Devastacions

Tinc una gran admiració ètica i estètica pels pescadors de canya, últim residu de la humanitat recol·lectora, la més innocent i antiga. Després vingué la humanitat ramadera i agrícola, que va durar molts segles i no va fer molt de mal, després vingué la humanitat industrial cremant carbó, i finalment ha arribat la humanitat devastadora, la que em provoca un pessimisme històric molt profund. Aquesta és la qüestió, i sembla una banalitat: si el món sencer actuara com els pescadors de canya, el meu pessimisme seria en tot cas una patologia personal, no una conclusió empírica.

El pescador de canya trau els peixos un a un, pocs o molts, mai no en trau massa, no més dels que poden donar-li plaer o satisfacció, o el gust d'exhibir-ne algun de gros o de regalar-ne a la família. Allà on pesca el pescador de canya, sempre hi haurà més peix. Allà on practiquen l'arrossegament del fons marí, les xarxes de molts quilòmetres i altres destruccions mal anomenades arts, la devastació està assegurada. Que és com funciona la major part del personal: arrancant i consumint recursos que no es recuperaran mai. Com ara a la costa de roca a la vora de la meua platgeta d'estiu, que fa vint o trenta anys donava bona collita de clòtxines menudes saboroses, de caragols i d'eriçons, i jo en treia alguns grapats, un a un, arrancant-los amb cura i respecte amb els dits o amb un ganivet vell.

Llavors va arribar fins allí la humanitat devastadora i turística, i els seus representants no collien els mol·luscs sinó que arrasaven la superfície de la roca metòdicament amb grans matxetes o armes de guerra semblants. D'això, supose, en devien dir eficàcia o productivitat. El producte eficaç de la qual és la ruïna: no hi ha més eriçons, ni clotxinetes delicioses, ni caragols, ni res. I així han passat, també, els darrers vint o trenta anys al meu petit país, una mica com pertot arreu però amb més intensitat i extensió.

Projectant, en nom de l'eficàcia i del progrés, la destrucció d'allò que no és recuperable: paisatges agraris, paisatges urbans, la Via Augusta, barris sencers, platges, muntanyes, tot allò que el negoci immobiliari ha trobat per davant, amb l'estímul i la complicitat dels polítics. Devastacions petites al costat de les grosses que es fan a la Xina, país exemplar, però si són petites és perquè ací no en podem fer de més grans, no per falta de ganes. I aquesta és la insensatesa valenciana, que ens unifica amb els humans més devastadors: els resultats de les darreres eleccions ho demostren de sobres.