Però crema sempre

Georges Brassens, autènticament "bonhome" i a voltes enganyosament "bonhomiós", diu, amb el seu aire greu d'anar de broma i viceversa, fent-nos empassar la veritat amarga untada amb la rústica mel del seu to d'obvietat "a peu pla", en una cançó de les aparegudes pòstumes i que comença així: "Vergonya a l'insolent capaç de cantar mentre | que Roma crema: crema sempre"..., que és la tornada, el refrany, i de fet és una resposta a un poema famós del "romàntic" Alphonse de Lamartine.

Al llarg de la cançó Brassens va inventariant les cançonetes que cantussejaven ell "i els altres, que tampoc no se n'estaven", durant les diferents guerres que hi ha anat havent durant la seva vida: primer la d'Espanya, de seguida ve l'hora dels alemanys i la de Pétain, després la de la Indoxina (quan cantaven "El desertor" de Boris Vian) i finalment la guerra de la independència d'Algèria (i aleshores cantaven "El vals de mil temps" i "No em deixessis pas" del seu company Jacques Brel, diu), i a l'última estrofa conclou: "El foc de la ciutat eterna és etern. | Si déu vol l'incendi, també vol els cuplets. | A qui volen fer creure que la bona gent | quan tanmateix canten és perquè són dolents?" Conclou així, sí, com si amb això de la bona gent hagués arribat a una mena de "com volíem demostrar" definitiu, a una moraleta clara i explícita (bé que formulada amb forma de pregunta, de fet és una afirmació). Però just després torna a la tornada amb què havia començat la cançó i que ha anat repetint després de cada estrofa, o sigui que amb la darrera ja l'haurà dit set vegades: "Vergonya a l'insolent capaç de cantar mentre | que Roma crema: crema sempre"... Que, a més, és el títol de la peça: Vergonya al qui pot cantar. L'afirmació greu que diu és que sempre crema.

En lògica elemental dir "sempre" és dir que avui també, que ara mateix estem tots entre les mans del vell Neró, l'emperaire enfollit, barreja de desídia i frenesí, l'enèsim ubú, conegut pel seu sistema d'emmerdar-ho tot i després calar-hi foc, capaç de tot, des d'arranar el Montserrat i el Canigó fins a desposseir la penya de tot sentit moral: això darrer s'obté molt fàcilment: només cal impedir-los que puguin decidir res, cosa per a la qual, si se li posa difícil, l'emperador està disposat a entrar a patacades: és pitjor que violència, és brutalitat, brutalitzar.

Penso emperò que encara tenim un mínim marge, avui, que no estem del tot a les fosques. I això que hi hem estat, i fa ben poc. Però l'imperi ens tem, té por que ens rebotem, i cada dia al despertar-se es proposa estrènyer una miqueta més el nus que ens té lligats i ben lligats, perquè viu patint amb el neguit constant i paranoic de sentir confusament i de recordar amagadament cada matí allò tan senzill que va escriure Kropotkin al seu llibrot d'història de la revolució francesa: "A la vigília d'una insurrecció no se sap mai si la massa del poble s'alçarà o no", i això no ho pot aclarir ni l'internet.

La cançó de Brassens és de les aparegudes pòstumament i els qui l'han publicada no ens aclareixen si és que l'havia escrit el penúltim dia o bé si feia anys que la tenia al calaix i simplement no l'havia tret perquè no l'acabava de convèncer.