_
_
_
_

Devastacions

Tinc una gran admiració ètica i estètica pels pescadors de canya, últim residu de la humanitat recol·lectora, la més innocent i antiga. Després vingué la humanitat ramadera i agrícola, que va durar molts segles i no va fer molt de mal, després vingué la humanitat industrial cremant carbó, i finalment ha arribat la humanitat devastadora, la que em provoca un pessimisme històric molt profund. Aquesta és la qüestió, i sembla una banalitat: si el món sencer actuara com els pescadors de canya, el meu pessimisme seria en tot cas una patologia personal, no una conclusió empírica.

El pescador de canya trau els peixos un a un, pocs o molts, mai no en trau massa, no més dels que poden donar-li plaer o satisfacció, o el gust d'exhibir-ne algun de gros o de regalar-ne a la família. Allà on pesca el pescador de canya, sempre hi haurà més peix. Allà on practiquen l'arrossegament del fons marí, les xarxes de molts quilòmetres i altres destruccions mal anomenades arts, la devastació està assegurada. Que és com funciona la major part del personal: arrancant i consumint recursos que no es recuperaran mai. Com ara a la costa de roca a la vora de la meua platgeta d'estiu, que fa vint o trenta anys donava bona collita de clòtxines menudes saboroses, de caragols i d'eriçons, i jo en treia alguns grapats, un a un, arrancant-los amb cura i respecte amb els dits o amb un ganivet vell.

Llavors va arribar fins allí la humanitat devastadora i turística, i els seus representants no collien els mol·luscs sinó que arrasaven la superfície de la roca metòdicament amb grans matxetes o armes de guerra semblants. D'això, supose, en devien dir eficàcia o productivitat. El producte eficaç de la qual és la ruïna: no hi ha més eriçons, ni clotxinetes delicioses, ni caragols, ni res. I així han passat, també, els darrers vint o trenta anys al meu petit país, una mica com pertot arreu però amb més intensitat i extensió.

Projectant, en nom de l'eficàcia i del progrés, la destrucció d'allò que no és recuperable: paisatges agraris, paisatges urbans, la Via Augusta, barris sencers, platges, muntanyes, tot allò que el negoci immobiliari ha trobat per davant, amb l'estímul i la complicitat dels polítics. Devastacions petites al costat de les grosses que es fan a la Xina, país exemplar, però si són petites és perquè ací no en podem fer de més grans, no per falta de ganes. I aquesta és la insensatesa valenciana, que ens unifica amb els humans més devastadors: els resultats de les darreres eleccions ho demostren de sobres.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_