pot dir així) d'un protagonista innominat que pateix una gana que tomba, de cap a cap de la novel·la, perquè és periodista i no col·loca els seus articles a la premsa. En una resolució de pèssim novel.lista, Hamsun fa que el seu anti-heroi, al final del llibre, quan ja no sap què fer per passar més gana, s'embarqui en un vaixell mercant: llavors el lector ha de suposar que en aquell lloc menjarà almenys, de tant en tant, una arengada. Veritablement, costa d'entendre que hi hagi hagut autors notables que hagin celebrat emfàticament el llibre que avui ens preocupa. En una clara mostra d'ignorància, els crítics diuen que Mann, Kafka o Albert Camus li deuen molt del que van escriure: el tema de l'home desclassat o de l'artista anti-social posseïa a Europa una antiguitat tan vasta com tot el segle XIX. Això ja es troba a moltes novel·les romàntiques -Michael Kohlhaas (1808), de Kleist, per exemple-, i no parlem a partir de Baudelaire o Rimbaud. Kafka degué llegir el llibre, però els seus Diaris diuen de Hamsun una cosa més aviat suspecta: "Sobre Kubin [possible referència a la seva novel·la Der andere Seite, de 1909]: La història de Hamsun és sospitosa. Podrien explicar-se, com si fossin històries viscudes, milers d'històries semblants tretes de les obres de Hamsun". Thomas Mann, és cert, va dedicar un bon article, l'any 1922, a la novel·la Konerne ved Vandposten, en què parla del caràcter "immortal" de llibres com Pan i Viktoria, sempre de Hamsun, però no diu res de Fam, per prudència... i perquè l'article de Mann formava part, no en tingueu dubte, de la seva estratègia per atraure l'atenció de l'Acadèmia Sueca, que li atorgà el Nobel l'any 1929.

En fi, estimats lectors: no sé si és que, com diuen, la grandesa de Hamsun resideix en el seu domini de la llengua noruega, cosa que no sóc capaç de jutjar, o en la seva adscripció a un nihilisme que és moneda corrent entre tots els lectors de Nietzsche de l'últim terç del segle XIX. Però el cas és que, si es llegeix aquesta versió catalana, no solament sentiu un rau-rau a mesura que llegiu, sinó que, d'una banda, us entra son, i, de l'altra, us agafa una enorme perplexitat quan llegiu coses com ara: "van tornar sobre els seus passos", en comptes de: "van desfer el camí"; "m'anava sentint cada cop més somnolent", en comptes de: "m'entrava més son cada vegada"; "clareja cada cop més", per "clareja" i prou; "petita botiga", per "botigueta"; "el dia s'estava acabant", per "es feia fosc"; "la pluja havia cessat a fora", per "havia parat de ploure" -a fora, naturalment, perquè no sol ploure dins les cases-; "ni tan sols vaig haver sortit al carrer...", en comptes de: "amb prou feines havia sortit al carrer"; "em va fer un petó al bell mig de la boca", en comptes de: "em va fer un petó a la boca", que ja és prou al mig, entre les galtes; "això li pot passar al millor", per "això pot passar-li a qualsevol"; o la mirífica expressió: "El meu cap s'estava embolicant cada cop més" (¿amb paper d'estrassa, com esqueia a l'època?). Ça fait rêver!

¿Qui ha fallat, aquí? ¿Knut Hamsun, els traductors o el corrector d'estil de la casa editorial? Mai no ho sabrem. Doncs: innocent tothom. El lector, que s'apanyi com pugui.