Connivència
Els nord-americans som els eterns ingenus. Sempre estem disposats a creure que el Govern ens diu la veritat". Aquesta frase del periodista Sydney Schanberg, que l'any 1976 va rebre el Premi Pulitzer per la seva cobertura de la victòria jemer a Cambodja, encapçala el reportatge La guerra fàcil (War made easy), emès dimarts passat dins del programa 60 minuts del Canal 33. El treball és fruit de la recerca d'un grup d'universitaris dels Estats Units a partir de l'obra del columnista i escriptor Norman Solomon, especialista en la relació entre política i mitjans de comunicació. Amb una solidesa inqüestionable, el reportatge mostra la connivència entre el poder i la premsa dels Estats Units en les guerres iniciades per la primera potència mundial en l'últim mig segle, en especial les de Vietnam i l'Iraq.
De fet, el paral·lelisme entre els dos conflictes bèl·lics arma l'estructura del reportatge, i dibuixa amb una precisió de delineant l'esquema que es repeteix en totes les guerres. Segons demostra La guerra fàcil, ambdues van començar amb una mentida presidencial a l'hora de valorar una suposada amenaça. Amb l'ajut dels mitjans, que s'inhibeixen en la seva obligació de contrastar la informació, el Govern aconsegueix instaurar en la ciutadania la convicció que no hi ha altra forma de fer-li front que amb l'acció militar. Tant a Vietnam com a l'Iraq, però també a Kosovo i a d'altres accions bèl·liques, els successius presidents nord-americans, de Johnson a Bush, passant per Nixon, Reagan o Clinton, repeteixen el mateix missatge: el seu objectiu és la pau. Denosten la guerra, però a través d'ella volen garantir valors tan fonamentals com la democràcia o la llibertat.
Grans paraules que farceixen els missatges institucionals, repetits fins a l'infinit per la televisió i la premsa, de tal manera que no queda alternativa que creure'ls i donar-hi suport. No fer-ho suposa ser un mal patriota, fins i tot un estúpid, i òbviament és difícil que el lector o l'espectador vulgui passar per una cosa o per l'altra. Tampoc s'hi volen arriscar els responsables dels grans grups de comunicació. I això queda demostrat amb exemples com un comunicat de l'any 2002 de la cadena CNN, "que molts consideren liberal", se'ns diu, a tots els directors d'informatius. Eren els temps de la guerra contra l'Afganistan. I el document intern assenyalava que, cada vegada que els treballs periodístics parlessin de víctimes afganeses, s'havia de deixar clara la relació entre l'actuació de l'exèrcit nord-americà amb els atemptats de l'11-S. Hi havia morts, sí. Però eren culpables dels atemptats terroristes que havien acabat amb la vida de milers de ciutadans innocents als Estats Units.
En el reportatge original, l'actor Sean Penn és el narrador d'aquest relat sobre la sintonia macabra entre polítics i media, emès per nombroses televisions de tot el món. Les imatges d'arxiu, les declaracions i tergiversacions, són posades en context per Solomon a través d'una llarga entrevista que serveix de fil conductor a tot el treball. L'escriptor i columnista demostra com la docilitat i la irreflexió periodística converteixen els mitjans en còmplices de la mentida i de les successives justificacions. I que la reflexió, el qüestionament i l'autocrítica no arriben sino a posteriori, quan ja no hi ha res a fer. El més dur, diu, és que una mirada retrospectiva a la història demostra que els fets es repeteixen un cop i altre. Perquè les conclusions i l'acte de contrició sempre acaben, inexorablement, i com deia Orwell, al forat de la memòria.
