Maig del 68

Durant les setmanes dels fets de maig de 1968 a París, jo em trobava a Londres perquè m'havien expedientat a la Universitat de Barcelona i no tenia res a fer-hi. A Londres, els diaris portaven vagues referències sobre el que succeïa a la capital de França, però, com sempre és d'esperar en els anglesos (que només s'han espantat, els últims dos segles, quan van veure que Robespierre li tallava el cap a Lluís XVI), les notícies es trobaven en un racó de la segona pàgina, en termes semblants a: "Lleugers disturbis a París", "Gresques estudiantils a la capital de França", o "Avalots episòdics a la ciutat del Sena". Els anglesos encara no s'han assabentat del que va significar aquella "revolució", i la prova n'és que els llicenciats encara es graduen vestits d'etiqueta i amb copalta; que els bons professors són respectats com fa dos-cents anys, i que els ciutadans locals (no els turistes) fan una reverència cada vegada que passen per davant de la tomba de Newton, a Westminster Abbey.

"Maig del 68 va ser un esdeveniment estètic, amb una força política mal administrada"

Però el cert és que a París van passar coses d'una certa importància. En resum, es diria que una joventut universitària cansada de les estructures no solament jeràrquiques, sinó profundament arrelades en les formes més anquilosades del saber, van decidir sortir al carrer per transformar primer La Sorbona i després (vana il·lusió!) el món sencer. En tots els annals de les revolucions, no n'hi ha ni una que hagi sortit de la classe intel·lectual, ni tan sols la de 1789, com la gent es pensa, atorgant a Rousseau, Voltaire i Diderot un paper que no van ostentar quasi per res: no va ser la seva intel·ligència allò que va desencadenar la Revolució Burgesa, sinó la il·lustració i les tàctiques d'una aristocràcia descontenta, aliada, per si un cas, amb Mirabeau i amb la burgesia emergent. Però és cert que, d'allò, encara se'n pot dir una revolució.

Del que va passar a París el maig de l'any 1968, de fet, només pot dir-se'n, com ja va insinuar la premsa anglesa, tan perspicaç des d'Addison i Steele (vegeu The Tatler o The Spectator), un "esdeveniment", amb una càrrega estètica molt clara, una força política mal administrada, i una força moral completament foraviada: total, com diem en català, un exabrupte. Llavors, als anys successius va passar el que havia de passar: el Partit Comunista no va fer sinó perdre terreny, per culpa d'una assimilació massa banal entre els feixismes europeus -l'alemany com a record, el d'Espanya i el de Portugal com a real presència- i la teoria marxista de les transformacions històriques, i la universitat de París es va convertir en can seixanta, impregnant totes les d'Europa (menys les angleses, altra vegada) d'una tirada joganera al carpe diem mal entès, i propagant les pràctiques sexuals més desenfrenades, que han derivat, amb els anys, en les formes de narcisisme o d'histèria que presideixen les actuals relacions amoroses a tot el continent.

La prova fefaent que Maig del 68 va acabar caient en un parany preparat per la seva pròpia debilitat intel·lectual el vaig poder viure uns quants anys més tard, el 1973, en una sessió d'ingrata memòria, a la gran sala de la Universitat de Nanterre. A una taula presidencial (ja comencem malament, doncs), seien Julia Kristeva, Jean-Pierre Faye (autor d'un celebrat llibre sobre el llenguatge dels totalitarismes), aquella maoista d'estar per casa que es deia Maria Antonieta Macchiochi i Philippe Sollers, un dels grans cantamanyanes de la cultura francesa dels últims cinquanta anys. Darrere seu, entre altres, hi havia Pier Paolo Pasolini, encara viu. Llavors, entre el públic, va alçar-se una colla de monstres vestits mig de moutards mig de sàdics-leather, amb armes blanques i ferros negres a pertot, que es deien maoistes de la fracció del no-sé-què; i el cap de la colla, adreçant-se a Pasolini, li va engegar: "Si ets tan progre, ¿per què no baixes de la tarima i m'encules davant de tothom?" I es va abaixar les calces, tot presentant el darrere a la mesa en ple. Pasolini es va quedar aterroritzat, i em va semblar, com una premonició, veure-li la mort al rostre. Els assistents van contemplar el membre majestuós -més senegalès que xinès, la veritat- del maoista, i els de la taula no van saber respondre res. ¿Li havien de dir: "feixista"? No podien. Estaven atenallats per un reguitzell d'eslògans que, sense haver-se'n adonat a aquelles altures, se'ls giraven en contra com un bumerang. És un dels espectacles més deplorables que he presenciat a la vida, el més degradant i el que més m'ha convençut que aquella dita "revolució" estava, lamentablement, no solament mancada d'estratègia política, sinó també d'un fonament intel·lectual prou sòlid.

Bona part d'això és el que llegireu al llibre d'André i Raphaël Glucksmann -molt mal escrit en la llengua original, per cert, per reblar tot el que acabo de dir-: El Maig del 68 explicat a Nicolas Sarkozy, Barcelona, Mina Editorial, 2008.