Esclaus de l'arqueologia

Tenia la seva lògica poètica que l'antiga Empúries fos desenterrada per esclaus, igual com va ser construïda. Però no per això va deixar de ser una canallada.

Un dels episodis més sorprenents de la història de les ruïnes és el període en què van ser forçats a treballar en la seva excavació presoners de guerra republicans enrolats en batallons disciplinaris de soldats-treballadors, des del setembre de 1940 fins a l'agost de 1942. L'historiador Francisco Gracia, de la Universitat de Barcelona, ha documentat la penosa peripècia d'aquests prop de dos centenars de penats, als quals es va fer treballar en condicions duríssimes, mal alimentats i amb freqüents càstigs físics, a major glòria de l'arqueologia franquista. Gracia, que ha publicat el seu estudi al llibre col·lectiu Una inmensa prisión (Crítica, 2003), reivindica la memòria d'aquests homes i creu que seria de justícia aprofitar el centenari de les excavacions per recordar-los.

Es va excavar en un ambient de treball forçat digne d''El pont sobre el riu Kwai'

"Con picos y palas estáis haciendo historia. Este trabajo ayuda a vuestra dignificación"

"En acabar la Guerra Civil i marxar a l'exili Pere Bosch Gimpera", explica, "la direcció de la investigació arqueològica recauria en un estudiós imposat pels vencedors: Martín Almagro Basch". Almagro, assenyala Gracia, es trobava com a becari postdoctoral a Berlín el juliol de 1936 i, des d'aquesta còmoda talaia, "va considerar que sumar-se als sublevats li proporcionaria bones possibilitats per progressar en la seva carrera científica". Es va allistar a Falange Española, va combatre, va aconseguir el rang d'alferes de complement, i el 1939 va ser nomenat director del Museu Arqueològic -pel comte de Montseny. llavors president de la Diputació- i del servei d'investigacions arqueològiques de la Diputació de Barcelona, càrrec que incloïa ser responsable de les excavacions d'Empúries, el jaciment de major projecció internacional.

Almagro, destaca Gracia, es va aprofitar de les investigacions de Bosch Gimpera i de la seva infraestructura per prosperar científicament. Per continuar les excavacions a Empúries necessitava mà d'obra i la va aconseguir molt barata: "Va recórrer a les seves amistats, al capità general de la IV Regió Militar, qui li va aconseguir gent dels batallons disciplinaris de presoners de guerra, primer de la 4a. Companyia del Batalló de Treballadors Figueras 71 i després del Batalló Disciplinari de Soldats Treballadors (BDST) número 46". A aquests desgraciats els posarien l'arqueologia al cos amb sang. Sota vigilància de l'exèrcit, labor en la qual sembla que va destacar per la seva vilesa un tal caporal Rueda, els forçats van estendre línies de vagonetes sobre carrils i van procedir a treure terra per netejar i monumentalitzar les ruïnes. En un ambient més digne del pont sobre el riu Kwai que d'una investigació arqueològica, es va excavar al sector de la muralla grega, a la vila romana, a la muralla romana, a l'amfiteatre, a la Neàpolis grega... Va ser un treball ímprobe, en condicions penoses, especialment a l'hivern. Hi havia maltractament. S'aplicaven freqüents corretjades als remisos i altres càstigs com haver de carregar un sac de sorra a l'esquena, una enginyositat digna de Mathausen o per buscar un símil clàssic més precís, de l'escola de gladiadors de Capua. El pitjor càstig era, sens dubte, el trasllat a la punta del dic del port de Roses a manipular munició sense esclatar per llançar-la al mar, activitat en què es produïen contínuament accidents. Els soldats-treballadors s'allotjaven a l'interior la muralla romana, un corral de l'Escala o barracons, passaven fred i gana, vivien en un estat general de misèria i brutícia i patien malalties com el tifus. Per si això fos poc, se'ls tractava de "reeducar" amb adoctrinament polític i instrucció militar. "Se'ls feia treballar com a veritables esclaus", sintetitza Gracia, que assenyala com la població de L'Escala es va solidaritzar amb ells en la mesura del possible, pasant-los menjar. Almagro, que considerava l'arqueologia "al servicio exclusivo de los ideales del Nuevo Estado nacional dirigido por el Caudillo" i que calia acabar amb "la traición y la bastardía", tot molt jou, fletxes i glàndules, com es veu, va arribar a adreçar una arenga als treballadors el maig del 42. "Habéis venido a colaborar en un trabajo para España, con vuestros picos y palas estáis haciendo historia (...) Este trabajo ayuda a vuestra dignificación". Pot imaginar-se que el discurs, digne del coronel Saito, haurà despertat gran entusiasme. ¿Va progressar l'excavació d'Empúries amb els presoners, les vagonetes i aquest clima en què només faltava xiular la Marcha del coronel Bogey? "Home, tú diràs", respon Gracia. Se li va donar un impuls brutal, i valgui la paraula, a l'excavació. Cent cinquanta o dues-centes persones treballant de sol a sol, sense que calgués preocupar-se gaire per elles; va ser un gran èxit per a Almagro. L'Empúries que coneixem és bàsicament el resultat d'aquestes campanyes d'excavació". Gracia ha entrevistat supervivents de les excavacions. "Recordaven els cops, la gana, la fred". Entre ells hi havia Lluís Regolí, voluntari de la columna Durruti, enviat després del seu retorn dels camps de França al BDST, Josep Llover, que havia travessat l'Ebre per Flix i lluitat a Corbera i a la serra de Pàndols, o Roberto Segura, mecànic d'aviació. Ni ells ni cap dels seus companys va desenvolupar amb l'experiència a Empúries passió per l'arqueologia. El més cèlebre dels involuntaris excavadors del batalló disciplinari va ser probablement Josep Bayo, futbolista del FC Barcelona -va disputar la final de Copa el 21 de juny de 1936 contra el Real Madrid- i a qui se'l va deixar jugar a l'equip de L'Escala contra la UD Figueres el 1942.