"M'agradaria que el Consell no comencés de zero"

Ahir al migdia, com aquell que diu, a Berta Sureda (Barcelona, 1959) se li va acabar la feina. El Parlament de Catalunya va posar data final, com a màxim d'aquí a un any, a l'Entitat Autònoma de Difusió Cultural. Ella és encara la gerent d'aquest organisme que fins ara havia estat responsable de bona part de les competències que en el futur assumirà el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts. Es pot dir que molts creadors l'enyoraran o, almenys, la recordaran amb afecte per l'empenta amb què ha defensat la necessitat d'ajudar i promocionar les entitats, els col·lectius i els creadors contemporanis del país. Ja ho feia abans al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), del que va ser responsable d'activitats entre 1998 i 2004, i a partir de principis de juny ho farà també a Madrid, ja que serà la cap del nou servei d'activitats públiques del Museo Nacional Reina Sofía. És, doncs, un bon moment per fer balanç.

"Ha estat frustrant haver de tornar al sistema anual de subvenciones"

"El codi de bones pràctiques diu que els artistes han de cobrar pero la feina"

"Si la selecció dels membres del Consell és política perdrà la raó d'existir"

"Hi ha molts egos a la cultura i poco autocrítica. És bon moment per fer-la"

"Al Reina Sofía tindrem antenes del que passa en tot el territori espanyol"

Pregunta. Quina anàlisi fa?

Resposta. Ha estat una experiència enriquidora en molts sentits, però me'n vaig amb un cert sentiment de frustració.

P. Quan va entrar al Departament, el 2004, la idea era que dirigís l'Institut de Creació Artística i Pensament Contemporani (ICAC), un projecte molt bonic que l'expectativa del Consell de les Arts va anar reduint fins que va desaparèixer del tot. Què és el que no s'ha pogut fer per culpa d'aquesta paràlisi?

R. La sensació de viure sempre en la provisionalitat, de quan siguis gran seràs ICAC o després Consell de les Arts, ha impedit fer moltes coses. Al principi, amb l'equip de l'Entitat vàrem impulsar uns canvis ràpids i això va estar molt ben fet. Amb l'experiència que tinc ara potser no m'atreviria a fer aquestes coses, com canviar el nom de 'subvencions' pel de 'fons'; parlar tant amb els artistes; proposar convenis plurianuals; recuperar una mica la confiança de l'artista amb l'Administració i al revés... A partir d'allà, tot el que hem volgut rectificar o modificar ha estat impossible a l'espera de què ja ho faria el Consell.

P. Venia del CCCB sabent els problemes dels artistes per sobreviure i amb l'objectiu de millorar la situació. Què ha aconseguit?

R. La convocatòria de convenis trianuals va ser positiva per moltes entitats i artistes perquè han pogut tenir la mirada a llarg termini i treballar amb relax. Per això ha estat frustrant aquest darrer any d'aturada, perquè s'ha hagut de tornar al sistema anual de subvencions, que provoca més incerteses. Després hem fet altres coses de cuina que tenen poca visibilitat, com l'elaboració del document de l'Estatut de l'Artista o el Codi de Bones Pràctiques, sorgits d'un procés llarg i de col·laboració amb totes les associacions dels sectors.

P. Això no ha vist la llum.

R. No. De moment hem treballat amb totes les associacions de teatre, música, dansa... Tenim el que plantegen els artistes i ara ens falta anar als teatres i veure si això serà, o no, un trauma per a ells... Estem amb aquest feed-back, però en principi l'any que ve el Codi de Bones Pràctiques s'inclourà com un criteri positiu de valoració, per aquells que el compleixin, a les subvencions de la Generalitat.

P. Estableix que els artistes cobrin sempre per fer la feina?

R. Sí, que cobrin almenys el mínim que s'estableixi en aquests codis i que es facin contractes. El problema és que no sel's tracta com a professionals que han de cobrar uns honoraris. Nosaltres, totes les convocatòries que tenim són d'ajuts per a professionals i el que intentem és que se'ls tracti com a tals. És un procés lent, però penso que el document a la llarga tindrà un impacte molt positiu.

P. Quines esperances té amb el Consell de les Arts?

R. Si els criteris de selecció dels 11 membres són polítics i no professionals perdrà la raó de la seva existència immediatament. Si és així, no tinc cap esperança. Si el criteri és professional sí que pot ser esperançador, perquè tindrà una mirada a llarg termini, cosa que des de l'Entitat no hem pogut tenir mai. Podrà planificar, fer els convenis amb les entitats a més llarg termini i amb mecanismes molt més àgils... Clar, tot depèn de què significa realment aquesta adscripció al departament de Cultura que estableix la pròpia llei. Si, com fins ara, tot ha de passar pels mecanismes burocràtics del Departament o del Govern no sé si acabarem d'aconseguir l'agilitat que la creació requereix. Calen mecanismes molt més àgils, perquè no saps mai quan neix una idea o un nou projecte. Has d'estar obert a aquestes dinàmiques per aprofitar-les.

P. Al CCCB podia fer proves. Experimentar i mirar si funcionava. Des de l'Administració això és més difícil. Ho podrà fer el Consell de les Arts?

R. Crec que sí, des de l'Entitat ho hem fet. Quan estas donant suport a la creació contemporània has d'arriscar molt sovint, i fracassar de vegades. Però quan triomfes la creativitat esclata. Arriscar és imprescindible.

P. Què li agradaria que fes o tingués el Consell en el futur?

R. M'agradaria molt que no es comenci de zero. Que aprofiti tota l'experiència i la informació de l'Entitat. Voldria que no es trenqués aquest diàleg que hi ha hagut amb els creadors, que s'aprofités tot el que s'ha fet bé i el que s'ha fet malament. Sobretot, que no partís de zero el Consell de les Arts. I, potser, més coordinació o més competències pel que fa a la creació de feina per als artistes, de programes, de projecció internacional. Amb l'Entitat no hi hem pogut incidir perquè depenien d'altres departaments o seccions. En aquets àmbits hem fet massa poc i penso que un dels grans reptes del Consell serà coordinar-se molt amb l'Institut Ramon Llull, que és el que té les competències de projecció internacional dels artistes, i amb la direcció general de Cooperació Cultural, que és qui gestiona els circuits a Catalunya i Espanya. En aquest àmbit nosaltres ens hem trobat amb una barrera i això era un pèl frustrant. Podíem ajudar els artistes fins que muntaven l'espectacle o engegaven el projecte, però després, adéu. Ja havien d'anar a un altre departament i tornar a començar. Això és una de les coses que més m'ha costat d'acceptar i m'encantaria verure-ho molt ben coordinat. No sé si passa perquè sigui el consell el que tengui les competències o basta que hi hagi més coordinació, però cal fer-ho.

P. Necessitarà més pressupost del que tenia l'Entitat?

R. Si té més competencies, sí, per descomptat I si no, també n'hauria de tenir una mica més.

P. Varen començar bé, però han anant baixant.

R. Baixar, no. El pressupost estava congelat i fins i tot, quan hi ha hagut nous projectes o competències, s'ha augmentat una mica. Però el fet de tenir convenis plurianuals que creixien -eren 80.000, 90.000, 110.000- ha fet que en un pressupost congelat tenguis menys alliberat per dedicar-ho a altres coses. És una de les reflexions que volíem traslladar al Consell, perquè potser això de fer-ho creixent és un problema. La gent dels altres Consells de les Arts que hem consultat també ens varen comentar aquest problema perquè moltes vegades els creadors consolidats taponen la possible sortida dels joves valors. El pressupost queda hipotecat per les grans companyies i espectacles o els centres de creació i llavors no tens capacitat de fer emergir allò nou. I clar, el Consell de les Arts ho ha de garantir, serà l'única estructura que donarà suport a la nova creació. Per nosaltres també ha estat important. Quan veus noms nous en les llistes de subvencions, especialment a la dansa, sempre ens fa il·lusió.són tan necessàries?

R. Sí, ho veig molt imprescindible. Potser s'han de replantejar els criteris d'on van aquests ajuts, però els veig molt necessaris perquè hi hagi propostes que no segueixin els condicionaments del mercat només, perquè hi hagi un pensament crític, plural, amb idees diverses. I això requereix fons perdut.

Si volem que hi hagi dinàmiques culturals que no depenguin del mercat és aquí on realment hauria

d'invertir l'Administració pública. En aquest sentit és aquí on he vist a l'Entitat una mica dispersa.

Va néixer com a Institut de Creació i del Pensament Contemporani, però després, de fet, com que era l'únic departament que atenia a entitats sense ànim de lucre, podien demanar-hi subvencions des

d'un festival de guitarra clàssica fins al més contemporani. A mi m'agradaria que el Consell tingués

una unitat específica de suport a la creació contemporània. I també caldria, per exemple, que Focus tingués també un departament d'I+D. Entenc que el primer objectiu de les empreses és ser rendibles,

però crec que en general aposten poc per la creació emergent i no entenc com no veuen que és una

inversió que pot ser enriquidora per la pròpia empresa i que a més ens ajudaria a tots.

P. El gran problema són els egos, les patums?

R. Sí, hi ha molts egos a la cultura. I poca autocríticaa. Penso que ara és un bon moment perquè

tots, tant l'Administració com els creadors, fem autocrítica. Els creadors de vegades tenen una mirada

massa endogàmica, no miren cap al global de les propostes i tenen poca capacitat d'adaptar-se a llocs,

espais i públics diferents.

P. I el CCCB, com el veu des que se'n va anar?

R. Bé, molt actiu. Moltíssima activitat i amb el perfil del Juan Insúa es tendeix a què sigui més pròpia. Jo potenciava més els col·lectius independents i potser ara es fa més activitat pròpia. Però se'n fa molta.

P. I com va decidir fer el salt a Madrid?

R. Estic bé treballant aquí, però quan m'ho va proposar el Manolo Borja-Villel vaig veure com la llum, encara que no sabia que la buscava. És tornar a fer una mica el que feia al CCCB i estar fent

programació cultural en primera línia. Porto aquests últims anys fent de mediadora perquè tercers facin

la cultura, que es el normal en una Administració pública com la Generalitat, i enyoro l'acció directa.

Em va atreure molt el fet que el departament del Reina Sofía fos nou. No vaig a substituir ningú, el

que s'està fent es potenciarà, però ara el que es vol és donar coherència a totes les activitats del centre. En un segon moment també em va atreure la idea de mirar-me Catalunya des de fora. Penso que pot ser fins i tot enriquidor per al país el fet d'haver-lo mirat des de fora si hi haig d'aportar alguna cosa en el futur.

P. Troba que Catalunya està molt tancada en si mateixa?

R. Sí, massa. I quan estas en un Govern encara entres més en aquesta roda de l'artista català que viu a

Catalunya i es mou a Catalunya...

P. Això s'ha intensificat?

R. Potser una mica. No sé si s'ha intensificat ja, però va cap aquí si no reaccionem tots una mica.

A més, a Madrid tens la sensació que estan passant moltes coses, que estan mirant al món, i aquí podem quedar una mica mirantnos el melic.

P. Ja té previstes algunes línies generals pel Reina Sofía?

R. És aviat encara perquè fins a finals de maig estic molt concentrada amb la transició cap al Consell

de les Arts, que voldria deixar bastant encarrilada. Per les directrius que em va donar el Manolo, després de parlar amt tot l'equip que ja està fent coses ara al Reina Sofía, el més important és el treball

en xarxa. El Reina Sofía es un centre nacional i hem de tenir antenes en tot el territori espanyol. Per

tant, la primera tasca serà aquesta, mapejar el que hi ha i connectar. I, per altra banda, traslladar molt el discurs de les exposicions a les activitats perquè pugui arribar al màxim de ciutadans possible. Després, penso que el que passi al Reina Sofía ha de tenir un perquè passa allà. I això vol dir complementar-nos amb el que passa a altres espais de Madrid i donar-li molta coherència a la programació, que sigui molt de risc i tengui la màxima qualitat possible.

P. Començarà la feina a principis de juny. Quins terminis té?

R. Crec que haurem de deixar passar tot aquest any per planificar.

I desconec els compromisos de programació que hi ha ara mateix, però encara que poguéssim començar

de zero em donaria sis mesos perquè es puguin començar

a veure coses. Confio que abans hi hagi alguna cosa. La idea és tenir antenes al territori i anar a buscar

els projectes en lloc d'estar al despatx rebent-ne.