Montjuïc. 30 anys d'incongruència

La fortalesa de Montjuïc es va construir a mitjans segle XVIII, formava part del dispositiu defensiu Figueres-Barcelona, però era també un instrument explícit per subjectar la ciutat. Gràcies a Montjuïc i la Ciutadella l'exèrcit dels Borbó va poder reprimir diverses revoltes urbanes del segle XIX. Encara a finals del XIX i durant la primera meitat del XX Montjuïc esdevingué un espai repressiu. Ferrer i Guardia, i Companys, entre d'altres, van ser afusellats als seus fossats. El castell va ser cedit a la ciutat pel General Franco a principis dels anys 60. El recinte es va enjardinar i part de les dependències es van arranjar com a Museu Militar. Al centre de la Plaça d'Armes es va col·locar una prepotent estàtua eqüestre del Cabdill, obra de Josep Viladomat. La història del museu no va resultar reeixida. Gestionat per un patronat amb participació de l'Exèrcit i l'Ajuntament, no va experimentar cap remodelatge museogràfic des del moment de la seva creació. Fins i tot el seu esperit patrioter, i els seus espais, van créixer quan el ministre Narcís Serra i l'adroguer de Sarrià, el sr. Reverter, van organitzar la llustrosa diada de les Forces Armades de 1981. Moviments cívics van demanar repetidament a Narcís Serra i Pasqual Maragall que l'oprobiosa estàtua del general fos retirada. Tot va ser inútil, s'hi van negar argumentant que la peça formava part de la història i que no s'havia de tocar. Finalment, però, l'escultura va ser retirada el 1986, després de patir continuats sabotatges i pintades. General i cavall van anar a raure a l'interior del museu. Allí els van habilitar una mena de capelleta amb ofrenes diàries de flors. Tanmateix, aquella immoralitat no era responsabilitat única de l'exèrcit que, usualment, fa el que li dicta el poder civil, i que és una institució que no té com a tasca principal la promoció de la museologia. La principal responsabilitat de la pervivència de l'humiliant i anacrònic Museu Militar va ser de l'Ajuntament de Barcelona, que, tot i ser d'esquerres, va tolerar la situació des del 1979 fins als nostres dies, això sí, amb al consentiment o inhibició de la Generalitat. Res impedia l'Ajuntament denunciar el patronat i retirar les peces procedents dels museus municipals, de la col·lecció Frederic Marés, i demanar igualment la retirada de les peces de la Diputació. Sense aquest patrimoni, determinant en la composició de l'exposició permanent, el Museu Militar hagués fet fallida amb immediatesa.

"La comprensió científica de la història exigeix musealiztar, també, els fets bèl.lics"

"Un Centre de la Pau, en abstracte, corre el risc de ser una invitació naïf a la desmemòria"

Ara es diu que, un altre cop, el Castell de Montjuïc serà entregat a la ciutat (les entregues son cícliques), tot i que no sabem com quedarà la guerra de les banderes que tant preocupava al ministre Bono. Tampoc sabem si els militars continuaran dins el recinte garantint la seguretat d'antenes i bandera... El que sí que sabem és que ara el Museu Militar serà el boc expiatori i, en definitiva, cal pensar que el seu tancament és l'única cosa real que es celebra. El Museu és, des de fa anys, una resta cadavèrica, ara desapareixerà com a institució tot augmentant l'experiència del país quant a tancament de museus. Però el greu és que també liquidaran les col·leccions, la qual cosa és un acte d'ignorància sense justificació. Fa pocs dies van ser retirades peces arqueològiques d'artilleria, singulars i úniques que, pel que sembla, s'envien fora de Catalunya. És a dir, es liquida una part del nostre patrimoni vinculat a la guerra 1936-1939. La magnífica col·lecció d'armes del museu, amb peces extraordinàries per comprendre la història de Catalunya, com ara els canons de bronze dels segles XVII i XVIII; les armes portants piro balístiques, amb una Fontbernat inclosa; o la magnífica i única divisió Llovera de soldadets de plom; aniran a raure a alguna cavorca municipal. I tota aquesta follia es presentarà, a més, com una victòria de la cultura de la pau. En realitat, el problema no consistia en l'existència d'un Museu Militar, sinó en què aquest fos obsolet, ideològic i acientífic. La guerra forma part de la història, i la comprensió científica de la història exigeix conèixer i musealitzar, també, els fenòmens bèl·lics. Pensar que l'ocultació de la història de la guerra contribueix a la cultura de la pau és una insensatesa reaccionària. Un museu d'història militar pot ser tan "normal" com qualsevol altre. N'hi ha que estan plantejats des d'una òptica estrictament democràtica, científica i civil i, per tant, civilitzadora, racional i antibel·licista. Si els nostres polítics fossin una mica viatjats ho podrien comprovar a l'Imperial War Museum (Londres-Manchester); a l'Historial de la Grande Guerre (Peronne); al Flanders Fields (Ypres), o al Memorial de Caen, un centre per la pau confegit en base a una inquietant presentació dels darrers conflictes mundials... El problema són els vells museus militars, fets per militars per enaltir els valors militaristes, masclistes i/o patrioters. Aquest era el cas del Museu Militar de Montjuïc, paradigma desigual d'espanyolisme provocador, tolerat durant tres decennis per un govern municipal democràtic. De ben segur que es podria haver trobat una solució tècnica per garantir la continuïtat de les valuoses col·leccions en el marc d'un nou museu o en un parc històric. Res impediria una musealització global i congruent amb el que és Montjuïc, una magnífica mostra d'arquitectura militar del XVIII, escenari d'importants contexts i fets històrics: cementeri jueu; batalles de 1641 i 1706; explotació de pedreres; bombardeigs d'Espartero y Prim; repressió del moviment obrer i popular, etcètera.

Un Centre Internacional de la Pau, en abstracte, al marge de la història real i el patrimoni tangible, corre el risc de convertir-se en una invitació naïf a la desmemòria i en factor d'aculturació. La pau mai es pot fonamentar ni en l'oblit ni en la ignorància.

Francesc Xavier Hernàndez Cardona. Museòleg. Universitat de Barcelona.