Aquí teniu l'home!

Ecce homo

Friedrich Nietzsche

Accent Editorial

151 pàgines. 10 euros

En plena era del que Louis Dumont va anomenar l'Homo aequalis, no sol estar massa ben vist plantejar la qüestió de com podem reconèixer un geni, i no diguem ja la de com una personalitat excepcional exposa el seu procés d'autodescobriment, el que esdevé quelcom pràcticament tabú. Doncs bé, justament aquest llibre de Nietzsche tracta d'això, de com algú que és conscient que marcarà un punt d'inflexió en la història del pensament occidental reconeix i celebra la seva especificitat. I bona part de la incomoditat que aquest relat provoca en unes orelles massa avesades a la modèstia, gairebé sempre falsa, provindria precisament de l'arrelament i extensió de la malaltia, que Nietzsche no para de denunciar, de la moral cristiana, que conjuntament amb el socratisme o l'idealisme conformarien el nihilisme que ha dominat la cultura occidental, i que no hauria parat d'inocular el verí de la culpabilització en qui pretén celebrar la (seva) existència. Els títols dels capítols: 'Per què sóc tan savi', 'Per què sóc tan llest', 'Per què escric llibres tan bons' i 'Per què sóc un destí', és inevitable que escandalitzin en una cultura que ha considerat l'orgull com a pecat, tot entronitzant la virtut de la humilitat.

I quina seria aquesta saviesa que Nietzsche creu haver descobert? Doncs que el sentit de la vida humana consisteix a assumir plenament aquesta existència com a única i racionalment incomprensible, i malgrat les múltiples adversitats que comporta, enfront de l'actitud ressentida que proclama l'existència d'altres móns i una moral de la igualtat. És clar que en aquesta crítica dels valors tradicionals segurament Nietzsche incorre en el que se'n diu "llençar el nen juntament amb l'aigua bruta de la banyera", pel fet de considerar que aquests valors (resumits en la figura de Déu, la mort del qual anuncia) tenien el monopoli de, per exemple, la idea d'igualtat, en comptes de passar-la a fonamentar en el fet que tots compartim una mateixa existència atzarosa. Sigui com sigui, val la pena escoltar la veu de qui va optar per fer "vida voluntària en el gel i a alta muntanya", en comptes de desautoritzar-lo, de forma ressentida, pel fet que poc després d'escriure aquest llibre la vida mental de l'autor s'endinsés en el que anomenen bogeria. Però només qui viu tan amunt pot caure en algun precipici, a diferència del que és habitual en l'home contemporani, en què l'únic esdeveniment que sol trencar la seva rutina quotidiana és canviar l'aparell de televisió, de tant en tant.

Pel que fa a la traducció de Josep Maria Terricabras, és molt discutible haver traduït el concepte clau d' Umwerthung der Werthe com a "revaloració" (en comptes de canvi, inversió o transmutació) dels valors, perquè no només es perd el sentit de lluita contra els valors dominants del cristianisme, sinó que sembla que aquests en sortirien afavorits com a únics possibles, els quals es trobarien en crisi o adormits, i caldria revifar-los. I, d'altra banda, també comporta que el lector ensopegui amb fórmules tan sorprenents com "la revaloració dels valors vigents".